Mari Chordà i la poètica del desig

L’antiga muralla romana, els carrers empedrats, la plaça del Rei i cases senyorials del segle XVIII. Podria ser el barri Gòtic de Barcelona, però és la Part Alta de Tarragona. Aquí també s’hi respiren el pes de la història i la brisa marina. A l’entrada de la Casa Martí hi ha una mica de rebombori. És la seu del MAMT —el Museu d’Art Modern que va fundar la Diputació de Tarragona el 1976— i en uns minuts comença un acte institucional. No es tracta de la inauguració d’una exposició més: aquesta celebra la trajectòria d’una artista tarragonina que no ha estat profeta a casa seva fins fa relativam...

L’antiga muralla romana, els carrers empedrats, la plaça del Rei i cases senyorials del segle XVIII. Podria ser el barri Gòtic de Barcelona, però és la Part Alta de Tarragona. Aquí també s’hi respiren el pes de la història i la brisa marina. A l’entrada de la Casa Martí hi ha una mica de rebombori. És la seu del MAMT —el Museu d’Art Modern que va fundar la Diputació de Tarragona el 1976— i en uns minuts comença un acte institucional. No es tracta de la inauguració d’una exposició més: aquesta celebra la trajectòria d’una artista tarragonina que no ha estat profeta a casa seva fins fa relativament poc. Es diu Mari Chordà (Amposta, 1942) i l’etiqueta d’artista es queda curta per a una dona polièdrica: pintora, escriptora, poetessa, defensora del català i un referent de l’activisme feminista. També mare i supervivent de violència domèstica. En la trajectòria de Chordà, allò personal no pot deslligar-se d’allò polític. Tampoc de la seva manera d’entendre l’art. Per això el nom d’aquesta coproducció, que al juliol arribarà al Macba en versió expandida, no podia ser més encertat: Mari Chordà... i moltes altres coses.

...I moltes altres coses

“Ja ens hem fet grans. / Abaix la poesia / que ens ofega! / Al carrer!!!” Aquests versos formen part d’una carpeta de poemes i litografies que va circular anònimament durant les Primers Jornades Catalanes de la Dona celebrades a Barcelona el 1976 i que duia per nom l’eloqüent ...i moltes altres coses. “No volia cap autoria perquè la veu que s’havia de sentir era la del col·lectiu”, recorda Chordà des del seu estudi situat a prop del Mercat de Sant Antoni. Té els cabells platins, la mirada penetrant, la veu ferma, el cos menut. En aquells anys, tots els seus esforços s’enfocaven a l’activisme. Feia quasi una dècada que havia tornat de París, on s’havia instal·lat amb el seu marit, el pintor Josep Niebla, a qui va conèixer a la Facultat de Belles Arts. Tot i ser una xica de poble, el seu pare li va donar permís per anar a estudiar a la ciutat. L’altra opció hauria estat treballar a la merceria familiar —els coneguts Almacenes Chordà—, però la tenacitat i el talent per al dibuix la van salvar.

Umbilicals

“Mentre ni tan sols sabia / que existies, / tu, tossuda, / t’obries un camí entre les meues cames.” L’aventura parisenca es va truncar per un embaràs inesperat. “Aquella nena volia viure i vaig decidir tenir-la”, rememora. Així ho va deixar escrit al poemari Umbilicals. L’Àngela va néixer a Amposta el 1967. La maternitat li va inspirar obres que eren joguines de fusta, una de les quals forma part del fons del Museu Reina Sofia de Madrid. Abans, durant els mesos d’embaràs, s’havia submergit en una sèrie de quadres en els quals pintava els seus canvis físics. Només es conserven tres Autorretrats embarassada (1966-1967). Taques en colors vibrants que mostren com els pits s’inflen i el ventre es bomba. Chordà va ser pionera a observar-se des d’un llenguatge que defineix com a “abstracte figuratiu” i que flirteja amb el pop art. L’exploració del propi cos i de la sexualitat han estat el seu motor creatiu. A Belles Arts va pintar la primera vulva. Era el 1964. No la va ensenyar a ningú. Després va arribar la sèrie Vaginals (1966), Coitus Pop (1968) i altres obres que esfondraven murs i alimentaven esperances en la grisor franquista. També ho va fer amb Lo Llar, un espai de trobada que va fundar a Amposta, emmirallada en les vivències parisenques. “Fèiem concerts, xerrades... Només el vaig portar dos anys, perquè el 1970 vam tornar a Barcelona, però avui dia encara funcio­na i això em fa feliç”, assegura.

Quadern del cos i l’aigua

“Si la mar ets / deixa’m trencar amarres / i em posseiràs / sense mancar un cabell. / Ja invadida del tot, / les escates brillants.” Aquests versos eròtics formen part d’un treball a quatre mans: Chordà va posar-hi les paraules i Montse Clavé les il·lustracions. Els poemes i contes de Quadern del cos i l’aigua no estan dedicats al marit. Quan els va escriure (1976) i quan es van publicar (1978), ja havia fugit de l’home que la maltractava. “Durant divuit anys no vaig poder agafar el pinzell perquè estava traumatitzada”, confessa qui també va ser pionera a donar visibilitat a l’amor lèsbic. En aquests anys de reconstrucció personal, la seva taula de salvació van ser la poesia i l’activisme: Chordà va ser una de les impulsores de LaSal, un bar-biblioteca feminista que, del 1977 al 1979, va plantar moltes llavors. D’una va germinar LaSal, edicions de les dones, editorial a què es va dedicar en cos i ànima dotze anys.

Locomotora infidel del passat

“Plou a la fi / i potser és que plou massa. / No ho sé... / però és avui, amb els carrers mullats, / que encara enyoro més / lo niu de foc que em foren / los teus llavis.” La poesia de Chordà sempre ha reivindicat el desig femení i ha vestit en vers l’observació minuciosa del dia a dia. Així es copsa a Locomotora infidel del passat, un poemari que va publicar-se en paral·lel a la retrospectiva Passar i traspassar 1960-2000, que va recórrer Amposta, Tortosa i Tarragona. Una boleta de neu que es va anar fent grossa amb alguna exposició individual i col·lectiva i que va esclatar amb la inclusió de dos quadres a The World Goes Pop (2015), de la Tate Modern de Londres. L’ungiment internacional ho va precipitar tot: institucions comprant-li obra, fitxatge per la Galeria Mayoral, Creu de Sant Jordi 2022, plaça amb el seu nom a Amposta i pregonera de la festa major, amb polèmica inclosa pel seu al·legat antitaurí. I entre premis i reconeixements —”que agraeixo molt, sobretot perquè encara estic viva”—, la seva veu no s’apaga. “No vull tornar a nàixer / només com un so! / Exabrupte en el ventre / de totes les granotes.” Així és com acaba No com un so, el poemari, publicat fa un any, on l’enyor per l’amor perdut —el de les roges besades— es relliga amb espurnes de quotidianitat deltaica. Paraules que ressonen tant com les pinzellades i tanquen el cercle d’una vida viscuda que ha sigut tot això... i moltes altres coses.