Elisabet Riera brinda a ‘Els alats’ un text captivador sobre les criatures aèries

La casualitat o el destí ha volgut que qui signa aquestes línies torni a parlar d’un llibre d’Elisabet Riera amb ales 15 anys després. Ens vam conèixer el 2011, quan va publicar la seva emocionant novel·la La línea del desierto (RBA), en què recreava l’aventura de l’aviador Joseph Roig, el pilot que va obrir la famosa i perillosa ruta Tolosa-Casablanca-Dakar que sobrevolava el Sàhara, i al qual van seguir Saint-Exupéry, Mermoz, Guillaumet..., els arcàngels —precisament— de L’Aéropostale. “Aquest llibre també és sobre ales, encara que ara no mecàniques sinó orgàniques”, em diu Riera amb una picada d’ullet sobre Els alats (Males Herbes, Siruela en castellà). “El salt d’un llibre a l’altre, del primer al darrer que he escrit, marca un arc de transformació, de l’èpica a la lírica, però sense can­viar d’obsessions”.

De fet, Riera —amb qui no hem deixat d’estar en contacte a través de la seva editorial Wunderkammer, amb assumptes tan meravellosos com les amazones, la comtessa Erzsébet Bathory (amb ales de vampira), Pierre Loti o Juan Eduardo Cirlot— fa aparèixer a Els alats els pilots de la línia i el biplà que feien servir, el Breguet XIV, que compara, amb els seus 15 metres d’envergadura, amb els pterosaures. No és una sorpresa que surtin els avions de la línia, ni els pterosaures, perquè al nou llibre de l’escriptora hi apareix de tot, de tot el que voli: ocells, és clar, però també àngels i altres éssers llegendaris, déus, xamans, fades, poetes. Hi surten l’ornitomància, les aus del paradís, l’home-ocell de Lascaux, el cavaller del cigne (Lohengrin), l’oca, el fènix, el roc, les sirenes i les harpies, els pinsans xiuladors, l’estornell de Mozart, l’arxaeoptèrix, Ícar, Príam transformat en capbussí, les papallones i les aloses, a les quals Riera dedica una de les moltes frases o sentèn­cies que sobrevolen les aèries pàgines: “Enmig del pit, un niu d’aloses”. Cosa que hauria pogut dir Emiliy Dickinson (que curiosament no és citada al llibre, encara que hi apareix molt Anne Carson).

A cavall entre l’assaig, la poesia i la memòria personal, Els alats cita una enorme quantitat d’autors i obres per portar aigua (més aviat plomes) al molí d’un discurs que de vegades no saps gaire cap on va, però tant és, perquè l’important és que en les paraules, ofertes com un elixir embria­gador, ressoni el cant màgic dels ocells i ens veiem traslladats a una esfera liricoespiritual de comunió amb l’aeri. Bachelard, Jung, Eliade, Corbin, Kerenyi, Robert Graves voletegen en curiosa connexió amb estudio­sos de les aus com Tim Birkhead o Helen Macdonald, poetes com D’Annunzio, Rilke (“tot àngel és terrible”), Ovidi, Milton, Safo, Blake (“un pit-roig en una gàbia / enfureix tot el cel”), o autors tan variats com Borges, Swedenborg, Calasso, Vinciane Despret i l’egiptòleg Wallis Budge (l’autora ofereix referència de totes les cites i una bibliografia al final).

El leitmotiv d’Els alats és que els ocells i per extensió tots els éssers amb ales al·ludeixen als vincles entre la terra i el cel, al món del que és real i a l’espiritual o de la imaginació, o com repeteix l’autora, “el secret de la vida i la mort té forma d’ocell”. Elisabet Riera ens porta en un viatge erudit a través de diferents èpoques, cultures i estètiques, en ales de poetes, artistes, científics o filòsofs, a recórrer aquestes connexions amb parades als Upani­shads, l’I Ching o La conferència dels ocells, del persa Farita ad Din Attar, en què les aus, comandades per la puput, busquen el seu rei, el simurg.

Com deia, sovint el discurs es dissol en una llista de curiositats (una legió celestial té 6.666 àngels, les orenetes passen l’hivern sota l’aigua, els coloms van arribar d’Orient a Europa com el regal d’un noble venecià a la seva filla per curar-la de la malenconia) o en un lirisme que trenca l’esquema de l’assaig per portar-nos tot de reflexions (“què somien els ocells quan dormen durant el vol?”, “què són els poetes sinó ocells?”), màximes i fins i tot lletanies (com les del fènix).

Enmig del bany d’erudició i poe­sia, la línia autobiogràfica actua de goma d’enganxar de tantes històries i fulguracions: al centre del llibre hi ha la mateixa Riera (de petita li deien “gorrió plomat”, i els seus avis tenien un mussol dissecat sobre la nevera) i la seva experiència vital amb els ocells com a símbol de tot el misteriós i transcendent de la vida, inclòs l’amor, tant el resplendent com el desgraciat. Els alats està consagrat a una au concreta, l’ocellet endeví Tiresias (una cadernera, un pinsà?) que l’autora trobava de nena, passejant amb el seu pare, en una parada de la Rambla, i que oferia amb el bec un paperet amb un auguri. Aquest paperet, desplegat i reflectit al mirall multiplicador de les meravelles, és el que l’alada Elisabet Riera ens brinda com un regal preciós.