El sacrifici de llegir Vicenç Villatoro

Mai s’agrairà prou a Daniel Mendelsohn que, a partir del moment que troba unes cartes rebudes l’any 1939 pel seu avi matern, ­jueu oriünd de la ucraïnesa ciutat de Bolechow i resident als Estats Units des de la primera dècada del segle XX, s’embarqués en la recerca de les peripècies de sis familiars seus desapareguts durant l’extermini nazi; i sempre s’haurà de celebrar que de l’odissea d’aquesta investigac...

Mai s’agrairà prou a Daniel Mendelsohn que, a partir del moment que troba unes cartes rebudes l’any 1939 pel seu avi matern, ­jueu oriünd de la ucraïnesa ciutat de Bolechow i resident als Estats Units des de la primera dècada del segle XX, s’embarqués en la recerca de les peripècies de sis familiars seus desapareguts durant l’extermini nazi; i sempre s’haurà de celebrar que de l’odissea d’aquesta investigació sortís Los hundidos —memòria personal i familiar, investigació històrica o relat detectivesc, document etnològic, elogi de la hipòtesi, de la conjectura i de l’especulació, falsa novel·la que omple buits i silencis—, un llibre que devia fascinar tant Vicenç Villatoro (Terrassa, 1957) que, a partir d’aleshores, es va produir un tomb en la seva carrera literària, permetent al lector alliberar-se de la paciència mineral que li calia per enfrontar-se al cartró pedra i l’espessa gràcia narrativa de fabulacions més o menys històriques com La ciutat del fum (2001) o La dona a la finestra (2005).

Com Daniel Mendelsohn, Vicenç Villatoro també va començar a creure que els avatars biogràfics d’una família real, i sense rellevància històrica, podien servir per explicar fondament, a manera de símbol o exemple, el que habitualment queda al marge dels llibres d’història o de sociologia, les notes a peu de pàgina de les aventures col·lectives —catastròfiques o exitoses, tant li fa—, la intrahistòria mínima d’una comunitat. A L’home que se’n va (2014) reconstruïa la vida del seu avi patern mentre intentava explicar per què un home de més de seixanta anys, a la dècada dels quaranta, decidia marxar del seu poble natal, a Andalusia, per començar una nova vida a Terrassa; a La casa dels avis (2021) feia una operació semblant amb la línia materna de la família arrelada a Catalunya —guerra, fam i por—, uns Lamolla amb uns avantpassats procedents de Nàpols que, a començaments del segle XIX, es van establir a Lleida i a Agramunt, “una terra malcontenta on mai res no és prou”, i que ara s’apropien del protagonisme d’Urgell. La febre d’aigua, tot i que també hi pot haver algun lector que cregui que el personatge principal del llibre és el canal d’Urgell, “una obra colossal, faraònica, extraordinària, fora d’escala, incomprensible en el seu temps per als qui s’ho miren tot des de dalt o des de lluny, tanta feina, tanta despesa de sang per un canal que només serveix per regar”.

Vicenç Villatoro documenta l’aventura èpica d’aquesta empresa i dels seus artífexs, la il·luminació del mecenes Manuel Girona i, al darrere, els enginyers, els militars, els obrers, els presos que hi van participar com un linxament, el submon implícit al voltant de la conquesta de qualsevol oest; l’omple amb un teló de fons on els seus besavis, Vicenç Lamolla i Pelegrina Rodamilans, es converteixen en el reflex de la vida de qui forma part de l’entorn del paisatge més immediat; i hi apareix ell mateix com a veu narradora per anar explicant com s’escriu Urgell. La febre d’aigua, per traçar paral·lelismes entre el passat i el present mentre es pronostica el futur de la tribu —en un principi, l’obra hidràulica no va ser entesa com a útil, igual que el Procés—, per transmetre les consignes infinites i dures d’algú sense gaire experiència vital —”mai la realitat és com un somni”—, per anar arribant a la mateixa conclusió que Vicenç Lamolla, que “no li agradava el temps de la seva vellesa. No el reconeixia”. No seria estrany que a la pàgina 373 algun lector hi veiés un resum de la carrera literària de l’autor.

A Urgell. La febre d’aigua, un llibre gris amb una prosa tan incòmoda com el títol —el punt trenca el ritme—, Vicenç Villatoro aconsegueix unes virtuts semblants a les que el lector s’havia acostumat després de les lliçons de Daniel Mendelsohn: ha d’aguantar el mateix ordre d’inconvenients, com si el text anés dirigit a uns lectors que tinguessin menys en compte les habilitats literàries que no pas el component moral —les disputes d’aquesta mena sempre s’han originat a la ment del lector, no han de venir induïdes—, o que els agradés recordar any per any coses insignificants, o que els fos indiferent avorrir-se una mica. La construcció del canal d’Urgell va requerir molts sacrificis. La lectura d’aquesta novel·la també.