Quim Español escriu sobre venjança a la Ucraïna envaïda en la seva millor novel·la fins ara

La realitat et deixa estupefacte, et fa emmalaltir, t’omple de fúria, és una mena de vergonya per a la teva magra imaginació: la realitat està contínuament superant el nostre talent, va dir una vegada Philip Roth, i és probable que alguna cosa semblant sentís Quim Español (Girona, 1945) quan l’atzar li va regalar el fet verídic en què es basa Virgil, la seva quarta novel·la, sens dubte la millor. En una manifestació contra la invasió russa d’Ucraïna, l’autor va coincidir amb una coneguda seva que havia acollit uns refugiats de Kíiv, la Iúlia, la Nàdia i en Vitali, la dona, la nora i el net de Virgil Nóvak, el cirurgià retirat que al principi de la guerra es veu obligat a reincorporar-se al seu antic lloc de treball, transformat en hospital militar, i que protagonitza aquesta tenaç i sòlida novel·la —a vegades ens sembla estar presenciant una excel·lent pel·lícula crepuscular interpretada i dirigida per Clint Eastwood—, on les tres parts de la dramatúrgia d’una venjança es compleixen al peu de la lletra: en un primer moment hi ha un assassinat, que d’immediat provoca la decisió irrevocable d’administrar una justícia personal, l’únic i obligatori camí per assolir suposadament la pau anímica, per acabar tot seguit amb un judici en què es dirimeixen les conseqüències legals, i sobretot morals, derivades de les peripècies del protagonista en una ciutat ucraïnesa ocupada per l’exèrcit rus.

A cap coneixedor de la narrativa de Quim Español el sorprendrà la intensitat calmosa i a la vegada absorbent de la seva escriptura, impossible de llegir sense que t’envaeixi una sensació general de benestar, com si una mena d’alegria s’enfilés columna vertebral amunt; tampoc serà un motiu d’estranyesa per als lectors d’Un lloc en el temps o Francesca observar que a Virgil enlloc s’hi construeix cap mena de replà —no hi busqueu cap recurs humorístic o trivial— on descansar i reprendre la força per continuar ascendint cap al territori de contundent emoció moral cap on Quim Español encamina els seus relats, i que té la virtut de suscitar un descontent general amb un mateix, com si l’anhel d’una vida més noble que la teva se t’apoderés de l’esperit. Una de les novetats de Virgil, però, és que aquests dos elements, la bellesa estilística i la pressió intel·lec­tual i ètica, s’uneixen enèrgicament i es confabulen per teixir una intriga que ens manté en suspens talment com si ens trobéssim enmig d’una novel·la d’espies, a pesar que, cap al final, l’autor compari l’aventura del protagonista amb “l’odissea d’un Ulisses recorrent exclusivament les terres fosques, les tempestes i les tenebres de l’Hades per no arribar enlloc; amb tot, tal com m’havia dit, l’anhel de revenja emergia com el destí inexorable dels seus desplaçaments errants”. Potser sí, i certament és innegable l’atmosfera de tragèdia grega que hi batega arreu, però el que atrau més de Virgil és l’hàbil i impecable execució del mecanisme novel·lesc que mou la trama, pròpia d’un John Le Carré, i que ens fa quedar bocabadats davant de la naturalitat amb què es va desenrotllant una anècdota tan complicada com la narrada aquí, sense que ni un sol detall quedi sense encaixar. Seguim els passos desorientats de Virgil enmig de les files enemigues, improvisats com si es trobés en l’ofuscació d’un malson, i ens meravella la part tècnica de l’assumpte, la pacient construcció del turment de la inevitable venjança descrita a la manera d’un trista i exasperada mediocritat, però no és menor l’interès dels objectius secrets del protagonista, com si una vegada satisfeta la revenja, amb una sensació més pròxima a l’esgotament i a la derrota personal que de triomf, tanqués els ulls, s’absentés de les circumstàncies i busqués dins seu les explicacions més profundes del misteri que l’ha dut a trair-se a ell mateix i a convertir-se en l’assassí en què s’ha convertit.

Novel·la de guerra on la guerra és tan sols una silue­ta cruel i llunyana, a Virgil Quim Español evita el tedi transcendental de la denúncia i la temptació humanitària i se centra en la narració vertiginosa d’una trama que ens captiva amb eficàcia. Més enllà del plaer de llegir una acció irrefrenable, més enllà de la imaginació verbal de l’autor, Virgil ens encara amb l’enigma sense resposta de veure com algú, el protagonista, es veu obligat a fer contra la seva consciència, amb amargor i còlera, una cosa que no serveix per a res. O sí: concedir a Quim Español l’oportunitat d’escriure aquesta novel·la tan recomanable.