La intolerància jueva

És molt estrany que els mitjans de comunicació hagin tractat el conflicte bèl·lic entre Hamàs i Israel des del punt de vista del poder militar, de la qüestió geopolítica, de les conseqüències de la xoà, del suport dels Estats Units a l’estat israelià i de més aspectes, però no parlin mai d’un factor d’allò més determinant en qualsevol cosa que tingui a veure amb Israel, la d’avui i la de qualssevol temps.

El poble hebreu posseeix un...

És molt estrany que els mitjans de comunicació hagin tractat el conflicte bèl·lic entre Hamàs i Israel des del punt de vista del poder militar, de la qüestió geopolítica, de les conseqüències de la xoà, del suport dels Estats Units a l’estat israelià i de més aspectes, però no parlin mai d’un factor d’allò més determinant en qualsevol cosa que tingui a veure amb Israel, la d’avui i la de qualssevol temps.

El poble hebreu posseeix una religió en què la violència contra l’enemic està perfectament justificada, per no dir legalitzada en les Escriptures que confirmen la base de la seva religió, de la seva cultura i de la seva civilització. Les citacions bíbliques sobre aquest tema són incomptables, i en referim només unes quantes a tall d’exemple: “Entre les unitats d’Israel van mobilitzar mil homes de cada tribu, en total dotze mil homes armats per a sortir en campanya ... Van fer la campanya contra Madian, i van matar tots els homes” (Nm, 31); “Els israelites van matar tots els homes d’Ai que havien sortit de la ciutat cap al desert per perseguir-los. Tots van morir a tall d’espasa; no en quedà ni un” (Js, 8); “Tu que habites al Líban, que tens el niu en un cedre, com gemegaràs quan et vinguin els dolors, quan et cargolis com la partera” (Jr, 22); “[Jahvè] farà ploure dissorts sobre els injustos, foc, sofre i vent ardent: aquest serà el seu destí” (Sl, 11); “M’has armat de valentia per a combatre, doblegues els rebels sota meu, fas fugir del meu davant els enemics, extermino els meu adversaris” (Sl, 18); “No és pas tan difícil que uns quants arribin a doblegar-ne molts. I, a més, a Déu li és igual de salvar amb molts homes que amb pocs. La victòria en un combat no depèn pas de la potència d’un exèrcit, perquè la força ve de Déu. Aquests venen contra nosaltres inflats d’orgull i de maldat, per destruir-nos amb les nostres dones i els nostres fills i apoderar-se dels nostres béns. Nosaltres, en canvi, lluitem per la nostra vida i les nostres lleis, Déu els destrossarà davant nostre. No us han de fer gens de por!” (1Ma, 3). Les citacions surten totes de la Bíblia catalana interconfessional, Barcelona, 2005.

Sumeu a això el fet que els palestins professen una religió en què la violència és tan present, al seu llibre fundacio­nal, com al Testament hebreu. Altra cosa és el testament cristià, que va ser justament revolucionari en la mesura que propugnava el perdó, la comprensió i la caritat. Però és inútil anar a jueus i àrabs amb aquesta doctrina: secularment han abraçat uns altres principis. Direu: “Ha passat molt de temps des dels llibres sagrats del judaisme”. Idea absurda: les religions jueva i, sobretot, musulmana poden tenir una vida civil ancorada en el present científic, tecnològic o militar, però tenen una vida religiosa ancorada en uns textos que valien per als creients del temps dels grans legisladors, Moisès i Mahoma, com serveixen als nostres dies.

Direu: “Els ultraortodoxos d’Israel només representen un tant per cent petit de la població”. Tant se val: tots els israelians s’expressen ara en llengua neohebrea, basada en l’hebreu bíblic, i tots coneixen a la perfecció quina legitimat teo­lògica els dona el fet de pertànyer, poc o molt, al judaisme de sempre: uns només llegeixen la Bíblia al col·legi, d’altres la saben de memòria i, a més a més, estudien l’enrevessada doctrina que conté el Talmud: la Mixnà i la Guemarà. La religió jueva no és una religió qualsevol: d’ella van sortir les altres dues grans religions monoteistes que coneixem, les quals, des del punt de vista del messianisme hebreu, són considerades dues impostures: el cristianisme i el mahometisme.

És cert que les lleis civils entren en contradicció, de vegades, amb les lleis religioses dels ortodoxos, i ja no passen aquelles coses que van passar fins ben entrat el XVIII, potser més tard i tot. Spinoza es va salvar de la lapidació i va haver d’amagar-se a causa del seu suposat ateisme o politeisme; i el seu mestre, Uriel da Costa, explica en un llibre ara introbable en llengües hispàniques, Exemplar humane vitae, que a causa de les seves idees prespinozianes —els miracles bíblics només són metàfores, mai no van ser realitat; Déu només és una idea que ens fem d’allò sobrenatural— va ser igualment sotmès a l’excomunió (el herem de la tradició rabínica), a la flagel·lació pública i a ser humiliat, escopit i trepitjat per l’assemblea dels “pietosos”. Escriu això: “Amb quanta més de raó jo podria infligir-vos penes exemplars perquè no goséssiu tal mena d’actuacions contra els homes amants de la veritat; vosaltres, enemics de fraus, amics per igual de tot el gènere humà, però del qual sou els enemics comuns, perquè a totes les nacions que no són la vostra les considereu menys que no res i compteu els seus habitants entre les meres bèsties, mentre desvergonyidament us atribuïu en exclusiva l’accés al paradís...”.

Això ja no passa. Ni els jueus lapiden els infidels, ni els cristians, com van fer durant segles, cremen els detractors dels dogmes canònics. Però totes les religions, encara que es practiquin menys que temps enrere, deixen una empremta molt sòlida en els costums i la moral d’una població.