Porrera: un missatge en una ampolla
El del Priorat és un dels paisatges més singulars i tel·lúrics del país. És un indret que dona fruits i que ens parla, ens diu coses.
Vam marxar de Porrera un diumenge d’agost que espurnejava. Tot el poble estava pendent del camí que prenien els núvols. El Priorat ha passat un estiu escanyat per la sequera. No només la verema, que s’ha avançat extraordinàriament, serà prima. És que hi ha ceps que han mort per la falta d’aigua. Amb tot el que significa la mort dels ceps: treball de generacions, llocs de feina, negocis que trontollen i paisatge que es trenca. Hi ha hagut pobles amb restriccions. La successió d’anys sense pluja ha fet dramàtica la situació. Alguns grans cellers, els que s’ho poden permetre, s’han fet portar aigua per salvar l’abisme. Com a alternativa, els petits miren el cel aquesta setmana.
Al Priorat ja fa temps que batallen per l’aigua. A banda de reclamar accions urgents per assegurar el subministrament, aquest agost han hagut de fer al·legacions contra una línia d’alta tensió que els travessarà. Com tothom sap, a l’agost és quan és més fàcil qualsevol tràmit i mobilitzar a qui convé. Si res no hi canvien, aquesta MAT arranarà terres d’interès agrari, algunes a Porrera.
El del Priorat és un dels paisatges més singulars i tel·lúrics del país. És un indret que dona fruits i que ens parla, ens diu coses. Una tarda, al celler de Cal Porrerà, ens vam reunir al voltant de dos vins antics. Un Mas del Compte de 1998 i un Scala Dei del 1974. El primer era un blanc que s’havia enfosquit i ens va agafar menys per sorpresa: els vins de Cal Pla són boníssims i sempre milloren. L’Scala Dei pertanyia a la primera remesa d’ampolles que s’hi van embotellar amb la represa moderna de la producció. N’havien fet 105.000, una gran quantitat. Tenien un preu assequible i un viatjant de cortines l’havia comprat, encuriosit per l’anomenada d’Escaladei. Aquesta ampolla havia reposat en una casa tancada durant anys. Fins que algú es va decidir a compartir-la. Algú altre, amb perícia de joier, la va obrir de manera que el tap no es trenqués en mil bocins. La resta ens ho miràvem expectants, com qui espera que surti el geni de la llàntia. Entre aquests, dos pagesos i viticultors que fan també vins formidables, els Giol Porrera, l’Olim, el Trosset... Aquest Scala Dei havia conservat el color fosc. Primer indicador que no s’havia oxidat. L’admiració. I tant que no s’havia espatllat. I la traducció, per part dels experts del tast, del que aquell vi ens revelava. La terra mineral, la llicorella, la solidesa, la rapa... El devien haver fet a imatge dels Bordeus, perquè millorés com a reserva. Molt paradoxalment, si l’haguéssim tastat el 1974, l’hauríem trobat fortot, no ens hauria agradat. Però aquell vi en un primer moment humil, modest, havia travessat el temps convertit, cinquanta anys després, en tota una altra cosa, amb el convenciment i la resistència tan prioratins que algú sabria desxifrar-ne el missatge. Com si algú hi hagués guardat un missatge encriptat, dins l’ampolla. Aquest Priorat del 2024 reclama a crits que en llegeixin tots els missatges que ens envia.