Passat colonial a les Drassanes de Barcelona (En memòria de Joan Anton Benach)

L’havia llegit molts anys enrere com l’excel·lent crític i home de teatre (i del Teatre Lliure) que fou. No hauria imaginat mai el personatge singular que tenia, finalment, al davant

Joan Anton Benach, fotografiat als Jardins de Montserrat, l'any 2016 a Barcelona.Pere Virgili (Ajuntament de Barcelona)

L’any 1994, quan qui escriu aquestes ratlles havia passat de la Universitat Autònoma de Barcelona a la Pompeu Fabra, vaig rebre una trucada des de l’àrea de cultura de l’Ajuntament de Barcelona per tal de demanar-me si podia fer-me responsable d’una exposició sobre la Cuba colonial al Museu Marítim de Barcelona. Aquestes proposicions tan vagues et deixen normalment perplex. Ara, en aquells anys, després de 1992, la forma ambiguament simpàtica, com els medis influents de la ciutat es referien a les intuïcions de Pasqual Maragall, calia atendre com a mínim a la proposta, escoltar i decidir després. La persona encarregada de posar-me al corrent de què es pretenia va ser aquell qui ens acaba de deixar, Joan Anton Benach. Sense haver-lo tractat ni haver-lo vist mai em vaig presentar un dia a mig matí a l’oficina que ocupava la regidoria de cultura del carrer del carrer Ciutat. En un despatx de dimensions més aviat modestes em van dir que hi trobaria el Sr. Benach. Certament, el despatx es corresponia amb les dimensions que m’havien indicat. Ara bé, allò que sorprenia no era tant la dimensió física del despatx com el desordre que li donava caràcter. Això feia simpàtica aquella paròdia de despatx de l’administració que hom podia imaginar. Papers per tot arreu, ni posant una mica d’atenció es podia apreciar la intenció d’un ordre determinat. Lluitant una mica es podia arribar a una cadira que semblava desocupada, desafiant, això sí, el risc de no esclafar algun paper ves a saber si important. A l’altra banda de la taula era difícil apreciar el subjecte que responia al nom de Joan Anton Benach i que era el factòtum de l’àrea municipal de cultura, just per sota del regidor que s’ocupava d’aquella tasca. D’entrada calia esbandir els núvols de fum de tabac que ofuscaven la visió del visitant. Un cop aconseguit aquest objectiu -gens senzill perquè el fum no parava de produir-se- s’hi trobava el responsable de fabricar aquella boira londinenca digna del personatge de Sir Arthur Conan Doyle. L’havia llegit molts anys enrere com l’excel·lent crític i home de teatre (i del Teatre Lliure) que fou. Sabia també que, pocs anys abans, Benach havia fet possible la magnífica exposició al Born, Catalunya, fàbrica d’Espanya. No hauria imaginat mai el personatge singular que tenia, finalment, al davant.

La presència de Benach no decebia respecte a l’ambient ni el receptacle on s’acumulava una quantitat de cendra que ni el tabaquer Partagàs no n’hauria imaginat mai. L’aspecte sorrut, l’estil de pirata de les Antilles i la veu rogallosa que no devia tenir de naixement a Vilafranca, malgrat tot, no espantaven. Era una persona cordial i d’una intel·ligència que es revelava a simple vista. Em comunicà, sense preàmbuls de cap mena, que volia revolucionar el Museu Marítim, una baluerna expositivament antiquada. El plantejament es va aclarir ben aviat a suggeriment nostre. No seria Cuba i Catalunya, esclaus i havaneres, allò que es duia a les festes majors de la costa. Vaig proposar-li estendre-ho a Catalunya i Ultramar, a tot el complex colonial del segle XIX, aquell que havia permès als catalans una expansió extraordinària de la marina, l’emigració d’anada i tornada, els negocis i el poder, tot aquell conjunt de facetes que els permeteren ser una part principal del món colonial espanyol d’aleshores. En poques paraules: mostrar una societat en expansió, sense congratulacions ni romanços, de Barcelona a la costa africana, a l’Havana i les Antilles, fins a Manila i Filipines, passant per tots els esglaons que els mons imperials del vuit-cents permetia. Dit d’una altra manera: exposar visualment i per escrit la història complexa a la qual estàvem tractant de donar forma amb la recerca que aleshores iniciàvem seriosament a la universitat. “Vull sang i fetge!”, demanava el comissari Benach amb to imperatiu. No costà gens ni mica fer-li entendre que n’hi hauria més del que podia imaginar: al cor de tot aquell món hi havia l’esclavitud d’africans, el tràfic de carn humana i la plantació a les Antilles. El fuet i el barracó, el treball, la presència militar arreu i les guerres quan calia, sostenien tot aquell complex, espanyol i català, tan estretament entrelligats. Molts historiadors i historiadores ja ens havíem descolonitzat feia uns quants anys, fent allò que ens tocava: anant a l’arxiu, llegint llibres i establint contactes amb els col·legues d’altres països. L’exposició fou tot un èxit, el catàleg que en sortí, em diuen, encara conserva utilitat. L’equip que s’organitzà, jo mateix, Albert Garcia-Balanyà i Jordi Casas, se sentí sempre entès, ben dirigit i acomboiat per aquell vilafranquí excepcional. I disculpin la hipèrbole: quina Barcelona, la d’aleshores!

Más información

Arxivat A