Xarnegos pujolians per al segle XXI

Una mica com li passa al Casanova que Dylan va immortalitzar a Desolation Row, que acaba morint després d’haver estat enverinat amb paraules, una bona part del nacionalisme català perd del tot l’oremus quan cau emmetzinat per una paraula molt concreta. La paraula en qüestió és xarnego. És el que va passar amb el discurs pronunciat pel guionista Eduard Sola a la cerimònia dels premis Gaudí de fa uns dies. Si no fos pel verí que la paraula els inocula, s’adonarien que el discurs de Sola només va ser l’actualització, per al segle XXI, de la idea d’integració segons el credo nacionalista de Jordi Pujol.

Què va dir Sola? En un al·legat contra la xenofòbia, va suggerir que si ell, un orgullós guionista xarnego que venia de baix de tot, havia pogut escriure grans històries catalanes, també ho podrien fer d’altres immigrants que arribessin a Catalunya. Vull fer èmfasi en el substrat, probablement inconscient, del seu discurs. És significatiu que no digués que ell escrivia grans històries universals, sinó grans històries catalanes. En aquest sentit, les seves no serien històries universals fetes en català o fetes per un català; serien, segons les seves pròpies paraules, grans històries catalanes.

D’on ve aquesta necessitat de remarcar que les seves històries són catalanes? Del desig, suposo, d’allunyar la sospita que, com que és xarnego, no és català. Cap artista català amb cognoms catalans sentiria que li cal demostrar que és un artista català (i, en aquest sentit, podria passar directament a produir grans històries universals, si vol). La idea que legitima el discurs de Sola és que, per tal de ser acceptat com a català a Catalunya, els qui són com Sola hauran de demostrar alguna cosa que no han de demostrar els catalans de cognoms inequívocament catalans. Un xarnego que es presentés com a tal i que defensés que escriu històries universals no seria, en l’imaginari que inconscientment pregona Sola, un artista català.

Sona francament peculiar que algú els pares del qual ja van néixer a Catalunya, que parla i escriu català perfectament i l’aspecte del qual és mimètic al dels catalans de cognoms catalans, senti la necessitat inconscient de demostrar que és català. Trobo que és una pèrdua de temps intentar demostrar el que hom ja és. Però cadascú deixa passar el poc temps que ens és donat com bonament pot.

En un interessant passatge de les excepcionals memòries de Jordi Pujol, l’expresident explica una anècdota d’un viatge oficial que va fer a l’Argentina. A Buenos Aires visita el casal català, farcit de gent nascuda a Catalunya i dels seus descendents. Pujol els diu que el manteniment de la catalanitat està molt bé, però que no s’equivoquin: ells són argentins, no catalans. Pujol és un fervorós creient de la idea d’integració. Se la pren seriosament fins i tot quan, per dir-ho d’alguna manera, no beneficia Catalunya. El discurs de Sola s’imbrica perfectament en la doctrina de Pujol. Però amb un afegitó que l’actualitza. La declaració de ser orgullosament xarnego només és un banal reflex de com es concep la identitat ―qualsevol identitat― al segle XXI. D’una banda, la meva identitat consisteix a identificar i difondre molt solemnement aquelles diferències menors que em distingeixen d’aquells a qui més m’assemblo. Es tracta del narcisisme de les petites diferències que caracteritza la nostra època. En el cas de Sola, això es tradueix a ressaltar que, a diferència dels catalans de soca-rel, els seus avis no van néixer a Catalunya. És la sobreexplotació pública d’aquest narcisisme el que va provocar que el concepte de xarnego, talment com un Llàtzer caspós, s’aixequés de la seva tomba ara deu fer uns deu anys. I és probablement aquest mateix narcisisme de les petites diferències el que, en part, explica el creixement, tretze anys enrere, de l’independentisme.

D’altra banda, la identitat al segle XXI està construïda sobre greuges. Això no ha estat sempre ni a tot arreu així. Però, des de fa un temps, tota identitat és, d’una manera o d’una altra, la d’una víctima. A vegades es tracta de greuges reals, d’altres de greuges ficticis o, com a mínim, exagerats. Fa de mal dir, en ple 2025, què significa ser un xarnego nascut als anys vuitanta, com Sola (o com jo mateix). Però sigui el que sigui, estic moderadament segur que no significa, com va dir Sola, “venir de baix de tot”. Pel que fa a una biografia èpica, abundant en situacions de misèria sòrdida o de vida lumpenproletària, els xarnegos entrats en la trentena o navegant els quaranta anys tenim més aviat mala peça al teler.

El discurs de Sola és producte d’haver incorporat a la doctrina nacionalista de Pujol del segle XX el recargolat concepte d’identitat del segle XXI. En el nostre temps, la integració nacional llueix com el discurs de Sola. Qüestió a banda ―que deixarem per a un altre dia o per a una altra vida― és la veritat incòmoda que, a Catalunya o fora de Catalunya, la idea d’integració al segle XXI segueix sent tan reaccionària i sinistra com ja ho era al segle XX.