Balada infinita d’Estellés

1 No hi havia a València una veu com la seua. Primer, perquè l’afusellaven. Després, perquè la censuraven. Més avant, perquè no la publicaven. Tanmateix, el poeta sense veu escrivia en aquell país mut. Escrivia de nit, enterc, quan tornava del diari on es guanyava la vida. Escrivia un vers, un altre, cinc mil pàgines de versos. Ell escrivia, despert per tots. No t’han parit per a dormir: et pariren per a vetlar en la llarga nit del teu poble, escrivia.

Hi havia un silenci.

I el poeta foradà el silenci.

2 Vicent Andrés Estellés, fill del forner de Burjassot, net major de Nadalet, va nàixer l’any 24. Ara fa cent anys.

Pepe, fill de Paco l’electricista, net del trinqueter de Burjassot, va nàixer uns carrers més enllà l’any 25. És el meu iaio.

Ell em va regalar els llibres d’Estellés, forrats de paper grana i verd. Forrats, perquè ningú veiés al tramvia què llegia. Forrats, perquè ningú sabera que el fill menut de l’electricista —el fill d’aquell regidor republicà executat al mur d’afusellaments de Paterna quatre anys després d’acabada la guerra; el fill que cada maig anava al cementeri per recordar la memòria del seu pare i que tinguera llorer viu junt a la creu de marbre—, llegia al poeta del poble.

Han passat anys, molts anys. Han passat moltes coses.

El iaio, que ja arrapa els 99, continua llegint i forrant-se els llibres.

Estellés, que fa trenta anys que se n’anà, ha esdevingut un símbol cultural. No ja un poeta ni un escriptor, sinó un símbol.

Ja el país no és mut. No hi ha la por d’amagar cobertes. I tanmateix.

Té interès per allò infraordinari, sempre atret per la minúscula, la quotidianitat, allò trivial

3 Telefone a Carmina, filla del poeta. Li demane que recorde els moments posteriors a l’adeu del pare. Eixa anècdota que fa uns mesos em va contar.

—Havien passat quatre mesos de la seua mort. Amb el permís de la mare i del meu germà, em vaig posar a mirar entre els seus papers. Només volia posar un poc d’ordre. Llegia el primer vers, o la primera anotació, i anava separant el material. De sobte, escrit en una d’aquelles pàgines, vaig llegir: Què fas furgant en els meus papers? Que ja soc mort? Tu qui ets? Em vaig posar histèrica. Vaig eixir corrents d’allà. Plorant. Sense paraules. Perquè sentia que mon pare estava viu. Com ara.

Estellés té un poe­ma emblemàtic on imagina el seu final. Està escrit en vers, però diu així: Em posareu entre les mans la creu o aquell rosari humil, suat, gastat, d’aquelles hores de tristesa i por, i ja ninguna amenitat. Després tancareu el taüt. No vull que em vegen. A l’hora justa vull que a Burjassot, a la parròquia on em batejaren, toquen a mort. M’agradaria, encara, que alguna dona del meu poble isqués al carrer, inquirint: “¿Que qui s’ha mort?”. I que li donen una breu notícia: “És el fill del forner, que feia versos”. Més cultament encara: “El net major de Nadalet”. Poseu-me les ulleres.

Li pregunte a Carmina si al seu pare, realment, li van posar les ulleres. Si abans de tancar el taüt, Vicent se’n va anar amb les ulleres.

—Sí. Du les ulleres posades. Però no hem dit mai qui li les va posar.

4 Neruda va escriure el Canto general: quinze mil versos de poesia èpica, política, compromesa. De venes obertes i gola escatada. Un monument patriòtic a l’Amèrica dels oprimits i els silen­ciats per la Història.

Estellés va escriure el Mural del País Valencià: vora dos mil pàgines i un miler llarg de poemes per bastir l’imaginari col·lectiu d’un país desfermat. Per construir la identitat valenciana. Fuster posava la raó, Estellés posava l’emoció. Cap país s’ha fet des de la raó. I Estellés, després de tres segles de derrotes i 40 anys de dictadura, es va arromangar.

Es posà a pintar, a màquina, la Capella Sixtina valenciana. Tot un fresc del país. Amb poemes dedicats als rius, les pedres, les muntanyes, les flors. Amb poemes dedicats a icones com l’escut, el rei Jaume I, Miquel Grau o sant Vicent Ferrer. Als pintors, de Sorolla a Renau. Als poetes, de Ramon Llull a Miguel Hernández. Als compositors, a les festes. També als traïdors, als delators, als botxins, als Fills de la Gran Puta. Amb cantates ofertes a episodis històrics com la revolta de les Germanies, la desfeta d’Almansa, la crema de Xàtiva, l’afusellament del rector Peset. Llibres sencers dedicats a les polis clàssiques: Xàtiva, Dénia, Elx, Peníscola, Borriana, Gandia, Morella, Alzira, Alcoi. I una llarga i colossal i desmesurada i apassionada cantata als pobles, recorrent quinze comarques, amb huit versos escrits per a cada poble.

Aquell treball herculi, inconclús, ha renascut. L’acaba de publicar, en una nova edició revisada i reordenada, l’editorial d’Estellés des de sempre: Tres i Quatre, el primer somni de molts d’Eliseu Climent. Diu Jan Brugueras, editor del segell, que des de 1976 porten trenta reimpressions del Llibre de Meravelles, el gran hit d’Estellés. Trenta. Inaudit en la història de la poesia valenciana. Ara publiquen la que està destinada a ser l’antologia de referència: Una tendresa oculta (poemes escollits). Quasi 500 pàgines. Més de 250 poemes seleccionats per Jaume Pérez-Montaner. Una joia on estan els de sempre, però també molts poemes desconeguts.

Però tornem al projecte del Mural.

Omplin els volums IX, X, XI i XII (aquest últim encara no editat) de l’Obra Completa d’Estellés. Va escriure el poeta: Aquest poble mereix un mural de tenebres. Un mural de silenci. De portes que no s’obren. De coits que no es cometen. I és així com Estellés es va posar a escriure en plena Transició (1974-1978) esta crònica exaltada, estellesianament irada: la seua venjança immortal a una llarga polseguera de quaranta anys de teranyina vil. És un mapa sentimental que no pogué vore acabat; l’edició fou pòstuma, en 2002, nou anys després de la mort del poeta de Burjassot. Ara torna nova. I com subratllen a les introduccions els nous antòlegs —els professors Jordi Oviedo Seguer i Irene Mira-Navarro— en el Mural vibra l’esperança mística. De la reescriptura dels fets històrics en la memòria col·lectiva a la fe en un futur pròsper. Ahir, demà: són els temps d’un descomunal projecte poètic, i cívic, que glossa l’èpica subalterna d’un poble en marxa. I al capdavant, ell. El poeta que se sent poble. Que és poble. Però que decideix abanderar aquell mateix poble.

Enguany el centenari d’Estellés ha esdevingut, també, trinxera ideològica: hi ha qui el celebra i qui no

5 Un dia, Vicent li va dir a Ovidi: Malparit, m’has furtat el poema. Així ha estat. ‘Els amants’ és tant d’Estellés com d’Ovidi Montllor, amics eterns. Són dos minuts màgics convertits en cultura popular. Possiblement és el vers en valencià més conegut: No hi havia a València dos amants com nosaltres.

Més desconeguts —però insuperables per escoltar a mitjanit, sol, en la foscor de la casa— són els vuitanta-quatre minuts del Coral romput que diu Ovidi entre les cordes de Toti. Una amable, una trista, una petita pàtria, entre dues clarors, de comerços antics, de parelles lentíssimes, d’infants a la placeta. Així comença este llarg poe­ma ple de fam i de fred, de pors i repressió; d’alegria de viure malgrat tot.

Hi ha més.

La investigadora Isabel Paulo Selvi ha identificat 164 poemes d’Estellés musicats entre 1973 i 2013. Pop, rock, ska, reggae, blues, soul, cançó d’autor, bolero, albaes. De tot. I quasi tots: Obrint Pas, la Gossa Sorda, la Fúmiga, Meritxell Gené, Maria del Mar Bonet, Maria Arnal, Al Tall, Paco Muñoz, Miquel Gil, Óscar Briz, Bertomeu.

Ha transcorregut una dècada des d’eixe estudi i han arribat moltes més versions. L’última —tremenda— la interpreta Pau Alabajos. És l’'Assumiràs’, i per fi sona com allò que és: un himne. El videoclip és un cant èpic i enamorat al país d’Estellés: les roques bombardejades d’Ares del Maestrat, el cim celest del Penyagolosa, la platja escumosa de la Renegà, la màgia de la penya Foradà, els boscos cremats de la Vall d’Ebo, l’exuberant i alhora esquifida horta de València, els carrers en cos mortal de València, cap i casal, segon amor d’Estellés després d’Isabel, la dona mitificada, l’ama d’eixes cames que sempre venien i mai no arribaven, l’amant dels arraps i els besos en els terrats de llençols blancs al vent de València. Misser Mascó 17, primer pis venint del cel. El seu món. Sa casa.

6 Estellés s’ha convertit en una icona política. Per això ha quallat la Festa Estellés: una reivindicació anual de la cultura, de la llengua i del país que cada setembre recorda el seu poeta més popular. El del pimentó torrat.

Enguany, el centenari d’Estellés ha esdevingut, també, trinxera ideològica: qui el celebra i qui no. Una Generalitat sí, l’altra no. El Ministeri de Cultura sí, les Corts Valencianes no. Un ajuntament sí, l’altre no. Propietats de la pena d’este temps.

Eixe fil condueix a l’Estellés més polític. El rebel. El resistent. Ací van deu versos polítics d’Estellés per estampar en samarretes. Deu manaments d’un descregut.

Allò que val és la consciència de no ser res si no s’és poble.

Hi haurà un dia que no podrem més i llavors ho podrem tot.

Un entre tants com no aguarden i lluiten.

Seràs la clau que obri tots els panys.

Ací em pariren i ací estic.

Com una consigna, circula secretament de mà en mà per tot el poble, una rosa de paper.

Oh clar país que ara volen obscur homes obscurs de tenebrosa lletra.

No podran res davant un poble unit, alegre i combatiu.

Enyore un temps que no és vingut encara.

Després del teu silenci estricte, camines decididament.

Venia de família de forners, però fou obrer de la paraula. Viva, amarga, joiosa. Es passà la vida escrivint

7 És el poeta vitalista, el poeta de l’alegria. Però se li va morir una filleta. Només tenia tres mesos. Li deien Isabel. I son pare es va posar a teclejar en la vella Underwood. Com sempre, però com mai. Perquè li va eixir un poemari en castellà.

No es va adonar del canvi de llengua fins que portava la meitat del volum escrit. Allò que anava a contar era massa íntim. I amb la seua dona, d’origen asturià, Vicent parlava en castellà. Tardaria trenta-dos anys en publicar-lo, amb el títol Primera soledad. Una finestra desconsolada al buit. I sona així, l’Estellés trist i en castellà original: Te cogió el hombre aquel, te tomó como un fardo, como un bulto pequeño, y te puso en la cama y te abrió la toquilla y empezó a desnudarte y la tía no quiso y te tapó otra vez, y el hombre aquel te ató un pañuelo a la cara y la tía le dijo que no te hiciera daño cuando iba a hacer el nudo sobre tu cabecita, y tú estabas ya muerta, y tú estabas ya muerta, completamente muerta, y nadie te podía hacer ya ningún daño, y nadie comprendíamos que nadie te podía hacer ya daño entonces, y nos quedamos mudos de terror, hija mía, cuando nos dimos cuenta de lo que había dicho la tía, porque ya nada te haría daño.

8 Animal de records, lent i trist animal, ja no vius, sols recordes. Això escriu un poeta fet de memòria i d’anhels, un periodista amb una superdotada capacitat d’observació.

Deia d’ell Josep Pla que era un prosista prodigiós que escrivia en vers. Deia d’ell Joan Fuster que la seua poe­sia podria haver estat novel·la: la novel·la de Balzac. També se’l podria qualificar de cronista líric. Més encara: mereix un lloc d’honor —que no té, perquè se’l desconeix, orfe com està de traduccions— en la no-ficció espanyola de postguerra. Això és el Llibre de meravelles sencer: un excel·lent reportatge d’un temps amarg, de boca tancada per la fam i la censura.

Com ha escrit Enric Bou, Estellés és un escriptor amb un inusitat interés per allò infraordinari, en el sentit que li atorga a la paraula Georges Perec. Sempre atret per la minúscula. Per la quotidianitat. Per allò mínim i trivial. La seua obra és un trencadís sensorial fet de cobertors i llits de canonge, cucs de seda en caixes de sabates, fem d’estable als camps, veus dels bars i olor d’oli fregit, la filla major brodant inicials conjugals al coixí, una parella que s’agafa les mans i es mira als ulls, l’enrenou de tramvies grocs a la nit, les carcasses obrint-se en el cel de la fira, tot València en flames la nit de Sant Josep mentre féieu l’amor en aquella terrassa.

La vida de cada dia.

9 Teodor Llorente fou el rostre valencià de la Renaixença. Un cantor exaltat del paisatge desproblematitzat. Del Levante feliz, en diríem hui. Per exemple així: Vora el barranc dels Algadins mourà demà les palmes l’aire, li donaran los horts son flaire, i sa cantúria els teuladins.

Estellés li pega la volta. Ell busca el problema. Habita el drama. S’indigna amb la tragèdia. Per això replica Llorente d’una manera elegant. Per això escriu un monument al barranc que travessa Paterna, paradigma de l’horror de postguerra, de la seua repressió al mur dels afusellaments d’Espanya amb més de dos mil morts.

Escriu Estellés: Vora el barranc del Carraixet hi ha un taronger d’amargues branques: penja una collita de màrtirs d’una mort amarada i pobra. És un llarg poema on reviuen les pupil·les rebentades dels afusellats, les flassades de pobra terra damunt dels cossos, els enterraments de caritat, les ungles negres de terra, els botxins de foli i estampeta. Els morts de fredes matinades. Els morts de les nits tenebroses. Els assassinats de la terra.

Els Algadins: La vida que disfressa la Renaixença.

El Carraixet: La memòria que afirma una esperança.

10 Hi havia un silenci i el poeta el foradà. Amb paraules. Ell venia d’una família de forners, però fou un obrer de la paraula. Viva, amarga, joiosa. Es passà la vida escrivint. Sense fre. Sense poder parar d’escriure. Un cant llarguíssim i penosament lent. Una balada infinita. De morts petites i amors de contraban. D’aquelles coses que venen i van. Orgullós de ser un entre tants. Però assumint, messiànic, la veu d’un poble. La veu que encara hui desborda, secretament, uns llibres familiars forrats de grana i verd.