La immigració i el potencial de creixement de la llengua
Cal multiplicar els espais de convivència en què catalanoparlants i els que volen acabar sent-ho es relacionin
Entre 2018 i 2023, el català ha incrementat en 267.600 el nombre de persones que declaren saber-lo parlar i 117.600 han començat a utilitzar-lo en el dia a dia. Aquestes xifres indiquen una capacitat d’atracció que ja firmarien la majoria de llengües minoritzades del planeta. Tanmateix, el creixement dels nous parlants en nombres absoluts no compensa unes dinàmiques demogràfiques marcades per una natalitat baixíssima i per l’arribada constant de nova població que no parla la llengua en el moment d’instal·lar-se a Catalunya. El català guanya parlants entre aquesta nova població, però no suficients, i l’única manera de garantir-li una bona situació a mitjà termini és sumar molts més parlants entre les persones que no la van aprendre a parlar a casa de petits.
Si això es produeix no serà un fenomen nou. De fet, la immigració ha estat històricament una via per guanyar parlants de català. Una part significativa dels descendents de la immigració espanyola del segle XX l’han incorporat, en diferents graus, al seu repertori lingüístic. Molts l’utilitzen sempre que l’ocasió ho requereix i en no pocs casos el parlen amb els fills. Sense aquests centenars de milers de parlants el català seria una llengua encara molt més minoritzada. Ara bé, no descobrim res si fem notar que no totes les famílies arribades de diferents punts de l’Estat per iniciar un projecte de vida a Catalunya van seguir aquest camí. Des d’inicis dels anys vuitanta l’escola i els cursos per a adults van facilitar l’accés a la llengua, però tenim evidències de sobres que l’ensenyament formal no és suficient. Si s’analitzen les trajectòries familiars dels que han adoptat el català, s’hi solen detectar dos trets. El primer és que aquestes famílies van experimentar trajectòries de mobilitat social ascendent —molts es van instal·lar a Catalunya en condicions precàries, però el cicle econòmic i la seva capacitat de treball els van permetre adoptar estils de vida propis de les classes mitjanes. El segon és que van entrar en espais de socialització que funcionaven predominantment en català (feines, sindicats, parròquies, clubs esportius, associacions, etc.) i allà van tenir l’oportunitat de practicar la llengua i d’establir vincles amb catalanoparlants fins a esdevenir-ne un més.
Crear les condicions perquè això es repeteixi amb la immigració internacional és més complex que dècades enrere. Esdevenir classe mitjana és més difícil en les dinàmiques econòmiques actuals, mentre que la vida comunitària s’ha debilitat —en part, com a conseqüència de les dinàmiques econòmiques— i fins a cert punt s’ha desplaçat a les xarxes. Tot i això, tenim marge d’actuació per facilitar que els 2,2 milions de persones que expressen interès a aprendre català acabin esdevenint parlants de la llengua. Per aprofitar aquest potencial de creixement cal multiplicar els espais de convivència en què catalanoparlants i persones que volen acabar sent-ho es relacionin i estableixin lligams a través d’interessos comuns. Uns espais en què els primers adquireixin l’hàbit de mantenir-se en català i els segons puguin practicar-lo en contextos informals. Adoptar una nova llengua requereix temps, esforç, motivació i, sobretot, oportunitats per parlar-la. És imprescindible generar aquestes oportunitats perquè la bona predisposició declarada en les enquestes s’acabi convertint a la pràctica en més ús social del català.
Marina Massaguer és sociolingüista especialitzada en polítiques lingüístiques. Actualment treballa al Departament de Recerca i Universitats de la Generalitat de Catalunya.