Sergi Pàmies és Sergi Pàmies

Sergi Pàmies dina un entrepà reescalfat al microones i una coca-cola en un Sandwichez genèric de la part alta de Barcelona. Podria ser el començament canònic d’un conte de Sergi Pàmies, però parlo del que està passant davant dels meus ulls. La coherència entre ficció i realitat és el tema que ens ocupa: observador dels costums amb què l’home urbà gestiona com pot una des­orientació transversal, la literatura de Pàmies ha anat esmolant-se a mesura que s’ha fet servir a ell mateix com a objecte d’estudi.

Si apliquem l...

Sergi Pàmies dina un entrepà reescalfat al microones i una coca-cola en un Sandwichez genèric de la part alta de Barcelona. Podria ser el començament canònic d’un conte de Sergi Pàmies, però parlo del que està passant davant dels meus ulls. La coherència entre ficció i realitat és el tema que ens ocupa: observador dels costums amb què l’home urbà gestiona com pot una des­orientació transversal, la literatura de Pàmies ha anat esmolant-se a mesura que s’ha fet servir a ell mateix com a objecte d’estudi.

Si apliquem la convicció pamiesca al mateix Pàmies, hem de creure que la barreja de parets de totxana vista, taules d’EGB i sucs de colors inexplicablement llampants d’aquestes cafeteries refugi d’autònoms i estudiants on ens trobem, podria contenir veritats profundes. Per a l’escriptor pamiesc, les mateixes paraules que serveixen per disseccionar la condició humana serveixen per parlar del nou programa d’Ana Rosa.

L’austeritat de l’àpat em transporta immediatament a l’últim relat d’A les dues seran les tres, el darrer llibre que ha tret Pàmies, un recull de contes breus com els que l’han convertit en un dels escriptors més respectats i llegits de la literatura catalana, un cas extraordinari de consens feliç entre públic i crítica especialitzada. És una història important perquè conté una justificació retrospectiva de tot el llibre i, per si no queda prou clar, s’hi fa servir la frase del títol.

La història comença amb un episodi bulímic al restaurant-pizzeria La Pava de Castelldefels: Pàmies, que ha vessat rius de tinta comentant el seu sobrepès, estira el fil de la culpabilitat fins a una prescripció del metge: “Si et ve de gust, vol dir que no t’ho pots menjar”. Així troba un aforisme prou irònic i intranscendent perquè Pàmies pugui parlar de la seva filosofia de vida sense que ho sembli, que és el que més li agrada fer. Mentre respon a les preguntes que haurien de servir per fer aquest perfil, no puc evitar preguntar-me si xerrar amb mi li ve de gust o si és una tortura insuportable.

Una de les grans preguntes sobre la literatura de Sergi Pàmies té a veure amb si Sergi Pàmies és o no és un desgraciat, que és una pregunta universal perquè tots som Sergi Pàmies. Sobretot, tots ens assemblem més a Sergi Pàmies que als seus pares.

La motivació fundacional per escriure és evitar l’avorriment, no per angoixa existencial, sinó com a canalització espontània

Conegut per ser fill de l’escriptora Teresa Pàmies i del polític Gregorio López Raimundo, dues de les cares més històriques del PSUC, Pà­mies em diu que la seva aportació a la bio­grafia familiar havia de ser “tenir una vida normal per damunt de totes les coses”. La infància a l’exili comunista parisenc no li ho va posar gens fàcil: les exigències de la clandestinitat requerien que el més petit de la família no rebés cap mena d’informació sobre qui eren ni què feien els seus pares, cosa que Pàmies posa sobre la taula com a explicació fundacional de la seva dèria per fabular. Amb la tornada de la família a Barcelona, l’excepcionalitat el va continuar perseguint en forma d’adolescència antifranquista.

Fins que l’entrada a l’adultesa, que en aquells temps corresponia amb la majoria d’edat en contingut a més de forma, serveix per aterrar per fi en la grisor tan anhelada. Pàmies compleix divuit anys el mateix any que mor el dictador, no acaba els estudis i comença a treballar en una gestoria. La mili és important perquè, després d’una temptativa juvenil amb la poe­sia, fent de negre per als companys que li demanaven ajuda a l’hora d’escriure cartes d’amor, descobreix que és més bo parlant dels altres en prosa que no pas parlant d’ell mateix en vers. De la gestoria, Pàmies passa a treballar “d’administratiu enrotllat” en una empresa de disseny de mobles, on s’estarà fins el 1989. Qualifica els anys d’oficinista de “meravellosos”: amb un horari estable i un sou que li permet pagar-se un pis per a ell sol a Barcelona, Pàmies pot tenir una feina entretinguda els matins i dedicar-se a la (re)creació a les tardes. No hi ha cap necessitat de tenir una causa política: amb el final del franquisme i l’empenta preolímpica, Barcelona era una festa.

La motivació fundacional per escriure és evitar l’avorriment. No s’ha d’entendre com una qüestió d’angoixa existencial, sinó com una canalització espontània el superàvit de confortabilitat que la vida brinda. Pujat en una casa inundada de cultura, l’expressió artística és un fet naturalment complementari. “Escriure no va ser la conseqüència de cap predestinació, sinó d’una carambola de temps lliure i equilibri entre esforç, facilitat, atzar i satisfacció”. Això no és res que ell em digui al Sandwi­chez, sinó una citació del primer conte del llibre, on la pèrdua de la virginitat literària es compara amb la pèrdua de la virginitat sexual. De nou, tot el que veig del Pàmies en persona lliga perfectament amb l’elaboració del Pàmies dels relats, produint un sentiment de retroalimentació virtuosa entre viure i intentar entendre la vida a través de l’escriptura.

Durant aquests anys Pàmies coneix Quim Monzó. El més bonic de sentir-lo parlar del seu amic és l’asèpsia observacional de la lloança. Deu anys més gran, per Pàmies Monzó és un model literari però no necessàriament un ídol (això ho se­rien Julio Cortázar o John Irving). La metàfora més precisa és “accelerador de partícules”: devorador compulsiu de referents de la literatura, el cinema o el disseny units, Monzó és una autopista a través de la qual la modernitat entra al cervell i el cor de Pàmies. Mentrestant, surten cada nit. Enmig d’un fervor llibertí on el contracultural és combatre qualsevol forma de grandiloqüència amb un cinisme autoconscient, Pàmies va escrivint fins que, el 1986, publica el primer llibre: T’hauria de caure la cara de vergonya. Cada cop hi ha més articles a dia­ris, entrevistes, col·laboracions a la ràdio fins que, finalment, el 1989 abandona per sempre l’oficina.

És justament el moment en què coneix l’editora Sílvia Lluís, amb qui es casarà, tindrà dos fills i se separarà amistosament quan els bessons compleixin divuit anys; allò que cap dels primers contes de Sergi Pà­mies definirà sense fer servir cometes iròniques com “la dona de la seva vida”. La relació de Pàmies amb Lluís ha aparegut (consensuadament) als contes arran del gir autobiogràfic dels darrers anys, cosa que em permet recórrer a un fragment d’'Esborrany d’una ponència per un congrés hipotètic de separats’: “En general la unió de dues persones acostuma a presentar descompensacions evidents de bellesa, d’estatus, o d’intel·ligència. Jo perdia en les tres comparacions, i només hauria pogut empatar amb ella en simpatia (la simpatia que jo tenia aleshores, s’entén) i en predisposició a viure les hores de satisfacció que l’atzar m’hagués assignat amb plenitud i, arribat el moment, en voluntat de saber perdre [...] Arribats en aquest punt, em vaig concentrar a viure l’amor correspost amb la mateixa intensitat amb què havia viscut altres amors no correspostos”.

L’experiència segons la qual la rea­litat pot superar les expectatives i que la felicitat és una cosa que es pot trobar, però que mai s’ha de buscar directament, es converteix en premisses morals, que de nou són existencials i literàries al mateix temps. En el món de Pàmies no hi ha ideals previs pendents de realitzar, sinó circumstàncies que la vida et va llançant a les quals cal respondre segons el que la situació concreta et demani. Pàmies no volia tenir fills, però ­Lluís sí, i estaven enamorats. Van arribar bessons, i Pàmies va convertir la paternitat que mai havia considerat en l’epicentre de la seva vida, mentre l’amor de la parella es desinflava.

Que Pàmies parli de televisió, partits del Barça i llibres —és a dir, articles que es poden veure i escriure sense sortir de casa—, té tant d’inclinació per l’insubstancial com de solució logística als problemes pràctics de la criança. La gràcia és que les coses que venen per atzar acaben sent font de realització plena. Quan em parla de la Natàlia i el Joan com de dues persones adultes que han trobat el seu camí a la vida, a Pàmies se li humitegen els ulls.

Del Sandwichez pugem a casa. En aquest cas, la realitat del pis d’un escriptor de seixanta anys separat supera la ficció. Sense cap intenció de facilitar la convivència amb altres éssers humans, l’espai és una continua­ció del cervell de Pàmies per altres mitjans.

Llegint-lo, la sensació és que més comprensió és possible, l’esforç val la pena i escriure pot servir per no ser un desgraciat

Naturalment, al menjador, que és despatx al mateix temps, no hi ha cap superfície sense ocupar per una petita muntanya de papers. No és una acumulació de clàssics i incunables, sinó de productes amb valor instrumental per al present més immediat: novetats literàries, biografies, revistes de futbol i, en general, tot allò que pugui ajudar a fer un dels quatre o cinc articles que cal entregar cada setmana. La biblioteca personal que ha sobreviscut a la separació ocupa només un petit traster amb tan poca cura estètica com la resta de les habitacions, on hi ha els llibres de la mare, els propis i alguns tòtems indispensables. Pàmies em deixa tafanejar mentre respon a una entrevista promocional per telèfon, pren quatre notes del programa d’Ana Rosa per a la pròxima columna de La Vanguardia i endreça els documents en un ordinador lent i mig trencat.

És com ser en una torre de control cultural des de la qual un Pàmies en alerta permanent rep la informació del món exterior i respon enviant els seus textos. La circulació no s’atura i no hi ha marge per pensar més enllà del pròxim article.

No cal dir que Pàmies és perfectament conscient de la imatge que projecta, i de les satisfaccions i perills potencials del seu estil de vida. És per això que part del fet d’entendre l’escriptor implica entendre si la vida consagrada a escriure el fa sentir feliç o desgraciat. Com diu una citació de Borja Bagunyà a la contraportada d’A les dues seran les tres, després de nou reculls de contes, quatre novel·les, dos guions i milers d’articles periodístics, “Pàmies ha desenvolupat una lucidesa incomparable a l’hora de treballar l’emoció sense caure en el sentimentalisme”. La gràcia d’aquest treball és que l’anàlisi descompon, però no destrueix. En l’operació bàsica pamiesca, que jo diria que és dividir una paraula en dues o tres de més precises i complexes, l’autoconeixement no comporta, necessàriament, depressió. Sense perdre el sentit tràgic de la vida, la narrativa de Pàmies no abandona els seus personatges en un desert d’absurditat i abúlia. La fi dels grans relats no és cap catàstrofe perquè un relat petit està manifestament ple de sentit.

Aquest és l’altre gran tema, la fusió entre ficció i autoficció, que s’exposa en l’altra citació de la contraportada, d’Enrique Vila-Matas: “En els últims temps, com més brutalment autobiogràfic es mosta Pàmies, més ficció és el que llegim”. Si el primer Pàmies pren la decisió conscient de fer el contrari que la mare i escriure una ficció en la qual no es pugui reconèixer res de personal, el Pàmies veterà es va adonant que, en el fons, tot el material d’un escriptor sempre prové de l’experiència i que, de tota manera, llegir és també una experiència.

Pàmies trenca el tabú autobiogràfic quan l’any 2000 accepta l’encàrrec d’escriure un article sobre l’exili republicà per a un especial d’El País Semanal. A partir d’aquí, l’autor utilitzarà la línia que separa la ficció de la realitat com una eina que es pot doblegar més o menys al servei de l’escriptura. La lògica d’explicar les coses grans a través de les petites del principi es mantindrà: per abordar la relació personal amb el pare o la mare, la porta d’entrada mai podrien ser els horrors del franquisme ni els discursos redemptors del comunisme, només l’art de portar gavardina.

Parlant amb Pàmies per fer aquest perfil, i patint cada cop més per si l’emprenyo, m’aferro als moments en què detecto un somriure genuí. M’adono que arriba cada vegada que, en comptes de repetir una idea preconcebuda, en el flux mateix de la conversa, Pàmies s’inventa un sintagma dels seus que il·lumina allò de què està parlant. Un exemple de mil: li pregunto per l’amor a contrapeu, rumia mig segon, i em respon que és “un romàntic no practicant”.

Somriu i comentem, justament, que la novetat d’A les dues seran les tres és que el pas del temps ha disminuït el dolor de les ferides vitals, però les ganes d’escriure continuen. El llibre és una celebració de l’ofici d’escriure, que en Pàmies no és res més ni res menys que l’esforç per convocar els recursos del llenguatge per mirar d’entendre el món i el que ens passa. Llegint-lo, igual que escoltant-lo, la sensació és que un major grau de comprensió és possible, l’esforç val la pena i escriure sí que pot servir per no ser un desgraciat.