Núria Cadenes: “La pederàstia de Tiberi són enraonies malicioses de Suetoni”

Ecce homo, vet aquí el paio. Valguin les paraules de Pilat en mostrar Jesucrist (segons els Evangelis) per presentar el Tiberi —emperador romà sota el govern del qual (14 a 37), precisament, se situa la crucifixió— que Núria Cadenes (Barcelona, 53 anys) ha convertit en personatge de novel·la. Ho ha fet a Tiberi Cèsar (Proa, 2023, presentada aquesta setmana), que ho diem ja d’entrada és magnífica, un treball impe...

Ecce homo, vet aquí el paio. Valguin les paraules de Pilat en mostrar Jesucrist (segons els Evangelis) per presentar el Tiberi —emperador romà sota el govern del qual (14 a 37), precisament, se situa la crucifixió— que Núria Cadenes (Barcelona, 53 anys) ha convertit en personatge de novel·la. Ho ha fet a Tiberi Cèsar (Proa, 2023, presentada aquesta setmana), que ho diem ja d’entrada és magnífica, un treball impecable de documentació convertit en una narració apassionant, amb un llenguatge de rara riquesa, un català que se’t queda a la llengua com si paladegessis un bon vi (en aquest cas un falern, aquest gran cru plinià). Un Tiberi, el de Cadenes, que fa pensar, per la seva qualitat literària, a l’Adrià de la Yourcenar. Tal qual. Tiberi (42 aC - 37 dC), fill adoptiu d’August i el seu successor, el tercer dels dotze cèsars de Suetoni i, per descriure’l com ell, imperator callidissimus, idemque omni genere avaritiae, libidinis, crudelitatis contaminatissimus, emperador molt astut, contaminat per tota mena d’avarícia, luxúria i crueltat, no ha tingut mai gaire bona premsa, certament. Cadenes el reivindica sense deixar d’assenyalar els seus aspectes tèrbols. “M’agraden els personatges foscos”, afirma l’autora. Ella mateixa ho ha estat: exmilitant independentista radical, fundadora de Maulets, va ser detinguda amb 18 anys, acusada de pertinença a banda armada (Terra Lliure) i condemnada a presó, on va passar quatre anys. “Segueixo sent independentista però crec que no serveixo per a la pràctica política, igual com no serveixo per cantar”, afirma amb rostre seriós i ganes de tornar corrents a l’antiga Roma, a Tiberi, a Lívia, a Sejà, a Calígula. Per cert, calça espardenyes, que en aquest context poden suggerir les càligues que van donar el sobrenom —sandalieta— al també injuriat successor de Tiberi.

PREGUNTA. A Tiberi l’acusa la tradició de pervertit, de fer fornicar joves de tots dos sexes de tres en tres per excitar-se, de preferir un quadre d’Atalanta practicant una fel·lació a Melèagre abans que un milió de sestercis, o allò dels “peixets”, els nens sense deslletar amb els quals es banyava i es ficava entre les cames.

RESPOSTA. La força del rumor, ja ho veus, som aquí dos mil anys després per parlar de Tiberi i el primer que surt és això. Enraonies malèvoles de Suetoni, que va voler complaure els seus amos, els antonins, convertint en monstres els julioclaudis (excepte August, del qual provenien tots). Rumors intencionats per degradar-lo. I com més morbosos millor. Em sap greu, perquè Tiberi, bé, tenia molts defectes, però no era un pederasta. És una injustícia que hagi passat així a la mentalitat popular. Com Lívia, considerada una enverinadora i gairebé la bruixa de Blancaneu. En aquest cas molta culpa és de Robert Graves i el seu Jo, Claudi. El més greu és que donem tot això per bo.

P. En fi, Tiberi, encara que era un gran militar (va recuperar les àligues de Cras, va incorporar Pannònia a l’imperi, va restaurar la frontera del Rin), no era popular, se’l veia com un príncep tenebrós (a la seva mort la gent cridava “Tiberi al Tíber!”, que ja és frase), i no és un protagonista habitual en novel·la històrica. Hi ha la d’Allan Massie (Edhasa, 1992) i poca cosa més.

R. No, suposo que perquè no és un personatge fàcil; els historiadors no s’aclareixen del tot amb ell. Taciturn, solitari, ressentit, tal com el va descriure Gregorio Marañón (Tiberio, historia de un resentimiento, Espasa Calpe, 1959); va fer assassinar, per descomptat, com tots els emperadors. Sentimental (estimava la seva dona Vipsània, però August el va fer divorciar-se i casar-se amb la seva rebel filla Júlia) i incomprès. Però m’agraden els personatges foscos i intel·ligents. Tiberi em va atrapar! Com més llegia més m’obsessionava. He passat deu anys amb ell. En tot cas, és el protagonista de la meva novel·la, però també ho és Roma.

P. És molt impactant des del principi el to de Tiberi Cèsar, té una cadència, una altura poètica, un ressò èpic fora del comú. Molts passatges te’ls repeteixes en veu alta, assaborint-los. “Sis anys sencers han passat des del desastre”, escriu de la lúgubre visita de Germànic al bosc de Teutoburg, “sis anys d’ossos insepults”.

R. M’alegra que diguis això, el to era molt important, aconseguir alguna cosa que recordés el món clàssic. Vaig intentar impregnar el llenguatge d’una sonoritat, una cadència i un ritme que ja suggerissin formalment l’època i el llatí. Sense recargolar, parodiar ni imitar. Insuflar un sentit de transcendència. Una cosa que commogui, com, salvant totes les distàncies, en llegir l’Eneida, per posar l’exemple d’una obra que a mi m’emociona moltíssim. També volia aquest efecte que et vingui de gust llegir en veu alta. Així vaig gaudir jo de la traducció de Carles Riba de l’Odissea.

P. Molt lectora dels clàssics, evidentment.

R. Des de sempre, devota de la Bernat Metge, vaig créixer amb ella. Per a la novel·la he rellegit Suetoni, Tàcit, Horaci… També, encara que Tiberi Cèsar no és un llibre d’història sinó una novel·la, molts assajos moderns, com els de Desperta Ferro, sobre els gladiadors, l’exèrcit, les dones, el sexe… La meva parella és historiador i m’ha ajudat a entendre les lleis romanes, les institucions, el cursus honorum… No he volgut ser exhaustiva, però hi ha coses que cal saber per escriure sobre Roma, encara que no les posis.

P. Hi ha algunes escenes de sexe (August i Agripa no en surten gaire ben parats), però menys del que s’esperava.

R. Sí, hi ha poc sexe expressament. En bona part tot això de les orgies ens ho hem inventat, és més fruit del nostre desig que de la realitat.

P. El que sí que es mostra és que era un món tremendament violent.

R. Podien ser molt bèsties, vet aquí la vio­lació que explico de la filla petita de Sejà, perquè els pretorians no podien matar-la si era verge. Bèsties com ho podem ser nos­altres. He mostrat com eren d’implacables. Venim d’això, d’aquell món. De la seva poe­sia, de les seves lleis, del seu art, del marbre, però també de l’horror i la crueltat, fins i tot dins de la família.

P. De fet, la novel·la arrenca amb l’expedició de càstig de Tiberi a Germània per venjar les legions de Var. Sona a la invasió de Gaza.

R. Sí, sona molt actual, oi?

P. Molts dels escenaris de la novel·la estan descrits amb gran exactitud, Villa Jovis (la residència de Tiberi a Capri), el lloc de la batalla de Teutoburg, l’Ara Pacis…

R. És que els he visitat. Vaig recórrer el vell limes de Germània i vaig visitar Kalkriese i el cenotafi de Drus a Mogontiacum, Magúncia. Allà i a Capri, em fa certa vergonya dir-ho, em vaig emocionar veient dues àguiles. Em va semblar un presagi, un signe molt romà, com si m’estiguessin donant permís per escriure. Per cert, a les excavacions de Villa Jovis no ha aparegut ni rastre de les estances per a activitats obscenes i tortures de què parlen algunes fonts…

P. Hi ha una especial atenció als personatges femenins.

R. És que eren molt importants, Lívia, Júlia, Agripina… Tenien molt poder i una gran influència política.

P. Quina escena l’ha impressionat més de la vida de Tiberi? És molt emocionant com narra la seva febril cavalcada —en direcció contrària a la de Màxim Dècim Meridi a Gladiator— per arribar a Germània a tancar-li els ulls al seu estimat germà Drus. “El món que avui queda reduït a la cambra amb l’aire espès que acull al seu si dos germans que s’abracen”.

R. N’hi ha moltes. La història és tan potent. Agripina la gran portant a Roma les cendres del seu marit, Germànic; o embarassada davant de les legions amotinades. Totes em posen la pell de gallina.

P. Li agraden les Memòries d’Adrià?

R. Per descomptat. Però escrivint Tiberi Cèsar no he volgut rellegir-la, per no influenciar-me. Per cert, hi ha una nova edició de la novel·la de la Yourcenar a Proa.

P. Això que Tiberi tenia una serp ho explica Suetoni. No és una mascota habitual…

R. L’alimentava amb la mà. No és estrany, els romans de classe alta tenien moltes mascotes, algunes d’exòtiques. Potser va ser una pitó africana. Ho he fet servir perquè a mi em quadra amb el personatge. Recullo la història que va predir la seva mort i he afegit també la fi de Roma.