Maleducat i Can Vilaró, dos restaurants d’èxit al barri de Sant Antoni de Barcelona

Al barri de Sant Antoni de Barcelona hi ha de tot, i l’àmbit gastronòmic no n’és una excepció, sinó més aviat un indicador. Per això a vegades és difícil destriar el gra de la palla en zones tan gentrificades, però avui ho intentarem amb dues recomanacions que no tenen res a veure amb els locals cridaners que no passarien una ITV de qualitat. Un porta molts guisats a la motxilla, Can Vilaró; mentre que l’altre està despuntant pel seu refinament gastronòmic, el Maleducat.

...

Al barri de Sant Antoni de Barcelona hi ha de tot, i l’àmbit gastronòmic no n’és una excepció, sinó més aviat un indicador. Per això a vegades és difícil destriar el gra de la palla en zones tan gentrificades, però avui ho intentarem amb dues recomanacions que no tenen res a veure amb els locals cridaners que no passarien una ITV de qualitat. Un porta molts guisats a la motxilla, Can Vilaró; mentre que l’altre està despuntant pel seu refinament gastronòmic, el Maleducat.

Maleducat, cuina sofisticada en un ambient distès

En tres anys el Maleducat ha fet una progressió cap al refinament. Si va obrir les portes després de la pandèmia com un lloc de platets per compartir on no hi faltaven les típiques braves i les croquetes, en un menjador que desprenia un ambient de taverna desenfadada amb tovallons de paper, tant la cuina com l’espai han fet allò que els més joves del barri en diuen un upgrade. I això ha passat d’una forma molt natural, explica en Marc García, qui juntament amb el seu germà Ignasi i el cuiner Víctor Ródenas (entrenat als fogons de Marc Gascons o Romain Fornell) es van aventurar en aquest projecte per la seva amistat i la seva afició a menjar bé. Part de la resposta d’aquesta sofisticació és el fora de carta, apunta en Marc.

Resulta que els plats que en Víctor anava ideant per complementar l’oferta, i que era on més gaudia de la seva professió, van passar a ser els més demandats, de tal manera que les croquetes i les braves es van anar quedant arraconades. I apujar el nivell a la cuina també els va obligar a canviar una mica l’interiorisme i oferir més comoditats, com posar tovallons de tela a taula. Quina diferència eixugar-se amb un tovalló de cotó que fer-ho amb un tros de paper raspós, que a més no es pot posar a la falda.

Aquest confort també el proporcionen les tres mossegades amb les que es pot començar l’àpat, molt ben equilibrades i que es mengen amb les mans - hi ha detalls que queden com a reducte de la seva intencionada informalitat. Són la torradeta de tàrtar de gamba blanca, emulsió dels seus caps, salicòrnia i vinagre Tosazu; el brioix planxat amb steak tàrtar, cansalada de coll ibèrica i rovell d’ou fumat, i la coca de cru de calamar, cansalada de coll ibèrica curada, vinagreta del seu suc i pebrot vermell confitat. El granisat de tomàquet, tonyina blue finn i ajoblanco amb alfàbrega també és sorprenentment bo.

Amb aquesta introducció ja es veu per on va la cosa, però encara millora amb els plats principals. Entre els que més el representen, n’hi ha un de textura gelatinosa que té molta fama: tendons de vedella estofats, lluç de palangre fregit, vinagre de calamansi i piparres. Però si no us agraden les sensacions d’aquests teixits a la llengua, podeu seguir amb el tàrtar de tomàquet ‘Paolo Petrilli’, amb verat marinat a la flama, stracciatella de burrata i picada de pinyons i alfàbrega; l’espatlla de xai de raça Xisqueta, crema fina d’alls, mató, tomàquets confitats i alfàbrega o els fideus a la cassola amb costella de porc ibèric, tripeta de bacallà i bolets.

La carta no és gaire extensa, però cal seguir preguntant què hi ha a banda, perquè en pot sortir un arròs d’ànec amb trompetes de la mort i rovellons de botó, amb el seu socarrat per rascar el fons. I ara que ve la temporada de caça, no serà estrany que hi hagi guisats de llebre, cérvol, senglar... assegura en Marc. Tots els plats estan pensats per compartir però a vegades costa deixar-los rodar, com triar entre les 150 referències de vi del seu celler. I la traca final, com ells l’anomenen, arriba amb carta a part, on hi ha quatre postres i els vins dolços. La xocolata amb caramel salat, cafè i Bailey’s o el cremós de fava tonca, sablé breton, fresó del Maresme, ametlla i llimona peten fort.

Can Vilaró, la cuina de les cases d’abans

A escassos metres del Maleducat hi ha un clàssic de la ciutat, davant del mercat de Sant Antoni, que guisa receptes de tota la vida i manté un preus populars. Can Vilaró ofereix esmorzars de forquilla i dinars, i a dos quarts de quatre tanca la cuina, fins l’endemà. Els plats de sempre estan escrits en una pissarra que no canvia gaire, només segons temporada. “Capipota i callos en tenim sempre”, comenta la Dolors darrere de la barra mentre despatxa un cafè a un client pel seu nom. Aquí s’hi respira poble, més ben dit barri. I segurament per als veïns és un refugi en una zona que s’ha gentrificat molt.

En aquesta casa de menjars no tenen menú perquè no hi fa falta, els preus són molt raonables. No podríem dir que el temps s’hi ha aturat, perquè algunes reformes han anat actualitzant el local i la peatonaització de l’entorn els ha regalat una terrrassa, però la vida hi passa a poc a poc. L’Anna Vilaró, que juntament amb la seva germana Alba (filles de la Dolors i en Sisco) són les que el gestionen des de fa un temps, explica que només han modernitzat la gestió del negoci, però la base segueix igual, fent xup-xup a la cassola.

Sempre es pot triar entre més d’una vintena de plats, que no varien de l’esmorzar al dinar. Llenties estofades, arròs a la cubana, trinxat de col, arengades marinades, galtes de xai amb allioli, ventre de porc amb bolets, cervellets arrebossats, fetge amb ceba... Sí, també deu ser dels llocs amb una oferta més variada de menuts, que últimament tornen a tenir més pes a les cartes de nous restaurants que aposten per la cuina de tota la vida.

Els Vilaró són una família que va anar a petar a la capital catalana des de Lleida. En Sisco Vilaró, amb els seus pares, en Feliciano Vilaró i la Conxita Clavé, van agafar un traspàs davant del mercat de Sant Antoni fa més de 50 anys, i ara són les seves filles les que preserven l’olor de negoci familiar que s’hi respira. Prova d’aquesta confiança són les visites que reben dels que viuen fora de la ciutat. Són antics clients que han marxat del barri, explica l’Anna, que manté una serenitat estoica enmig de l’enrenou de bon matí i l’excitació creixent d’un barri que, malgrat la tempesta de nouvinguts, no vol perdre la seva identitat.