William Eggleston. Embriagadora evasió del quotidià

Feia setmanes que la presència d’aquella noia em perseguia. Els ulls foscos i les celles ben marcades. Els cabells curts i una mica encrespats. El vestit fúcsia sense mànigues que deixava a la vista un braç ben definit. Jo sempre la mirava de reüll —al metro sempre vas amb presses— i li prometia que sí, que aniria a veure-la. Malauradament, mai trobava el moment de complir la meva paraula, fins que uns dies abans de Nadal vaig rebre l’empenteta definitiva. Acabo d’arribar a Barcelona. Anem a veure l’expo de l’Eggleston? Aquest seria —en resum— el whatsapp que em va enviar Núria Rius, fotògrafa...

Feia setmanes que la presència d’aquella noia em perseguia. Els ulls foscos i les celles ben marcades. Els cabells curts i una mica encrespats. El vestit fúcsia sense mànigues que deixava a la vista un braç ben definit. Jo sempre la mirava de reüll —al metro sempre vas amb presses— i li prometia que sí, que aniria a veure-la. Malauradament, mai trobava el moment de complir la meva paraula, fins que uns dies abans de Nadal vaig rebre l’empenteta definitiva. Acabo d’arribar a Barcelona. Anem a veure l’expo de l’Eggleston? Aquest seria —en resum— el whatsapp que em va enviar Núria Rius, fotògrafa barcelonina resident a Brooklyn i fan acèrrima del fotògraf nord-americà. Dos dies després ens trobàvem al Port Olímpic, al Centre de Fotografia KBr de la Fundació Mapfre. La fotografia ens fa sortir de casa. Eggleston dixit.

Qualsevol compendi de mestres de la fotografia inclou el nom de William Eggleston (Memphis, 1939), una llegenda viva que mai ha amagat la seva devoció per la manera tan lliure de mirar de Henri Cartier-Bresson, però també de Robert Frank i Walker Evans. Seguint aquest deixant, va començar disparant en blanc i negre moments caçats al vol als barris residencials de la seva ciutat natal. Instants banals que mostraven la quotidianitat de la societat nord-americana dels anys seixanta: un refresc damunt d’una taula, un home d’esquena esperant la comanda a la barra d’un restaurant, un cotxe enorme aparcat davant d’unes galeries... Ni més ni menys que l’American lifestyle que tots hem mitificat. Però aquesta era una societat que Eggleston va retratar en escala de grisos. El color encara no havia entrat a la seva fotografia, però en fer-ho va canviar les regles del joc.

Tot i que el coqueteig d’Eggleston amb la fotografia en color va començar el 1965, l’enamorament va arribar a principis dels anys setanta, quan va descobrir una tècnica —el dye transfer— que li permetia saturar el color. Aquest procediment li va revelar una altra manera de retratar la mateixa quotidianitat. La llum críptica, la paleta de colors vibrants i la mirada d’un expressionista abstracte va resultar ser una combinació explosiva. Tant, que va cridar l’atenció de John Szarkowski —director del departament de fotografia del MoMA—, que va organitzar-li la primera exposició individual de fotografia artística en color, un privilegi que fins llavors havia estat monopoli de la fotografia en blanc i negre. Era el 1976 i aquest va ser el passaport d’Eggleston a l’eternitat.

Núria Rius el va descobrir quan estudiava fotografia a l’Escola Industrial. Primer la va seduir per l’ús desimbolt dels colors saturats. Anys més tard, va reconnectar-hi quan va ser conscient que ella també fotografiava compulsivament el que l’envoltava. És el que em remou per dins, m’explica mentre recorrem El misteri del quotidià, la retrospectiva més important que s’ha fet a Eggleston a l’Estat espanyol i que s’acaba a finals de mes. La visita comença amb una selecció de fotografies en blanc i negre. Les repassem una a una i, al final, cadascuna escull la seva favorita. No coincidim. Arribem a les fotografies en color. Hi ha la primera que va disparar Eggleston, on es veu un jove amb tupé empenyent uns carrets de supermercat. Un clàssic. En una paret es llegeix una cita de l’autor. “Només faig una foto d’una cosa. Literalment. Mai dues. Així que aquesta foto ja està feta. I la següent està esperant en un altre lloc.” Ella diu que també ho fa així, sobretot perquè dispara en analògic. A totes dues ens fascina la noia de la cabellera pèl-roja que se’ns presenta com una musa prerafaelita versió festival de Woodstock. Les taules parades dels diners ens fan rememorar el nostre estiu new yorker, tot i que Eggleston va disparar sobretot pels estats del sud. I entre més ampolles de Coca-Cola, pàrquings, benzineres buides, cruïlles urbanes, cels infinits i jardins descuidats, saludem —finalment— la meva amiga del metro. Tan jove, tan guapa, mirant directament a càmera enmig d’una missa dominical. I ara on anem, Núria? Agafem un dels cotxes de l’Eggleston i travessem els Estats Units de costa a costa? I, paradoxalment, ens deixem emportar per l’embriagadora evasió de la quotidianitat.