Manuel Borja-Villel: un fitxatge galàctic?

La designació de Manuel Borja-Villel com a persona encarregada de revolucionar els museus catalans ha encès les passions típiques que es desencadenen al país quan el Barça fa un fitxatge galàctic: a una banda, seguidors entusiastes que ja s’han comprat la samarreta oficial i auguren el triplet; a l’altra, una remor de pessimisme tribuner que s’escandalitza amb els costos de l’operació i diu que hauria estat millor donar el protagonisme als de casa. Tan gastats en el terreny de la política, els símils futbolístics no solen funcionar en el cas de l’art. Però la polèmica que va envoltar Borja-Villel durant el final de la seva etapa com a director del Museu Reina Sofia, convertit en una excusa perquè conservadors i progressistes de Madrid continuessin la seva batalla política per altres mitjans, és d’aquests casos en què la futbolització de tot plegat resumeix molt bé el triomf de la lògica shmittiana d’amics i enemics. Com sempre passa amb els jugadors estrella que arriben de rebot a un entorn amb complex d’etern número dos, de Borja-Villel se n’espera tant que tot el que faci podria ser poc. Dimecres passat, presentat per la consellera de cultura Natàlia Garriga, que es responsabilitza de l’aposta, hi havia molta expectació, però més que un primer partit vam veure el ritual entranyable dels primers tocs de pilota sobre el camp.

La gran idea de Borja-Villel és que el “museu enciclopèdic” ha de donar lloc al “museu habitat”. Cap visitant mínimament habitual de museus haurà caigut de cul a terra: fa molts anys que en el món de l’art proliferen els discursos en què la institució critica radicalment la institucionalitat mateixa. La història és coneguda: darrere d’un relat suposadament universal, els museus dels segles XVIII i XIX afavorien uns pocs i silenciaven molts. Però ara no n’hi ha prou amb ampliar la col·lecció fins que tots els damnats de la terra tinguin una vitrina: cal que el museu deixi de ser un lloc perquè els guanyadors contemplin amb distància estètica les obres d’art dels perdedors i que l’art es converteixi en una eina útil perquè els perdedors la facin seva i avancin cap a la igualtat. Del museu com a espai reservat de les elits al museu trencagel de la inclusió social.

L’enemic és “la colonialitat del poder”, una noció que inclou la història del colonialisme europeu però que va més enllà, fins a descriure un mecanisme subtil que s’incrusta en el vocabulari i la manera de pensar i de funcionar de tot arreu on Occident ha establert que ha d’haver-hi jerarquies. Aquesta naturalesa dúctil, invisible i preconscient de la colonialitat faria que desintoxicar-se sigui complicat. De fet, el gran problema del món de l’art és que, igual que les grans empreses fan amb el dia de l’orgull gai, no hi ha discurs crític que no pugui ser convertit en una forma o altra de blanquejament cosmètic perquè tot continuï igual. Un dels exemples preferits de Borja-Villel és la darrera Biennal de Venècia, que tenia un 85% d’artistes del Sud Global mentre que les categories expositives dels pavellons nacionals continuaven sent decimonòniques. Si fas moltes mostres d’artistes llatinoamericans i africans però el patronat, la direcció, l’equip i (sobretot) els públics continuen sent els de sempre, és que no has descolonitzat res.

Naturalment, si es posa l’ambició dels canvis que es proposen al costat dels mitjans per fer-los realitat, les esperances han de conviure amb un marge per a l’escepticisme i la frustració. Borja-Villel no ha estat imbuït de poders executius per fer i desfer com vulgui en els museus catalans, sinó d’un despatx i un pressupost per dur a terme activitats, exposicions i intervencions artístiques que tindran lloc entre els anys 2024 i 2026. La paraula que descriu el programa presentat per la conselleria és “assessorament”. O sigui que som davant d’una operació més de soft power que de hard power: un cas típic d’avantguardisme intel·lectual per moure la conversa de manera que les institucions sentin cada cop més pressió per reformar-se voluntàriament. No és casualitat que al primer paràgraf del text de presentació filosòfica del projecte, Borja-Villel citi El 18 de brumari de Karl Marx. Al mateix temps, el director insisteix una vegada i una altra en una retòrica de processos fluids que no volen aportar “tesis concloents”, sinó “un intent d’acompanyar el debat sobre el paper del museu en la societat actual”.

Si tot dependrà de la gràcia de les coses que es facin i com es facin, l’actuació de Borja-Villell es troba amb oportunitats clares i amb riscos. A la banda optimista hi ha el currículum: l’entrada de de Borja-Villel a la Viquipèdia té dimensions més pròpies d’una estrella del rock que d’un historiador de l’art. Que és una manera de dir que hi ha moltes raons objectives per confiar que és un dels millors en el que fa. Abans del Reina Sofia, el valencià va ser director del Macba i, abans, el primer director de la Fundació Antoni Tàpies, un període daurat que encara avui desperta sospirs nostàlgics entre el sector i que permet pensar en un final feliç en la narrativa del fill pròdig.

En canvi, si auscultem el murmuri negatiu, sentirem certa sensació de redundància i unes dificultats seculars per fer encaixar la mirada catalana en aquests nous marcs. Les tesis anticolonials de què Borja-Villel va ser pioner han estat acceptades amb entusiasme pels directors dels principals museus contemporanis de Barcelona. Elvira Dyangani Ose ve del Sud i dirigeix el Macba. Des que el dirigeix Enric Puig Punyet, les exposicions del Centre d’Arts Santa Mònica distribueixen els diners del pressupost de manera que un comissari cobri el mateix que el personal de la neteja. La Virreina de Valentín Roma acumula anys d’exposicions impecables en fons i forma. S’espera que l’ampliació del MNAC de Pepe Serra incorpori aquests mateixos marcs. I precisament perquè fa temps que aquestes idees floten, també sabem que massa vegades es converteixen en excuses per fer coses tan colonials com ara fer-ho tot en castellà “para que nos entendamos todos”, ignorar la fondíssima tradició catalana de resistència al poder imperial, o explicar la situació i la història de Catalunya amb simplificacions interessades. En els papers que ha presentat Borja-Villel, hi ha raons per engrescar-se i per patir: el discurs és intel·ligent, i l’exposició que tindrà lloc el febrer de 2025 als nous espais culturals dels Tinglados del port de Barcelona fa molt bona pinta, però a l’hora de mirar els noms d’artistes i col·lectius concrets que es proposen als papers, sembla que el castellà es dispara molt per sobre del català. Per ser fidels al mateix Marx amb què Borja-Villel emmarca el seu projecte, d’aquí a uns anys caldrà posar els discursos entre parèntesis i veure quines coses materials i pràctiques han canviat.