Aquí són les dones filòsofes

Deia Françoise Collin que la filosofia és el ritu dels homes, que ells han estat els sacerdots del temple. Els filòsofs, des d’Aristòtil a Rousseau, passant per Kant o Schopenhauer, han estat víctimes del que Adriana Cavarero h...

Deia Françoise Collin que la filosofia és el ritu dels homes, que ells han estat els sacerdots del temple. Els filòsofs, des d’Aristòtil a Rousseau, passant per Kant o Schopenhauer, han estat víctimes del que Adriana Cavarero ha anomenat “autisme referencial” i no només han silenciat les veus de les dones a la història de la filosofia, sinó que han farcit les seves obres de no poques perles misògines quan confonien deliberadament les dones reals amb les dones ideals per a la raó patriarcal. Han estat pocs els John Stuart Mill que han escrit sobre la submissió de les dones i han denunciat els que ell va anomenar “amos de les dones”, en clara analogia amb la figura de l’amo i l’esclau, fiscalitzadors i opressors dels cossos i les ànimes femenines. Una mirada precipitada sobre la història de la filosofia podria fer creure que això sempre ha estat així, que la filosofia ha estat un saber disciplinari androcèntric, tot i que des de les filòsofes pitagòriques i Cristina de Pizan fins als nostres dies no han estat poques les dones que ho desmenteixen, tot i que hagin estat silenciades. No tot comença i acaba amb Hannah Arendt, sobre la qual continua la polèmica sobre si la seva filosofia és o no feminista.

Núria Sara Miras Boronat, professora de filosofia moral i política de la Universitat de Barcelona, ha mostrat que les dones també van ser filles d’Atena, que no només filaren la llana, sinó que enfilaren amb paraules textos filosòfics tradicionalment silenciats i en un àmbit, l’acadèmic patriarcal, que sovint les ha obligat a posar-se en una relació obliqua amb la institució quan han treballat en favor de la igualtat i la diversitat. Miras Boronat és especialista en filosofia contemporània, feminisme i pragmatisme, i a Filòsofes de la contemporaneïtat ofereix un bon protrèptic per iniciar-nos en una manera d’activisme i pensar el món en femení, un treball necessari si, com revela, de les sis mil hores d’un grau actual de Filosofia només es dedica entre deu i vint de mitjana a treballar l’obra d’una dona. Fins i tot l’alumnat es pot graduar sense haver llegit mai cap pensadora, o no se l’haurà trobada mai com una pensadora obligatòria a la selectivitat si finalment l’entrada de Martha C. Nussbaum no ho canvia. Aquesta realitat ha estat definida com la “síndrome del pati d’escola”, ja que l’espai destinat a les dones és sempre el de la perifèria i, per ocupar un espai central, necessiten el permís dels nois i acceptar les seves regles per tenir presència en els patriarcals espais de la vida i el pensament.

L’assaig sobre aquestes filòsofes comença per la reformadora social i activista per la pau Jane Addams, que, juntament amb la sociòloga Charlotte Perkins Gilman, lluitaren per un món millor, però aquesta voluntat transformadora de la societat que lluitava per desenmascarar la injustícia continuà amb Judith Shklar, amb el Black feminism d’Angela Davis i la seva lluita contra l’opressió triple de ser dona, negra i pobra i contra l’elitisme d’una part del White feminism. L’assaig continua amb Audre Lorde, que a tot allò denunciat per Davis va sumar la reivindicació de ser lesbiana i negra, i es tanca amb la filòsofa de la ciència Vandana Shiva, defensora de la biodiversitat i els drets humans.

Aquest treball mostra que ha existit una manera de pensar en femení, i reivindica, amb Fina Birulés, que estudiar les filòsofes o interessar-se pel gènere no pot ser un “currículum paral·lel”, la perifèria del pati de l’escola.