Vivian Gornick contra la confusió de la narrativa del jo

Hi ha una confusió entre la narrativa autobiogràfica i la confessió autoajudesca que Vivian Gornick desfà des del principi. Des del principi de La situació i la història i des de Vincles ferotges, el primer dels seus llibres traduït al català (L’Altra Editorial, 2017), que ha provocat una onada d’allò més estimulant. I ha desvetllat l’interès del segell d’Eugènia Broggi per acostar-nos tota la seva obra, fins a publicar La situació i la histò...

Hi ha una confusió entre la narrativa autobiogràfica i la confessió autoajudesca que Vivian Gornick desfà des del principi. Des del principi de La situació i la història i des de Vincles ferotges, el primer dels seus llibres traduït al català (L’Altra Editorial, 2017), que ha provocat una onada d’allò més estimulant. I ha desvetllat l’interès del segell d’Eugènia Broggi per acostar-nos tota la seva obra, fins a publicar La situació i la història, que ara només es trobava en una edició del 2003 (en castellà, a Paidós) i del qual tan sols hi havia un exemplar en una biblioteca de Barcelona. Just abans de la pandèmia el vaig anar a pescar per recomanació d’una amiga, com qui fa un acte mig furtiu i extravagant. Ara els llibres de Gornick es troben amb normalitat a les biblioteques i solen estar agafats o en reserva.

La situació i la història podria passar per un senzill manual de literatura dedicat a l’escriptura personal si no fos que és més que això, i si no fos, és clar, que l’escriu Gornick, que és sinònim d’intel·ligència, claredat i diversió. És més que un manual perquè no conté pocions màgiques ni dogmes sagrats i, en canvi, s’abona a la força de l’aprendre a llegir per aprendre a escriure. Una força llaurada a consciència, amb l’anàlisi aguda i minucipsa de textos i sortides narratives. Per fer-se entenedora —sempre i per damunt de tot—, desplega una colla d’exemples i contraexemples de quan rutlla i quan és fallida la narrativa personal. Així, amb franquesa i desacomplexada, serveix una guia de lectura interessantíssima i un itinerari per les seves descobertes literàries i per les raons que li han fet llum (Wilde, Duras, Sebald, Joan Didion, Seymour Krim, Edward Hoagland, Harry Creus, Ginzburg, D. H. Lawrence, Edmund Gosse. Geoffrey Wolff, J. R. Ackerley...). Amb tots ells, carrega el llibre d’idees fulgurants per entendre com llegim i com escrivim, partint d’una premissa central: en la narrativa personal tan important és qui parla com què diu i per què i la relació que s’estableix entre aquests elements. Per això, Gornick distingeix molt bé la necessitat de crear un narrador personatge, que s’utilitzi per il·luminar porcions de realitat i de reflexió i extreure’n un sentit més ampli, i no a l’inrevés. Ja siguin memòries o assaig autobiogràfic, és important mantenir el jo subordinat a la idea que l’ocupa. Sens dubte, fa venir ganes d’extrapolar-ho a una actitud literària més general, vàlida per a la no-ficció i per a la ficció, la de mantenir el jo a ratlla, actitud que segur que reporta beneficis, posats com estem en l’era de la confusió amb l’egomania i el telepredicador.

Llibre madurat durant els 15 anys que l’escriptora novaiorquesa ha fet classes en postgraus i màsters d’escriptura, hi ha après, diu, que “és impossible ensenyar a escriure —que el do de l’expressivitat dramàtica, d’un sentit de l’estructura, d’aconseguir que el llenguatge penetri la superfície descriptiva, tot el que és innat, no es pot ensenyar—, però sí que és possible ensenyar a llegir, a com formar-se un parer sobre un escrit: tant sobre els propis com sobre els aliens.”

Sense blindar-se amb l’academicisme ni amb la teoria de cara a la galeria, crítica primer de tot amb ella mateixa, Gornick ens parla de com la màscara del jo, ben posada a lloc, pot servir per explicar històries amb ganxo i punxa i per desemmascarar, entre d’altres, egòlatres i telepredicadors. I ens ho ensenya fent-ho: punxant i seduint mentre explica històries. Com amb Mirar-nos de cara, amb Comptes pendents o amb Vincles ferotges.