‘Una vegada va ser estiu la nit secera’, d’Elisabet Riera: Camí de tornada

Una vegada va ser estiu la nit sencera s’aguanta sobre tres fils argumentals que, al llarg de la novel·la, Elisabet Riera (Barcelona, 1973) va trenant com si no existís cap frontera divisòria entre ells: una dona, la protagonista i narradora, a partir del moment que rep l’informe mèdic on se li comunica que té un càncer de pit, decideix emprendre, just a l’inici de l’hivern, un viatge a peu a través de la serra de les Alberes, i que esdevé un acte que es converteix en una radical exploració...

Una vegada va ser estiu la nit sencera s’aguanta sobre tres fils argumentals que, al llarg de la novel·la, Elisabet Riera (Barcelona, 1973) va trenant com si no existís cap frontera divisòria entre ells: una dona, la protagonista i narradora, a partir del moment que rep l’informe mèdic on se li comunica que té un càncer de pit, decideix emprendre, just a l’inici de l’hivern, un viatge a peu a través de la serra de les Alberes, i que esdevé un acte que es converteix en una radical exploració a la recerca d’una resposta al silenci que s’amaga al seu interior, una manera “d’arribar al fons dels fons de la vida” perquè, en fi, “l’únic que compta ara són les rutes que es cavalquen cap endins”. L’excusa que motiva aquesta aventura metafísica és la voluntat de seguir el mateix camí cap a l’exili que va fer al segle XIII Alba de Peralada, una dona trobadora —una trobairitz— inventada per l’autora aglutinant els trets de les divuit que actualment es coneixen, i que va viure una història d’amor no correspost amb una dama de la noblesa. L’altre element que acompanya l’experiència iniciàtica de la protagonista són els lieds que Schubert, molt malalt de sífilis, va compondre per al cicle d’Un viatge d’hivern: “Amb el cor ple d’amor per aquells que em menyspreaven, vaig marxar molt lluny. Durant més d’un any vaig caminar i cantar cançons. Sempre que provava de cantar l’amor, es tornava dolor. Sempre que intentava cantar el dolor, es tornava amor”, va escriure Schubert com si escrivís la partitura del que el lector trobarà a Una vegada va ser estiu la nit sencera, un compendi de l’esperit romàntic.

Amb una escriptura intensa, diluïda, i fins i tot divagatòria, ha construït una obra tan extrema com arriscada

“Un camino tiene sentido por el hecho de serlo. Caminar entre sus piedras y charcas es un reconocer los pasos de lo que ha sido antes que tú, un admitir el lugar secundario y asumir lo rezagado de nuestra persona, que uno cree inaugural. Aceptarlo te enseña a seguir a quien ya ha transcurrido por él, a sentir una huellas de antaño que, sin embargo, parecen recientes”, escriu Ramón Andrés al començament de La bóveda y las voces, un dietari que és assaig, història i ficció i que pot emparentar-se amb el propòsit que du a cap Una vegada va ser estiu la nit sencera. Amb una escriptura intensa, diluïda i fins i tot divagatòria, com si jugués a perdre’s i a retrobar-se, Elisabet Riera ha construït una obra tan extrema com arriscada on el lector va traspassant, sense adonar-se, les tres zones per on circula la novel·la, talment com si la protagonista fos també una habitant dels temps de l’amor cortès, o es transformés en un músic errant com Schubert: mentre recorre les Alberes, la protagonista va llegint el món —els animals, els arbres, la llum, el miracle de trobar alegria en la mort, tot en forma part substancial—, i es van superposant, intercanviables, les presències o les ombres vives d’una poetessa medieval de ficció i un músic romàntic. Com si fossin encarnacions de la semblança de la mateixa protagonista, i els ecos del passat ressonessin en el present, el lector se sent atret per les malaguanyades peripècies d’Alba de Peralada —al cap i a la fi, “el bosc és el lloc de l’aventura, allà on els cavallers medievals entraven sense saber quan en sortirien ni com”—, orgullosa de sentir l’amor que sent cap a la seva dama desdenyosa; no pot deixar-se atrapar per la fascinació que li procura la roda de vertigen imparable on es troba Schubert mentre mira cara a cara l’abisme que se li obre al davant; i li és impossible barrar el pas als efectes benefactors que proporcionen a la protagonista els treballs i els esforços que realitza per aconseguir que la seva consciència es reconegui a ella mateixa —l’important no és tant la meta com sortir de casa cap a l’exterior per anar forjant així el camí de tornada— mentre les seves paraules escrites es concilien amb el món que designen, com si no existís cap conflicte amb les aparences.

Una vegada va ser estiu la nit sencera és una novel·la difícil de desxifrar —especialment bona en els moments glacials i potser no tan aconseguida en els passatges on la prosa no es treu de sobre l’excessiva imatgeria romàntica—, i que en tot moment fa la impressió que tendeix a revelar un secret sense esmentar-lo: al que es deu assemblar més, segurament, és a la depurada serenitat d’un concert de cambra on s’interpretés qualsevol peça de Schubert.