Ramon Mas tanca un cicle

A Afores, segona novel·la de Ramon Mas (Sant Julià de Vilatorta, 1982), totes les línies narratives confluïen en la celebració de l’enterrament d’un noi que havia aconseguit fugir de Puigsech —un poble imaginari però tan real que podia considerar-se com una filial de l’infern a la terra— i que s’acabava suïcidant a les vies del metro de Barcelona; en el seu següent llibre, Estigmes, el protagonista, un esperit pertorbat que veia en el bosc dels...

A Afores, segona novel·la de Ramon Mas (Sant Julià de Vilatorta, 1982), totes les línies narratives confluïen en la celebració de l’enterrament d’un noi que havia aconseguit fugir de Puigsech —un poble imaginari però tan real que podia considerar-se com una filial de l’infern a la terra— i que s’acabava suïcidant a les vies del metro de Barcelona; en el seu següent llibre, Estigmes, el protagonista, un esperit pertorbat que veia en el bosc dels voltants del poble la porta d’entrada a la bogeria, a l’inexplicable i a l’incomprensible, també intentava suïcidar-se perquè l’atmosfera local el narcotitzava, a pesar que s’esforçava per no reproduir els costums dels pares, anava de festa per escapar de la normalitat, i creia en el poder de la música per enlairar-se més enllà del tedi; en la posterior novel·la de Ramon Mas, L’endemà de la teràpia (com les anteriors, publicada a Edicions de 1984), el fet tràgic semblava d’una índole diferent però en el fons era una altra cara del que sembla que és el motor que alimenta la maquinària narrativa de l’autor, i que ocupa des del principi fins al final qualsevol racó del text que ara publica, Els murs invisibles (L’Altra Editorial). És una novel·la susceptible de ser entesa com a autobiogràfica perquè el narrador té el mateix nom que l’autor, Ramon Mas, i que aquí s’encara sense el subterfugi de la ficció al dolor incommensurable que comporta la mort d’un amic.

A Els murs invisibles es narren les tres setmanes en què el protagonista i la seva colla van haver de constatar, i acceptar, que el seu món —la cultura skate, la música hardcore i punk, els fanzins que ideaven, els cops d’efecte per menysprear la vida oficial de Vic, la impunitat d’una joventut que creien eterna— desapareixia sense remei a partir del moment en què la pulsió suïcida d’un amic marca de manera irreversible el present que s’han construït, com si es vingués a afirmar que no es pot viure de la manera en què se somia viure: “El suïcidi d’en Raül va caure entre nosaltres com una bomba de silenci. A cada un se li va obrir un esvoranc personal i intransferible, un buit que davant de qualsevol altre membre de la colla es transformava en una presència incòmoda. Com si la trobada entre dos amics d’en Raül convoqués automàticament el seu fantasma, i tots preferíssim fer veure que no ens adonàvem”. Ramon Mas celebra l’alegria inconscient d’estar viu i carregat de projectes, descriu els ritus de pas de la tribu urbana a la qual pertanyen, atrapa amb anècdotes significatives la benevolència eufòrica de l’amistat —que bones que són les pàgines on la colla, davant de l’avís del primer intent de suïcidi d’en Raül, es desplega arreu de la ciutat per mirar d’impedir-ho—, les fantasies animades que cadascú infon a l’altre. Els murs invisibles és una novel·la sobre les famílies verdaderes que crea la constància de l’amistat, però també és, inevitablement, una investigació dura i molt sòlida sobre el tel de boira que sempre plana sobre un suïcidi, sobre aquella inquietud, aquella inestabilitat, aquell crit silenciós de pànic permanent i obsessiu, navegant entre la indiferència i la culpabilitat, entre la necessitat de trobar-se i de perdre’s a la vegada, que corca l’ànima de la víctima.

Els murs invisibles, sens dubte, és el millor llibre que Ramon Mas ha publicat fins ara, com si abans de donar una cara memorable a la història que necessitava explicar-se li hagués calgut fer provatures amb “mil formes falses”. I el lector té la certesa que Ramon Mas acaba de tancar, feliçment i amb una escriptura introspectiva molt elaborada, un cicle que li pesava massa.