‘Art en pedra’, o com fer l’amor amb les mans

El ferri surt des d’un moll de Williamsburg cap a Long Island, la manera més bucòlica d’arribar al museu d’Isamu Noguchi (1904-1988), el dissenyador i escultor nord-americà d’origen japonès. Enrere queda l’East River i al davant, una antiga fàbrica rehabilitada. De portes endins, es respira la serenitat d’un temple. Les escultures de pedra de Noguchi hi conviuen en harmonia, també al jardí. Contemplar-les és escodrinyar la bellesa d’allò abstracte, d’allò que dorm, d’allò que només és visible amb la intuïció. El Noguchi Museum és un llegat, el fil conductor d’una vida dedicada a treballar la matèria d’una manera íntima. També és un tot escultòric que et porta fins al propi origen, que no és un altre que la pedra. Marbre, basalt, granit... No importa tant el nom com l’emoció de qui és capaç de modelar-la. De fer-li l’amor per fer-ne art. “El marbre canvia de color segons les mans que el toquen”, deia Giovanni Ardini. Unes paraules que una altra escultora tan meticulosa com Barbara Hepworth (1903-1975) va fer seves.

Noguchi i Hepworth tenen molt en comú: formen part de la fornada d’escultors nascuts entre finals del segle XIX i principis del XX que van assentar les bases de l’escultura abstracta. Hans Arp, Louise Bourgeois, Eduardo Chillida, Naum Gabo, Henry Moore i Jorge Oteiza també hi pertanyen i són els protagonistes d’Art en pedra, la nova exposició de la Fundació Catalunya La Pedrera. També els uneix el mètode: tornar a tallar la pedra directament, sense intermediaris. Així és com van deixar enrere els motllos d’argila i guix per agafar la maça i el cisell, les raspes i les llimes. El recorregut arrenca amb l’obra de Hepworth, inspirada pels paisatges ondulants de Cornualla, i amb unes impressionants fotografies de la pedrera de Carrara. A partir d’allà, l’obra de la britànica entra en dansa amb la dels seus coetanis. La panoràmica és serena i harmoniosa, com aquell tot escultòric que sempre perseguia Noguchi en els seus jardins.

La llum de mig matí que es cola per les finestres del passeig de Gràcia és majestuosa. El joc d’ombres allargassa les obres: Bird Form (1973) de Moore, A Feeling (1961-65) de Noguchi... Dins de vitrines es mostren Germinal (1967) de Bourgeois i la bellíssima Red Stone (1964-65) de Gabo. Per raons òbvies, la majoria de la vuitantena d’escultures exposades són en petit format. Totes capturen l’essència de les mans que les van crear. Algunes —com l’arrodonida i sensual Femme-paysage (1962) d’Arp— posen en qüestió la duresa de la pedra. Com són capaços de transformar-la fins a aquest extrem? La mateixa qüestió es planteja a la darrera sala, on es representa un diàleg entre aquests pioners de l’escultura abstracta i vuit artistes contemporanis: Anish Kapoor, Cristina Iglesias, Xavier Corberó, Alison Wilding, Ettore Spalleti, Stephen Cox, Barry Flanagan i Luciano Fabro. Amb el conjunt de la seva obra, han ajudat a obrir noves perspectives en una disciplina que ara flirteja amb molts materials, però que sempre tindrà en la pedra un aliat físic i espiritual. O això es desprèn de la connexió entre el magnètic Sense títol III (1997) de Kapoor i el Mendi huts I (1984) de Chillida, que va deixar escrites unes paraules premonitòries sobre el procés creatiu i la necessitat de recerca contínua: “Tinc les mans d’ahir, em falten les de demà”.