On són els quillos?
L’adjectiu perdura, però el nom s’ha desfet, com a Kafka ja no el trobes en una situació kafkiana o a Dante ni el busquis vora res de dantesc
No he tingut temps d’escoltar el disc de la Rosalía. En tinc moltes ganes i tothom me n’ha parlat molt bé, però abans que em canviï la vida he de segar alguns serrells. No es pot anar al monestir tenint deutes al bar. És per això que, per anar tirant, m’he creat una opinió que és un collage d’altres opinions. Una oliva sense pinyol. La que em va fer més gràcia va ser una crítica curteta i al peu: “A mi em sembla tot una mica quillo”. Quillo, la paraula em va entrar a l’orella com si es tractés d’una magdalena de Proust, metàfora aguantada amb més pinces que un estenedor de família nombrosa, i vaig pensar, “I els quillos... on són, els quillos?”.
A Solsona i als pobles del voltant hi havia quillos, molts quillos, quillos de poble, però fa temps que no en veig. Com cantaven els grandíssims Herois de la Catalunya Interior, Catalunya està ple de pobles quillos: Navarcles, Moià, Castellterçol... Al final, hi havia més pobles quillos que pobles no quillos. Suposo que tothom ha sentit la paraula quillo, però segons on has nascut, el quillo, ara per mi figura mitològica, és d’una forma o d’una altra. Fent una recerca n’he detectat elements comuns: cendrer al cap, bomber, adidas, molt de xumba-xumba i bastant rum-rum. Així molt per sobre, eh! Ideològicament, eren dispersos, però tendien als braços aixecats i als simulacres de pallisses. Aquí, al mig de Catalunya, xerraven en català, t’insultaven en castellà, però s’acabaven expressant en el llenguatge universal de la ventallada.
Tot i això, amb llàgrimes als ulls ho dic, els trobo a faltar: el quillo era una persona coherent com no en queden perquè sempre era molt quillo i durant molt temps es mantenia quillo. Procreava quillo, educava quillo i, a vegades, moria quillo. Hi havia una inèrcia de bola de neu quilla baixant per un barranc més empinat que l’esquena d’un espantaocells. Però aquí ja no hi ha quillos... On deuen haver anat els quillos? Hi ha una transhumància de quillos i jo no me n’he assabentat?
L’adjectiu perdura, però el nom s’ha desfet, com a Kafka ja no el trobes en una situació kafkiana o a Dante ni el busquis vora res de dantesc. No el trobareu i fa pena. El quillo deu haver mutat i convertit en un camaleó. Un camaleó quillo, segurament. Ha perdut la forma inicial i ara és un ésser eteri, nuvolós... Tu podries ser quillo! Jo podria ser quillo! La dona aquella que està mirant al buit fa cara de quilla! Al repartidor que es grata el nas se li escapa que és quillo! La canalla que juga fent veure que no és quilla podria ser quilla! Salvador Illa podria ser quillo! Fins i tot Déu, sí, Déu, qui sap si Déu també és quillo! Com en l’educació moderna, ja no hi ha quillos, ara hi ha persones que fan coses quilles: un Halloween en un càmping, tatuar-se la cara de la parella a la cuixa, endollar els altaveus portàtils mentre et banyes en un pantà... Tot això està molt bé, molt quillo, però quillo, on ets?
“Per què és quillo el disc de la Rosalía?”, demano al meu amic per veure a què es refereix, “No sé com més dir-ho: és una mica quillo”. Potser ara tots som una mica quillos i si no hi estàs d’acord, et trenco la cara. O no te la trenco. Jo què sé, ara és tot tan líquid i tan quillo...