Àlex Gorina: “El cinema català viu un fals optimisme”

El crític de cinema Àlex Gorina (72 anys) als setanta del segle passat era un destacadíssim client del consultori de Mr. Belvedere (Jaume Figueras) a Fotogramas. Firmava “Un Gorila que no es Morgan Disfrazado” i era molt seguit per la tribu cinèfila. També s’hi va fixar Figueras, que se l’emportà a treballar al Círculo A, una empresa de programació de cinema d’art i assaig fundada pel mateix Figueras, Antoni Kirchner i Pere Fages. Fins i tot, durant uns mesos, Gorina, ex aequo amb Pablo López, va fer de Mr. Belvedere, en una de les etapes en què Figueras ho deixava. Al 78 comença a trastejar per mitjans de comunicació, sempre parlant de cinema. Passa per Radio Peninsular, per la llavors mítica Radio Juventud, obre la secció de cinema a la Guía del Ocio i finalment arriba a Catalunya Ràdio. “Em va cridar Toni Moreno per col·laborar a Esmorzar amb diamants. El fèiem en un lavabo, jo assegut a la tassa del vàter. La primera pel·lícula de la qual vaig parlar va ser Je vous salue, Marie (1985), de Godard. Grups reaccionaris van organitzar un escàndol i... calia defensar-la”. I l’11 de gener de 1987 dirigeix i presenta La finestra indiscreta, el programa més antic de Catalunya Ràdio, que es continua emetent, ara en altres mans. Gorina s’ha jubilat. “He estat un autònom tota la vida, d’aquesta manera he pogut fer altres coses que m’han interessat, com dirigir el festival de Sitges”.

Pregunta: Figueras es negava que el tractessin de crític. Ell es defineix com a cronista.

Resposta: Jo he fet de crític i de cronista. A la ràdio és difícil ser crític perquè demana un temps d’exposició.

P. Què és ser crític?

R. Fer una valoració d’un film en funció dels teus coneixements, de la investigació que hagis pogut fer sobre aquell títol... És autoatorgar-se un dret d’opinió que mai no pot ser ni totalment objectiu ni pot ser absolutament subjectiu. Que això tinguis dret a fer-ho és perquè algú t’ha donat la confiança, valora que ets una persona capacitada. No vull dir que l’únic que pot ser crític és un especialista. El crític es fa ell mateix. Avui s’aprecia molt l’opinió espontània. Des d’una perspectiva de la llibertat d’expressió cadascú pot dir el que pensa. Ara bé, crec que un crític de cinema respectable ha de ser una persona amb criteri, uns mínims coneixements, uns principis sobre l’art, i espero que també una capacitat d’expressió que transmeti allò que vol dir o escriure. La crítica és i no és imprescindible. És una eina... Opinar és un dret. Que es publiqui és una sort i que et facin cas és una opció. Hi ha dos conceptes de crítica. La que diu: això és bo, això és dolent. I la que explica per què li agrada o no un film. Jo prefereixo aquesta segona, menys dogmàtica. Hi ha hagut èpoques que la crítica ha tingut poder als mitjans i influència en els costums de l’espectador i les pràctiques de la indústria. Això ha desaparegut. Ara no té cap repercussió. És més, a ningú de menys de 40 anys el preocupa en absolut el cinema, tot i que hi ha un gran consum d’imatges.

P. No creu que el cinema català, com que són pocs i tots es coneixen, ha tingut una crítica indulgent?

R. I el cinema espanyol, també. Sobre el cinema espanyol sempre he dit el que pensava. Sobre el català, també, però m’he expressat amb prudència. És una cinematografia amb dificultats per existir que misteriosament no formava part, llevat de poques excepcions, de l’imaginari col·lectiu del país, fins fa poc. I els governs catalans n’han tingut molt la culpa. Han creat un sistema de castes sobre què és la cultura i quina és la cultura que ens interessa defensar. El cinema n’ha estat exclòs. Solament els interessa el factor llengua, però els factors industrials, cinematogràfics, creatius... els ignoren.

P. Ha viscut més de quaranta anys fent ràdio. Quins canvis hi ha vist?

R. Quan vaig començar, sempre amb una sabata i una espardenya, la ràdio era xerrameca. A poc a poc, de manera no conscient ni planificada, vaig explorar la manera de fer cinema a la ràdio: treballant el material sonor de manera intencionada, muntant l’escena, fent pla seqüència. Ara ha tornat la xerrameca. És una baralla de veus per ocupar l’espai sonor i s’ha perdut una notable quantitat d’ingredients que es podrien fer servir per crear una narrativa.

P. I com ha canviat la mirada sobre el cinema?

R. Fotogramas va ser una gosadia que trobo a faltar. Durant la Transició hi va haver un període de vint-trenta anys amb ciutadans amb voluntat de fer descobriments. S’obren les filmoteques, es parla d’autors, d’obres... Ara, tot el que pugui ser un cinema com a eina de progrés, de cultura, que formés part de la societat que creixia i era valenta, ha acabat diluint-se. Es desacrediten els fundadors d’un cinema modern i de valors. Regna la ignorància, un consumisme ferotge i la banalitat, que ocupa tots els espais de la vida, es viu orgullosament.

P. En televisió també té una bona experiència. Recordo, però, amb especial satisfacció La gran il·lusió, una història sobre el cinema a Catalunya que havia de tenir 14 capítols i se’n van fer set. El codirigia amb Esteve Riambau, de la Filmoteca.

R. Va ser un projecte meu que vaig defensar perquè creia que la televisió pública havia d’explicar que en aquest país hi ha hagut un cinema que la gent desconeix. Riambau s’hi va incorporar com a codirector i vam tenir el suport de la directora de l’emissora, Mònica Terribas. La idea va ser fer set capítols i, en funció de la resposta, acabar la sèrie. Però van canviar la direcció i als nous no els va interessar. Tot i que l’estrena va ser un èxit, van expulsar el programa al 33, a unes hores totalment inconvenients. Gràcies a la insistència de la productora externa Costa Est, ara s’ha tornat a reprendre el projecte. Ni el Riambau ni jo no hi serem. M’ho han dit, però no he volgut. Ho porta gent de confiança. Lluís Salgado va treballar amb Figueras al Cinema 3 i Mai Balaguer, sense ser-ne la realitzadora, hi serà per donar un aire homogeni a tota la sèrie.

P. Aquesta és la setmana dels premis Gaudí. Creu que tenen sentit, aquesta mena de festes gremials? Fa anys, els Oscars es donaven en unes dates molt estudiades. S’havia acabat l’explotació domèstica dels films estatunidencs i, abans de començar-ne l’exportació, es feia aquest enorme anunci. Però ara els temps de la distribució han canviat i les finestres de les plataformes imposen el seu calendari...

R. Detesto la fira de les vanitats i la catifa vermella, l’ús que es fa de la dona, com a les campanades de les televisions, etc. De totes maneres, s’ha observat que els Gaudí són una palanca comercial. Ara vivim un fals optimisme. Hi ha hagut un parell de films que han fet recaptacions excepcionals, però és circumstancial. No hi ha coixí industrial, hi ha talent, però s’ha de fer allò que agrada a Televisió de Catalunya. El 47 i Casa en flames són exemples d’això. Tenen valors tècnics, interpretatius... però hi ha una submissió a determinats ingredients que són els que celebrem en aquest país de manera artificial. Hi ha mediocritat d’ambicions. És molt difícil que a Catalunya hi hagi un Pasolini o un Fassbinder. Tenim Albert Serra, però és vergonyós que un productor com Lluís Miñarro no hagi tingut la possibilitat de fer els films que hauria pogut fer. Hem renunciat a ser transgressors, a allunyar-nos de la cultureta que afavoreix la televisió catalana. És un fracàs ètic de país. Amb una educació que prescindeix de l’humanisme i la cultura, és impossible que surtin de les escoles gent que sigui capaç de practicar la cultura de l’exigència. Continuo sent acadèmic del cinema català i votant, però d’aquest panorama no en vull formar part.

P. Una de les seves darreres aparicions a TV3 ha estat per denunciar que va ser violat per tres sergents mentre feia la mili.

R. Si ho he fet és perquè he volgut fer-ho. I té a veure amb el que crec que hi ha: un retrocés en la lluita ciutadana. El llop tornarà a treure les urpes, i qui no ho veu és que no vol veure-ho. Quan ets violat per defensors de la pàtria, feixistes, i no es reacciona contra aquests abusos, m’adono que persisteix una profunda hipocresia. I Joan Carles I, i ara Felip VI, com a màxims caps de l’exèrcit, en són responsables. La impunitat torna. S’ha de dir.