Fer un Zoo

Un fantasma recorre València: l’adeu de Zoo. El final. The end. I la història és sociològicament apassionant. Molt fallera, també: botar foc a la barraca quan més bonica estava, quan més gent congregava al seu voltant. I de sobte, la flama. El foc purificador. Les tristes cendres. I res més que el record.

Resulta tendre —i perfectament comprensible per una ment mitòmana— llegir a les xarxes els comentaris elegíacs de tant...

Un fantasma recorre València: l’adeu de Zoo. El final. The end. I la història és sociològicament apassionant. Molt fallera, també: botar foc a la barraca quan més bonica estava, quan més gent congregava al seu voltant. I de sobte, la flama. El foc purificador. Les tristes cendres. I res més que el record.

Resulta tendre —i perfectament comprensible per una ment mitòmana— llegir a les xarxes els comentaris elegíacs de tanta gent decebuda, afligida, perplexa, òrfena. Persones que ja han activat tots els ressorts de la melangia quan encara falta un any i deu concerts perquè la banda de música en valencià més popular de la història, la que ha arribat més lluny i a més persones, la que ha omplert estadis a Barcelona i Madrid, diga adeu després de deu anys de glòria artística. Una dècada en la qual han tombat fronteres i han alçat, potser més amunt que mai, la bandera de l’autoestima d’una llengua castigada, discriminada, carregada de complexos i trinxeres. Seria interessantíssima una tesi doctoral sobre l’impacte que ha tingut la música en valencià en la conformació d’una consciència política, identitària i lingüística entre el Sénia i el Segura en els últims 65 anys. De Raimon a Zoo. D’Al Vent a El cap per avall: 1959-2024. Perquè és evident que el pes de la música ha sigut molt major que el de la literatura en valencià.

Però no ens desviem. El cas és que Zoo plega quan més alt estava. I ells asseguren que no és per tornar més avant. Cap operació de màrqueting. El seu missatge final és una làpida: 2014-2024. El final.

Qui fa això? Per què no fer un Zoo? Al treball. Amb les parelles. Amb els amics. Als llocs on som feliços. Amb les aficions. Als negocis que donen diners —i este negoci en donava molts, i això no es pot oblidar en este temps turbocapitalista: reconéixer que han arriscat el seu pervindre econòmic.

És curiós fer un Zoo. Dir prou, fins ací: estic genial i per això pare abans que res es trenque i se’ns quede el mal gust de boca. Perquè allò natural és continuar. La inèrcia. Estirar el xiclet, com diuen els de Zoo.

Per això semblen tan interessants els ressorts que han pogut activar esta decisió infreqüent. Si l’esgotament ja no compensa. Si la vida artística eclipsa la vida a seques i llavors ja res compensa. Si el somni, una vegada materialitzat, perd el seu encant i el que era realment bonic era somiar en arribar. Si fixar-se un nou repte estimula més que enlairar el vell (Jordan deixant els Bulls pel beisbol). Si fragmentar la vida en moltes vides —i ara comença una vida nova per als membres de Zoo— és el tobogan ocult.

Fer un Zoo ha de donar vertigen. Cap creador ho fa, i per això brillen les excepcions com Rulfo, Salinger, Rimbaud o Joseph Mitchell. Quina por, fer un Zoo. Quin descans, també. Potser per això l’últim concert de Zoo serà a casa, a Gandia. Res del que passa és comparable a això.