Els acudits mediocres no poden ofendre

Fa poc, en una trobada familiar, ma mare va esperar que no hi hagués ningú al davant (ni els meus fills, ni la meva parella, ni la meva sogra, ni el meu pare, absolutament ningú) per dir-me: “Pau, ara que ens hem quedat sols, t’he de dir una cosa. Acosta’t”. Jo ja anava fent mentalment cita amb la meva psiquiatra, per tal d’avançar-me al trauma familiar que estava a punt de desfermar-se, quan ella em va etzibar amb tota solemnitat: “T’has de fer una neteja de dents”.

La mateixa sensació de decepció vaig tenir fa un parell de dies quan vaig assabentar-me que el Govern català havia reclamat al CAC que prengués mesures pertinents contra l’humorista Joel Díaz, col·laborador en algun programa de la CCMA, per fer una broma –formulada, cal remarcar-ho, en un pòdcast que no té res a veure amb la CCMA– sobre el nom de la filla d’una diputada. Vaig fer una mica de recerca per buscar el tall. Vaig escoltar l’acudit i vaig haver-me’n de fer creus: és un acudit tan dolent que no pot adquirir ni tan sols categoria d’acudit de mal gust. En un inici, la polèmica es prometia políticament sucosa, traumàtica i substantiva, però va resultar ser tan decebedora com l’advertència bucodental de ma mare després d’haver creat un clímax familiar èpic.

L’humorista feia un joc de paraules amb el nom –Violant– de la filla de la diputada i el verb “violar”. Hi ha, per dir-ho d’una manera pedant, una mena d’axioma popular sobre l’humor: com més mediocre és un acudit, menys pot ofendre; i com més brillant és, més ofensiu resulta. Però l’estat deplorable de la conversa pública ha invertit els termes de l’axioma: cal ofendre’s tant com es pugui pels acudits mediocres i mostrar-se indiferent amb els acudits, les bromes i els comentaris realment més devastadors.

L’episodi en qüestió referma la tergiversació d’aquesta mostra impagable de saviesa popular. I no crec que sigui només una qüestió de fingir que s’està ofès per treure’n alguna mena de rèdit polític o de crèdit moral, com va dir recentment Manel Vidal en una entrevista. Vull dir que per descomptat que n’hi ha que fingiran estar profundament ofesos, però aquestes persones no podrien explotar aquesta tàctica macabra i superficial si no sabessin que hi ha molta altra gent que realment se sentirà ofesa per acudits peresosos. El nivell de la conversa pública, insisteixo, és el que és. I quan el Govern –en aquest cas, el del PSC– commina a prendre mesures contra l’humorista en qüestió no només no està protegint ningú (¿com es protegeix algú d’una cosa que no li pot fer mal?), sinó que contribueix a la degradació de la conversa pública tot fent que la intel·ligència passi desapercebuda i les tonteries més insignificants guanyin visibilitat. Desconec la freqüència i la naturalesa dels episodis en què el Govern demana al CAC que intervingui. Però si ho fa cada vegada que apareixen estirabots insubstancials com el que ara ens ocupa, puc afirmar, i ara parlo des de la meva condició de jurista francmaçó, que ens trobaríem davant d’un escenari en què l’aplicació de l’article 155 de la Constitució estaria justificada.

Comentari a part mereixen els seguidors de la diputada que miren de justificar l’eventual reprovació de Joel Díaz tot dient: “El dia que tinguis una filla, ja em diràs què et sembla que li facin una broma així”. Des que Donald Trump va descobrir, sent ja president de la primera potència mundial, que Finlàndia no feia part de Rússia, no m’havia sentit tan desanimat respecte del futur de la humanitat. Quan diuen que el dia que tinguis una filla ja veurem què diràs, expressen el desig no que siguis una persona equilibrada a la qual no afectarà una broma mandrosa i irrellevant, sinó que manifesten el sinistre anhel que tu et sentis ferit per una cosa que tu saps que no et pot ferir. No es conformen amb ser uns cretins, volen que tothom ho sigui.

En fi, sospito que la lliçó que cal extreure de tot plegat és que, com va dir Wittgenstein, si parlar sobre la diputada Orriols és caure en la seva trampa, és millor callar.