Sèries molt llargues, massa

Moltes sèries allarguen la durada i el nombre dels episodis sense que puguis trobar-ne una explicació en les necessitats narratives ni arribin a crear certa familiaritat amb els personatges, com fan els quilomètrics culebrots. Potser hi ha raons que se m’escapen. Soc dels que admiren l’inoblidable cinema de Béla Tarr i gaudeixen de les set hores i dotze minuts de Sátántangó. Tarr les justificava: “La nostra vida transcorre en dues dimensions: una és l’espai i l’altra el temps. I per això no m’agrada anar al cinema, perquè els cineastes, o, diguem-ne, la indústria cinematogràfica capitalista, ignoren el temps i l’espai”. Però aquesta no és l’argumentació que hi ha al darrere de sèries que es fan llargues com un dia sense pa. I és que tenen molt poc pa. En un article, Eva Güimil es queixava de la llargària dels films i apuntava l’explicació de Matt Damon: les plataformes, amb una audiència atenta al mòbil, demanen als guionistes repetir la trama tres i quatre vegades.

Un cas és Pluribus (Apple TV, nou capítols). La sèrie té l’admiració de la crítica i una autoria acreditadíssima: Vince Gilligan (Breaking Bad). La idea motriu és esplèndida: la tràgica, falsa felicitat de rusc d’una humanitat pallussa. Víctimes d’un contagi universal, els ciutadans del món, tots menys una dotzena immunes al virus, són éssers optimistes, pacífics i satisfets. La narració se centra en la figura d’una escriptora, no contaminada, no assimilada, que vol rescatar la població de la seva beatífica ruqueria. El problema és que la sèrie, que encara no s’ha acabat, ens explica el seu atabalat combat per mitjà de conductes reincidents de diferent intensitat, on hi ha poc progrés narratiu. Li manca l’astúcia de La bestia en mi (Netflix, vuit capítols), sèrie menor de crims i suspens psicològic, sense volada filosòfica, que va col·locant prou hams al final dels capítols per enganxar amb trampetes òbvies.

Hi ha casos clamorosos, com les tres temporades d’El joc del calamar. Aniquilar l’organització és el ganxo argumental per justificar les sobreres dues darreres, amb més mortaldat i sagnia. Paloma González, en un article que titula “Onze sèries que van allargar-se massa i van acabar arruïnades”, esmenta El conte de la serventa. “A molts els va agradar el final, però no calia esperar tant per tenir-lo”. I ara hi ha l’estrena de Más que rivales, en què l’argument (si més no fins que l’he abandonada) és un recurs de transició entre una escena eròtica i la següent entre els dos esportistes. Escenes porugues, on no hi ha erotisme. Només precaucions de càmera.

Una demostració que no cal adaptar-se al patró dels vuit o deu capítols és l’espanyola Dos tumbas (Netflix). Un thriller de Carmen Mola amb una àvia que no estalvia assassinats i dubtoses complicitats fins a la redempció suïcida per descobrir la veritat sobre la neta. Els autors en fan prou amb tres capítols, sense llaminadures en el discurs, per explicar perfectament la història.

Hi ha, però, esplèndids exemples que justifiquen la seva llargària. Yakarta (Movistar, sis episodis), amb els superbs Javier Cámara i la barcelonina Carla Quílez, s’acosta amb excepcional tendresa a l’endurida vida dels seus protagonistes. Sobrietat emocional i el·lipsis ben trobades. Va sobre una jove jugadora de bàdminton (amb prou feines hi ha escenes de competició) i el seu entrenador. Una història de perdedors i del seu combat tenaç contra els qui volen aixafar-los la vida.

I Task (HBO, set episodis). Del creador de Mare of Easttown, Brad Ingelsby, amb un descomunal Mark Ruffalo que interpreta un agent de l’FBI, exsacerdot, a qui encarreguen la investigació d’una guerra entre narcotraficants. L’espectador coneix l’autoria dels robatoris. No és el que interessa. La sèrie parla de com polis i narcos intenten sobreviure, físicament i emocio­nal, en una atmosfera duríssima, immisericorde.