Confeti i cendra amb Jordi Puntí

La novel·la històrica ocupa un lloc privilegiat a les tauletes de nit. Les personalitats són una font constant d’inspiració per als escriptors. Gràcies als mecanismes de la ficció, els caps de brot de la humanitat es converteixen en personatges. La jugada literària recrea peripècies i atmosferes, i permet reviure l’època, copsar la rellevància dels protagonistes —tant o més bé que els llibres d’historiografia pelada. Mirades amb perspectiva, hi ha figures que funcionen com un catalitzador, com si al seu voltant la història sencera es plegués segons els vaivens d’una persona.

...

La novel·la històrica ocupa un lloc privilegiat a les tauletes de nit. Les personalitats són una font constant d’inspiració per als escriptors. Gràcies als mecanismes de la ficció, els caps de brot de la humanitat es converteixen en personatges. La jugada literària recrea peripècies i atmosferes, i permet reviure l’època, copsar la rellevància dels protagonistes —tant o més bé que els llibres d’historiografia pelada. Mirades amb perspectiva, hi ha figures que funcionen com un catalitzador, com si al seu voltant la història sencera es plegués segons els vaivens d’una persona.

Xavier Cugat (1900-1990) és una d’aquestes figures de panteó: extravagant i revolucionari, va ser el músic català més internacional, un gegant de l’entreteniment que va viure clavetejat al segle XX. Ara s’ha convertit en personatge a Confeti, de Jordi Puntí, novel·la premiada amb el 64è Sant Jordi a l’empara d’un jurat format per Simona Škrabec, Sebastià Alzamora, Carme Vidal, Maria Dasca, Marcel Mauri, Mercè Sàrrias i Manuel Forcano. El guardó situa Puntí en un palmarès que comparteix, a tall de mostra recent, amb Gemma Ruiz, Jordi Cabré i Joan Carreras, i el tipus de llibre veïneja, a les llibreries, amb L’enigma Colom de Maria Carme Roca i amb L’espia, en què Paulo Coelho recrea la vida de la llegendària Mata Hari, o amb El fabricant de records, de Martí Gironell, que retrata les vicissituds del fotògraf ambulant Valentí Fargnoli.

El major encert és el protagonista, que no és Cugat, sinó un peridoista musical que el tracta tota la vida, com un ‘doppelgänger’

Jordi Puntí és un escriptor bregat. Narrador elegant i polifacètic, i articulista abundós, ha dedicat l’última dècada a documentar-se sobre les maraques i miracles de Xavier Cugat. Tot va començar gràcies a una beca del Cullman Center for Scholars and Writers de la Biblioteca Pública de Nova York. Puntí es va submergir durant mesos en les aigües espesses de les hemeroteques i de la bibliografia. A llarg d’aquests anys, contumaç i resilient, ha reunit una gran orquestra de documentació. Es nota, perquè a Confeti hi ha alguns passatges en què els solos de les dades i les dates, les llistes de sales, hotels, ciutats, periodistes, diaris, discogràfiques, artistes, empresaris i mafio­sos es mengen el tremp novel·lesc, fan l’ombra d’un catxalot sota la xalana del novel·lista. No hi fa res, però, perquè la proa de la prosa puntiniana trenca el tsunami d’informació amb escenes memorables i metàfores extraordinàries, d’una amenitat lluminosa: com més hi posa la imaginació, més brilla.

Els encerts de Confeti són diversos. L’autor defuig la temptació de cancel·lar o exculpar un masclista vanitós i aixecacamises, i de retruc uns ambients determinats. Tampoc no naufraga en la idealització: més aviat aprofita tota una patum per pensar sobre la fama i l’oblit, la realitat i la ficció, que tanta simbiosi fan en aquesta vall de misè­ries de la vida mortal. Tot plegat s’harmonitza amb el personatge principal, vet aquí l’encert major, de la novel·la, i aquest no és Xavier Cugat, sinó un periodista musical que el tracta de prop durant tota la vida —i més enllà—, una espècie de doppelgänger omnipresent i atribolat. Aquesta “mosca a la paret”, expressió que va posar de moda el documentalista Frederick Wiseman, permet a Puntí un desplegament acolorit de tècniques narratives i digressions.

Un cop triat el recurs d’un protagonista que relata el que ha vist, i a la manera de Moby Dick, que també vessa de dades, Confeti podria haver començat amb un “Digueu-me...”, el nom del periodista que narra els fets i que vol dominar, com el capità Ahab, la quimera amb la qual s’identifica. Tot parlant de Memòries d’Adrià, que també li va costar una dècada de documentació i escriptura, Marguerite Yourcenar va dir que havia volgut “definir i després retratar aquell home sol i alhora vinculat amb tot”. Puntí fa el mateix i se’n surt amb nota alta. El lector sentirà el frenesí d’una carrera meteòrica i el tedi d’un ocàs allargat. Cugat, emperador solitari del show business i al mateix temps connectat amb tot el que es coïa, ha passat a la història amb el perfum de la faula, ara amb espetecs d’envergadura, adés amb les butxaques plenes de la cendra dels successos pretèrits. L’antibiografia de Puntí li proporciona una mena de descans guanyat a pols.