La IA ens salvarà?

Que la intel·ligència artificial lidera els rànquings de les amenaces que sent la socie­tat és una obvietat. Ara bé, fins on hem de limitar-la no tant. Fa algunes setmanes, el ministre de Cultura anunciava que no es premiaran ni se subvencionaran obres creades íntegrament per IA, només reconeguda com una eina de suport. La finalitat d’Urtasun, benintencionada: blindar els drets intel·lectuals de creadors, cada vegada més vulnerats pels robatoris o els plagis a mans de professionals fotent mà a l’inabastable univers de bases de dades digitals. Les conseqüències per a la cultura, altra vegada, deplorables: per una banda, protegir-nos de la possibilitat de ser enganyats per una idea d’autoria falsa accentua la pèrdua de la capacitat de saber distingir la sensibilitat humana de les execucions d’una màquina; per l’altra, la categoria d’artista queda reservada als qui segueixen un modus operandi concret.

Que les obres siguin tractades des de la limitació és, si més no, vertiginós. Perquè no hi ha espai més idoni per pensar o confrontar l’actualitat sense represàlies immediates que el de la creació. Que, a més, hi posa totes les cartes, ben conscient de no obtenir respostes dogmàtiques. Precisament, és en aquesta transparència del procés experimental on rau el valor i no pas el hàndicap d’una proposta; advertència que, sigui dit de passada, no la trobem quan optem a una vacant en una plataforma online, quan omplim un formulari per al CatSalut o quan som impactats per gràfiques de campanyes encarregades per la mateixa coalició de govern que impulsa aquesta nova llei. Perquè l’objectiu, en teoria, no és que l’artista s’erigeixi com un cervellet excepcional, sinó que ens faci partícips de nous marcs contextuals que ens posin en crisi i amplïin el nostre horitzó intel·lectual. De fet, la insistència a naturalitzar el vincle amb el que és problemàtic està estretament interrelacio­nada amb la resistència de la disciplina artística a encasellar-se. Si l’art corre el perill de ser mortificat en una definició estàtica, quin sentit té delimitar els materials que fa servir? I fins a quin punt és just que siguin els recursos emprats els que determinen la legitimitat d’una obra, per sobre de la idea duta a terme, possible perquè un autor ha begut de qualitats exclusivament humanes com la imaginació?

Que l’avantguarda se serveix dels signes del seu temps és una veritat de l’alçada d’un campanar. I que ha de passar per l’adreçador de la negació, també. Ni un Miró clavant ganivetades a llençols ni un Mario Merz basant les seves escultures en un sistema de matemàtica medieval van merèixer, en un primer moment, certa apreciació. Així que potser el debat sobre què deixem que entri al sac del mercat n’assenyala un de més important: el de les nostres mancances a l’hora de reactualitzar i eixamplar la mirada a favor de gestos més divertits i actuals. I això, amants de la novetat sofisticada, és més vell que el cagar.