‘Un Procés sense cultura’? Parlem-ne

El passat diumenge 5 de maig, Jordi Amat publicava l’article ‘Un Procés sense cultura’ al Quadern d’EL PAÍS. No cal dir que el Procés de què parla és el mosaic d’esdeveniments que tenen a veure amb el dret a l’autodeterminació i amb la independència de Catalunya que han centrat el debat polític i social d’ençà del 2010.

El text comença recordant la quantitat potser exagerada i ingent de llibres publicats sobre el tema: arbres i arbres han estat tallats per mor del ...

El passat diumenge 5 de maig, Jordi Amat publicava l’article ‘Un Procés sense cultura’ al Quadern d’EL PAÍS. No cal dir que el Procés de què parla és el mosaic d’esdeveniments que tenen a veure amb el dret a l’autodeterminació i amb la independència de Catalunya que han centrat el debat polític i social d’ençà del 2010.

El text comença recordant la quantitat potser exagerada i ingent de llibres publicats sobre el tema: arbres i arbres han estat tallats per mor del Procés. Tones i tones. Amat comença, doncs, parlant d’un excés, d’una disbauxa, d’un festival sense frens. S’han imprès massa pàgines, es desprèn de l’article, sobre testimonis i anàlisis, sobre voluntats i projectes, sobre coses que tinguin a veure amb la nació sense Estat que és Catalunya, sobre les conseqüències polítiques i humanes d’entomar més o menys de veritat o més o menys de mentida la sedició i sobre la brutalitat física i jurídica exercida per l’Estat espanyol.

Potser el conjunt de tants llibres té gust de massa i embafa. Però m’agradaria apuntar, només d’entrada, dues coses. La primera és que, d’aquesta muntanya de llibres, gairebé no n’he llegit cap (cosa que m’invalida a l’hora de parlar del contingut i l’únic que puc fer, per tant, és parlar del fenomen). La segona és que em sembla que Amat oblida una cosa important, i és que, tenint en compte la seva població, Catalunya és un lloc del planeta on la publicació de llibres s’enfila fins a uns nombres sensacionals (cosa que no té per què tenir relació, és clar, ni amb la diversitat literària ni amb l’impacte real que la literatura pot provocar entre la gent) i no només en el moment del Procés.

Si es tracta d’excessos, per tant, potser no només en provoca el moviment independentista. Potser el que passa és que es publica massa de tot (Amat no fa broma de la desforestació que provoca la premsa glamurosa per Sant Jordi o de les novel·les gruixudíssimes escrites per periodistes de TV3 i premiades amb molts, però molts diners). O potser ja està bé que es publiqui tantíssim (sempre que el volum de pàgines tingui relació amb el nombre de caps que llegeixen i pensen). O potser el que passa és que d’alguns temes se n’escriu compulsivament i d’altres molt poc: em sembla un fet objectiu que tenim una manca històrica d’assaig filosòfic en català, així com de traduccions d’autors contemporanis de referència: un Derrida, un Lévinas, cap Hersch...

Per a Amat, com per a tants altres, “el Procés és explicat com un xoc estèril entre realitat i il·lusió” que es deu “a la traïció dels líders polítics”. Amat és conscient que aquesta és una resposta socialment instal·lada. De fet, diria que hi ha periodistes, independentistes i espanyolistes, que fa molts anys que cobren de diaris i teles per anar donant voltes a això, a la idea que molts dels polítics independentistes van organitzar una autèntica farsa i a la idea, en definitiva, que van transgredir el manament bíblic de ‘No mentiràs’ d’una manera tan grollera com cínica.

Però el que vol Amat a l’article és fer un pas més enllà per preguntar-se si va existir una cultura del Procés. Aquest és el centre del seu text i la conclusió, per a ell, és molt senzilla: no va existir. Amat apuntala la seva resposta amb autors diferents, però sobretot a partir de la lectura d’Els nois, de Toni Sala (L’Altra, 2014), del qual cita un fragment memorable: “per cada agència immobiliària o oficina de banc que tancava, sortien mitja dotzena d’estelades a les finestres i els balcons. Al costat de cada bandera hi havia un cartell o dos d’En venda”.

Fins a aquest moment, em semblava que l’article contenia una llacuna important: el de la vida material i el de com aquesta vida es relaciona amb la cultura. A partir d’aquest moment, però, entenc que Amat hi fa una mínima referència. Tanmateix, no em sembla un incís consistent: que parlis de la destrossa del país i la terra, de la pobresa creixent i de la precarietat que s’estén com un fong a partir d’un passatge sobre immobiliàries i bancs, què vols que et digui, molt contundent no m’ho sembla. I poso un exemple en forma de pregunta: n’hi ha, de novel·les sobre els desnonaments que es produïen a Catalunya en ple furor independentista i en plena repressió espanyolista? I una altra pregunta: existeix alguna mena d’Ocàs i fascinació, d’Eva Baltasar, una obra que parla de l’equilibri fragilíssim que sustenta la vida i de com d’un dia per l’altre et pots quedar literalment al carrer, publicada durant el Procés i que hi dialogui de cara? ¿Potser La revolta que viurem (Tigre de Paper, 2015), d’Ivan Miró, un llibre en què, com explica la mateixa editorial, no s’analitza la revolta “com a proclama o abstracció ideològica, sinó com unes vides mancomunades i dignes de ser viscudes”? Tal vegada, si hi ha llibres així, servirien per il·lustrar d’una manera més eficaç la desconnexió que hi ha hagut i que hi ha entre institucions i discurs i realitat material.

Dit això, un altre aspecte que em sembla curiós de l’article d’Amat és la clara canonització d’una sèrie d’autors. Que s’agafi a un o l’altre per explicar una determinada tesi em sembla normal i fantàstic, però que vagi afegint epítets com que Raül Garrigasait i Joan Burdeus són “dos dels escriptors més lúcids de la literatura catalana d’avui” no em sembla una dada important a l’hora de reflexionar sobre el que per a Amat és una inexistència de cultura del Procés. És com si jo ara afirmés que tal o tal altre són els poetes que em semblen més brillants de la literatura catalana d’avui o que aquesta i aquest són els poetes que em sembla que més expliquen la Barcelona actual. Encara que ho pugui pensar, són idees, crec, amb molt poc interès. Jo, que també vaig escriure al Quadern durant uns mesos i que ara hi he estat convidada puntualment per respondre l’article, em pregunto a qui li importen les meves fílies sobre autors vius (una altra cosa molt diferent és la relació que tenim amb la tradició que representen els morts), i m’ho pregunto perquè, si ara hagués dit que tal poeta és el més lúcid, crec que m’hauria convertit, de cop i volta, en jutge i part. Una cosa que em fa l’efecte que, a Catalunya, passa sovint.

Si per a Amat la cultura és “la possibilitat de donar forma a la individualitat i, a la vegada, a una comunitat a través d’una geografia i la tradició artística i literària que hi està associada”, em pregunto on va a parar aquesta mena de pòdium, aquest cànon diàfan que porta a terme a l’article. Em pregunto, sobretot, què significa aquest “més” que, per a mi, és absolut, excloent i antiliterari: només pot afirmar que un pensador és més lúcid que un altre sense explicar-ne els motius qui no té necessitat de justificar-se perquè escriu des del privilegi que li confereix un lloc de poder. I em pregunto, també, si la cultura, per a Amat, només és la construcció del relat que fan els escriptors i els artistes. Pel que fa als anys del Procés, que no és cultura, també, l’experiència que tindrà una generació de joves sobre l’economia, la democràcia, la policia o la justícia?

I acabo amb un detall petit que m’ha interessat especialment. En un moment donat, com de passada, Amat diu que ”de la relació entre La mort i la primavera i el Procés caldrà continuar-ne parlant”. Hi estic d’acord. Sempre he trobat estrany que una novel·la que almenys jo llegeixo com un retrat sobre les conseqüències polítiques, humanes i assassines de la repressió del desig i com una novel·la que emprèn una batalla campal contra la violència dels mites, sempre he trobat estrany, doncs, que La mort i la primavera sigui rellegida amb aquesta intensitat en plena reivindicació d’alguns mites nacionals. No és que ho trobi bé ni malament, només em sorprèn.

Pel que fa a la interpretació de La mort i la primavera i al que crec que impossibilita la seva fusió amb cap teologia nacional, destaco aquest fragment de l’epíleg que Arnau Pons va escriure per a l’edició que Club Editor va fer-ne el famós octubre del 2017: “no es pot dir que les figures humanes de La mort i la primavera són fantàstiques perquè tampoc no es pot dir que Tot esperant Godot, de Beckett, és teatre de l’absurd, si no és que l’únic absurd que hi ha, tant en Rodoreda com en Beckett, és el de la Història”.

La mort i la primavera em sembla, si de cas, un convit a acceptar la complexitat perquè, com diu Neus Penalba, no només és un llibre tenebrós i tètric, i, sobretot, un combat cultural contra el poder i la repressió que es pot produir en qualsevol moment de la Història.