Europa i el motor de la memòria

Amb la mateixa exageració que Antonio Cánovas del Castillo assegurava que era espanyol qui no podia ser una altra cosa, Timo­thy Garton Ash (Londres,1955) ve a dir-nos que ser europeu, més enllà de les contigències geogràfiques i polítiques, és sobretot una qüestió de voluntat. D’aquí que ni les guerres europees —tant les devingudes mundials com les internes—, ni el teló d’acer, ni les revolucions i involucions, ni les canviants fronteres, ni les noves i clàssiques amenaces, hagin impedit la supervivència d’aquest se...

Amb la mateixa exageració que Antonio Cánovas del Castillo assegurava que era espanyol qui no podia ser una altra cosa, Timo­thy Garton Ash (Londres,1955) ve a dir-nos que ser europeu, més enllà de les contigències geogràfiques i polítiques, és sobretot una qüestió de voluntat. D’aquí que ni les guerres europees —tant les devingudes mundials com les internes—, ni el teló d’acer, ni les revolucions i involucions, ni les canviants fronteres, ni les noves i clàssiques amenaces, hagin impedit la supervivència d’aquest sentiment de pertinença.

En aquest sentit, Europa se’ns presenta com la reacció personal davant de l’esquinçament provocat pel Brexit, seguint les passes del també historiador euròfil Orlando Figes (Londres, 1959), que el 2020 publicava Los europeos (Taurus) i es nacionalitzava alemany per conservar el passaport de la Unió Europea (UE). La bio­grafia de Garton Ash, catedràtic d’Estudis Europeus a Oxford i intel·lectual de referència, està tan estretament lligada al vell continent que ambdues vides s’entrellacen en un text que és tant una declaració de principis com una declaració d’amor. No és casual que el títol original sigui Homelands. A personal History of Europe.

La identificació amb els valors i el projecte europeus no encega l’anàlisi. Així, l’autor exposa els errors comesos en el passat, les incerteses del present i els riscos del futur. Baula d’una genealogia que connecta Ralf Dahrendorf amb Timothy Snyder, és conscient de com sovint ha faltat poc per a l’extinció de la llibertat a Europa, i com, al mateix temps i paradoxalment, el mandrós i temerós moviment d’unitat europeu sembla només avançar a cop de crisi.

A més de l’esperó conjuntural, Garton Ash destaca una triple constant de l’èxit europeu. En primer lloc, “el motor de la memòria”: el record de les experiències de joventut, ja sigui de la Segona Guerra Mundial per la generació de postguerra, de les dictadures mediterrànies pels països del sud europeu o de les falses democrà­cies populars després de la caiguda del Mur. Segonament, hi ha la presència de grans figures que, més enllà d’errors puntuals, han sabut projectar esperances, esbossar futurs compartits i liderar processos i països. Aquí sobresurten, més enllà dels clàssics “pares” Monnet, Schuman, Spaak, Adenauer o De Gasperi, amics personals de l’autor com el polonès Bronislaw Geremek (1932-2008) o el txec Václav Havel (1936-2011).

I, finalment, hi ha la plena assumpció del lema de la UE: In variate concordia, “inicial­ment traduït com a ‘unitat en la diversitat’”. Aquesta riquesa de la diferència té múltiples concrecions: des del nivell personal, és capaç de veure el multilingüisme com una forma de ser “una mica més europeu”, d’entendre la dissidència britànica com un enriquiment del lideratge francobritànic (ara perdut arran del —corregible?— Brexit), o de descobrir com les influències mútues s’escolen en la nostra quotidianetat, ja sigui via la unió monetària, el programa Erasmus o la cultura popular. D’aquest darrer àmbit, Garton Ash recupera l’exemple de L’estaca, i com aquell himne antifranquista del 1968 es convertia en la cançó Mury en la Polònia de 1978 i el 2020 era versionada en les protestes contra l’autòcrat Aleksandr Lukaixenko. El feixisme i l’autoritarisme continuen (esperem) sense tenir lloc dins d’Europa.