I si el Hard Rock no es fes
La Costa Daurada està atrapada en el model de sempre i només es pot permetre continuar creixent amb nous macroespais econòmics, encara que el que ens agradaria és un model bucòlic de vi i cultura
El Hard Rock es farà. Perquè la gent es pregunta com ens guanyarem les garrofes si no es fa. Però, saben fer res més en aquell tros de món? Venint del nord, sortint de l’AP-2 per darrere del massís del Montmell, allà on comença el Camp de Tarragona, hi ha un lloc dit Vilardida. No és gaire conegut per la gent del país, excepte per la proximitat al santuari de la Mare de Déu de Montserrat a Montferri, obra marcianíssima de Jujol, i l’existència d’un hotel semirural on es rodaven pel·lis porno. O almenys això es deia i tothom hi sucava pa. Tenim la primera notícia de Vilardida entre els anys 960 i 990, quan els germans Calabuig i Guadamir —que havien tingut tractes previs amb el comte Sunyer I de Barcelona— es van vendre el castell de Castellví de la Marca. Vilardida n’era una de les fites i, per tant, una avançada dels comtats catalans en el moment que s’iniciava la diguem-ne reconquesta. El va comprar un tal Sendred, que ben bé podria ser el noble Sendred de Gurb. Ell i el seu fill Bernat es van dedicar, al voltant del canvi de mil·lenni, a fortificar aquesta frontera dels trams alts dels rius Francolí i Gaià i van començar a mirar cap avall, a baixar cap a la costa, fins a la desembocadura del riu, on hi ha el castell de Tamarit, que els Gurb també van comprar i fer fort. El Gaià corre pel costat de Vilardida i, seguint el torrent, només són vint quilòmetres fins a arribar a mar. És el nervi des d’on es va originar la repoblació cristiana de la Catalunya Nova costanera, i encara avui una línia de castells ens deixen intuir que la incursió en aquest territori no va ser fàcil i tenia valor estratègic. Aquest és l’inici de la colonització catalana de Tarragona, que ha durat fins als nostres dies i que està a punt d’acabar perquè hi ha altres colons que estan demanant tanda.
No passa res, és llei de vida. Anteriorment hi van sojornar un parell de segles els moros, des que al-Hurr va prendre l’antiga ciutat imperial el 716. Els francs, abans, havien saquejat tota la Tarraconense a consciència, així que no devia ser gaire complicat. Els romans van reprimir els ibers fins a exterminar-los, i anar fent i tirant enrere. Ara els catalans estan en retirada, però ja tenim altres tribus i civilitzacions preparades per prendre el relleu, només cal treure el cap per la finestra o mirar-se qualsevol enquesta d’usos lingüístics. Tant se val. Cal destacar, tanmateix, que no tots els pobles i cabdills que han passat per Tarragona hi han deixat la mateixa empremta i el que ara se’n diria, en termes econòmics, “valor afegit”. Els romans, per exemple, hi van portar i estendre la vinya, que durant segles i fins avui ha estat un segell distintiu de la regió. Tot el camp tarragoní era plantat de ceps i proveïa l’Imperi amb una producció abundant i barata que va arribar a rebentar els preus, fins al punt que els vinyaters romans del Laci van haver de muntar un sagramental de queixa al port d’Òstia al més pur estil del pagès francès a la Jonquera. Ni tan sols la fil·loxera va poder acabar amb la identificació del vi amb Tarragona i fins ben entrat el segle XX del port de la ciutat sortien més litres del seu rerepaís que de tota La Rioja sencera. Això sí, sempre amb el condicionant del preu baix i de la qualitat mediocre d’un vi que s’exportava a granel i s’embotellava a destí.
Comencem a trobar un patró: el low cost ha estat una constant en tota la història econòmica de la regió. Un altre colonitzador que hi va deixar un llegat molt guapo va ser el general Franco. Amb la col·laboració inestimable dels nadius afectes, els espanyols van portar a Tarragona la indústria petroquímica i, sobretot, el turisme massiu, fruit d’un pla d’obertura i desenvolupament que comprenia platges de tot Espanya, entre les quals, les de la batejada com a Costa Daurada i especialment les de Salou.
Però tornem a la Història de Vilardida, el nostre refugi interior. El 1151, Ramon de Llorenç hi inicia la construcció d’una fortalesa, cosa que té un interès relatiu. Però el 2024 el vinyater Oriol Pérez de Tudela compra l’església del poble per posar-hi botes de vi i fer actes culturals, cosa potser més interessant. Bé, no la compra: obté un dret de superfície i ús per 55 anys de l’Arquebisbat, que ha procedit a dessacralitzar l’espai. S’ha fet tot amb respecte. Vaig ser testimoni de com, el dia de la reconsagració de l’església de Vilardida com a nou edifici de culte enocultural, es van llegir des de l’orgue uns passatges de De rerum natura de Lucreci, perquè és lleig fer fora un déu d’un lloc sense posar-ne un altre de substitut, encara que sigui pagà. Pérez de Tudela, de Valls, fa vi amb la seva senyora Mercè Salvat al celler Vinyes del Tiet Pere a Vilabella, una mica més avall. A més a més, és diguem-ne un dinamitzador cultural d’aquest eix fundacional de les Terres del Gaià. I també de la DO Tarragona fins que li van ensenyar la porta: tenia massa idees. No és l’únic animal urbà que s’ha refugiat al Gaià. El també activista tarragoní Berna Ríos, ànima dels ja tradicionals festivals de cultura vinícola Santa Teca i l’Embutada, també ha posat la banya en aquesta minivall dels castells, agafant el relleu del cineasta Bigas Luna o del pintor Bartolozzi, que van ser una mena de pioners a detectar la importància geogràfica i cultural d’aquesta franja fronterera. És un moment de replegament ètnic, i la tendència és anar a buscar orígens on fins fa poc només hi havia casalots de pedra abandonats i despoblament. La diferència i la particularitat d’aquest moment és la confluència d’aquest neguit cultural i identitari amb l’activitat primigènia que donava sentit econòmic al territori un cop va perdre la seva funció d’avançada militar: el vi i la vinya. Pérez de Tudela ho té clar: l’únic model productiu que ha tingut èxit a Tarragona i no ha donat l’esquena a la regió és el vinícola, el que li és propi des de fa segles, està arrelat i no comporta externalitats destructives, com la indústria i el turisme massificat, que és el que ara sembla que, per fi, ens preocupa.
L’exemple paradigmàtic d’aquest èxit és el Priorat. Els vins que s’hi fan tenen prestigi internacional, cosa que és l’excepció tarragonina (de moment). La qualitat del producte i del relat agrícola de la comarca —mig èpic, mig líric— ha comportat la consolidació del millor turisme que es pot trobar a Tarragona: respectuós, interessat en la cultura del país i que deixa diners. Es calcula que la riquesa que aporta el visitant wine lover respecte del turista de platja té un factor de multiplicació per 3. El repte és saber si es pot escalar el model Priorat a la resta de la regió, tenint en compte que el Priorat és un àmbit petit, delimitat i orogràficament particular. Segons Pérez de Tudela —que estudia si es pot replicar el model al Gaià—, la demanda hi és i no s’estan fent prou esforços per satisfer-la. I això malgrat que els responsables de l’Administració ho saben, en teoria.
L’última campanya de promoció de l’organisme de la Generalitat INCAVI tenia, malgrat que el contingut semblava més aviat d’un anunci d’Estrella Damm, un lema inequívoc: “El vi és cultura”. I en el manifest impulsat també pel govern català de cara a l’esdeveniment/tinglado “Catalunya. Regió Mundial de la Gastronomia 2025″, sembla que ho tenen claríssim: “Apostar per un canvi de model cap a un turisme enogastronòmic regeneratiu i de qualitat, que aporti valor a la comunitat, associat a un model de producció agroalimentària arrelat i compromès amb el territori i, per tant, un nou model econòmic que sigui respectuós tant amb la comunitat com amb la cultura i l’entorn natural que l’acull”. Preciós. La pregunta que ens hauríem de fer ara és: si tothom —agents privats i ens públics— entén els perills del turisme massiu deslligat de la cultura pròpia, el diagnòstic del problema és compartit i s’ha identificat una demanda internacional no satisfeta de turistes potencialment millors, per què totes les pressions —fins al punt de fer caure un Govern— van encaminades a reforçar el model contrari, el model de casinos i turisme alienat que depreda recursos?
La resposta té diversos vessants. El primer és la hipocresia. Més que mai el discurs oficial —com una lletania dissenyada per calmar consciències, justificar sous i no tocar mai de peus a terra— està deslligat dels fets. La realitat és dura com el formigó, i tot això tan bonic del canvi a un model turístic ple de contingut i bones intencions que ens ha de salvar de la crema és encara una idea minoritària. I dins d’aquesta minoria, la majoria només diu que hi creu perquè és el que toca dir. Baixem a la platja, cap a Salou. Hi trobem un teixit empresarial escàs, unes xifres d’ocupació comercial que ja han superat el llindar estadístic de la desertificació (com en moltes ciutats mitjanes del país, però amplificat) i uns ingressos municipals per activitats econòmiques irrisoris —segons les últimes dades, només un 4% d’aquests ingressos provenen de l’IAE, lluny del 13% de Vila-seca, el 10% de Tarragona i el 54% de la Pobla de Mafumet; són poblacions alimentades per la indústria. Per contra, enguany les dades d’ocupació hotelera i durada de l’estada dels visitants són excel·lents. De fet, si descomptem les excepcions insulars, Madrid —que ja és la principal destinació turística d’Espanya— i una mica Barcelona, trobem que Benidorm i Salou continuen sent en termes absoluts els màxims pols turístics de l’Estat. Exactament com el franquisme va dissenyar el producte arnat del sol i platja. L’encreuament de totes les estadístiques dona un missatge clar: Salou —i al darrere tota la Costa Daurada— està atrapat, com una condemna feta d’èxit incontrolable, en el model de sempre, i només es pot permetre continuar creixent amb la implantació de nous macroespais econòmics, com va ser en el seu moment Port Aventura i ara serà Hard Rock. És tan gros el creuer que costarà molt fer-lo virar, encara que el que ens agradaria a tots sigui un model bucòlic de vi i cultura pròpia.
De fet, no hi ha cap turisme que no tingui una cultura al darrere, i la de la Costa Daurada està molt ben definida encara que a molts els sembli execrable. Quan passi la tempesta política i l’opinió pública es cansi de protestar, Hard Rock es farà. Perquè hi ha massa gent a qui li convé que es faci. I el turisme que tindrem, majoritàriament, serà de baix cost, com el vi que el port de Tarragona venia a l’Imperi. Però tot i que no hi aposti ningú sempre podrem dir que hi havia una alternativa, reclosa en una església a l’indret recòndit de Vilardida.