Torres-García, més enllà del símbol
La Sala Parés ofereix una retrospectiva del pintor catalanouruguaià través d’un centenar d’olis, obra sobre paper i joguines
Quan Joaquín Torres-García (Montevideo, 1874-1949) va arribar a Catalunya només tenia 17 anys. A la pàtria paterna va decidir ser pintor i es va formar en diferents escoles de Mataró i Barcelona. La seva oportunitat va arribar el 1897 en participar en una col·lectiva del Cercle Artístic de Sant Lluc que es va fer a la Sala Parés. I, després d’aquesta, en van arribar d’altres en el mateix emplaçament. Per celebrar el 150è aniversari del naixement del pintor catalanouruguaià i d’aquesta primerenca relació, l’emblemàtica galeria del carrer Petritxol va inaugurar el novembre passat una retrospectiva que condensa quatre dècades de pràctica artística a través d’un centenar d’olis, obra sobre paper i joguines. El recorregut arrenca amb el festeig modernista, continua amb l’èxtasi noucentista i acaba amb la comunió de Torres-García amb les avantguardes fins a convertir-se en el precursor de l’art constructiu universal.
El 1909, quan es va casar amb la seva alumna Manolita Piña, Torres-García ja tenia certa reputació com a pintor simbolista. Tot i l’admiració per l’art primitiu i la influència academicista, reivindicava en l’art un sentiment profund que anés més enllà d’allò merament estètic. Allò de l’art per l’art no li servia. El gran encàrrec li va arribar poc després, el 1911, quan el president de la Mancomunitat, Enric Prat de la Riba, va posar en les seves mans la decoració del Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat. Per a Torres-García era un compromís personal amb el país i també un repte professional que la inesperada mort de Prat de la Riba el 1917 va truncar. Alguns dels sis esbossos que va fer per a la cripta renaixentista es poden admirar a la magnífica exposició de la Sala Parés, però només va poder-ne pintar quatre in situ: La Catalunya eterna (1913), Terra o L’edat d’or de la humanitat (1915), Les arts o les muses al Parnàs (1916) i Lo temporal no és més que símbol (1916). Aquestes pintures murals es van tapar durant la dictadura de Primo de Rivera i no es van poder recuperar fins a finals dels anys seixanta. Des de llavors s’exhibeixen —fragmentades i fora de context— a la batejada com a Sala Torres-García.
El desencís amb el murals va fer virar Torres-García cap a la modernitat, desvinculant-se de l’estètica clàssica noucentista i abraçant les avantguardes. La fascinació per la ciutat moderna i la influència del corrent futurista emergeix a la seva obra a partir del 1917 i coincideix amb la creació de les primeres joguines, una activitat que va continuar durant els dos anys de residència a Nova York i que van convertir-lo en un dels pioners a posar l’art al servei de la pedagogia. El 1922, l’any del retorn a Europa, Torres-García i família van viure a Itàlia —on va néixer el quart fill— i al sud de França, fins que el 1926 van mudar-se a París, on va ser cofundador del grup Cercle et Carré. A la capital de l’art modern va fer germinar un llenguatge plàstic propi que fluïa amb el seu pensament teòric: l’art constructiu universal, una comunió entre l’home i l’ordre còsmic, entre l’art primitiu i el d’avantguarda, que buscava representar la realitat d’una manera simplificada. Ni més ni menys que una destil·lació de tot el saber acumulat per Torres-García al llarg de les quatre dècades que va passar a Europa, abans de tornar el 1934 a Montevideo, la ciutat on el seu llegat encara batega gràcies a la fundació que porta el seu nom.