No cal ciment

En aquest país les coses s’arreglen a cop de ciment. Si un camí s’enfanga, posa-hi ciment. Si queda una clapa de terreny per urbanitzar, aixeca-hi pisos i un per sobre del que seria raonable. Si amb la urbanització s’han hagut de talar quatre arbres, no vindrà d’aquí. I si un centre històric no té vida, arrasa’l i fes-lo nou de trinca. És una lògica que ha operat a tota vela, tota la vida. Però Calonge (Baix Empordà) demostra que hi ha altres maneres de revifar un centre històric: posa-hi llibreries....

En aquest país les coses s’arreglen a cop de ciment. Si un camí s’enfanga, posa-hi ciment. Si queda una clapa de terreny per urbanitzar, aixeca-hi pisos i un per sobre del que seria raonable. Si amb la urbanització s’han hagut de talar quatre arbres, no vindrà d’aquí. I si un centre històric no té vida, arrasa’l i fes-lo nou de trinca. És una lògica que ha operat a tota vela, tota la vida. Però Calonge (Baix Empordà) demostra que hi ha altres maneres de revifar un centre històric: posa-hi llibreries. Generalistes i especialitzades en música, còmic, gastronomia, viatges... Fes-hi concerts i xerrades, marina-hi un mar i muntanya d’activitats. I un cop al mes porta-hi escriptors a fer de llibreters, com un flautista d’Hamelín de lectures que fa parada en cadascuna de les llibreries. I m’hi van convidar.

Comencem la ruta a La Viatgeria, llibreria i agència de viatges, on han preparat un altar amb llibres de viatges a Itàlia, a partir de dues recomanacions enllaçades: Unico grande amore, de Toni Padilla, un viatge futbolístic i sentimental, i Postals d’Itàlia, de Charles Dickens. Quasi un segle i mig els separa. En realitat, és quasi res. Gràcies a la literatura, som quasi enlloc i a tot arreu. A Trieste o el sentido de ninguna parte, un altre llibre de l’altar, l’autora britànica Jan Morris parla de l’efecte Trieste. Lliga aquesta ciutat mítica amb una sensació d’irrealitat, d’escapar del temps i trobar-se enlloc.

Suspesos en el temps, fem quatre passes més i parem en una altra llibreria, a fer un gaspatxo amb Pla i Fuster. A El que hem menjat l’empordanès explica que una vegada que va rebre el Voltaire de Sueca a casa, aquest li va proposar de fer un gaspatxo. No en trobarien ni en trenta quilòmetres a la rodona, li va dir Pla, però va vaticinar que la “sopa andalusa” guanyaria prèdica. Els vaticinis planians, complerts o errats, fan tanta companyia! Després, en una llibreria musical, seguim una altra mena d’il·luminacions, les de Jaume Sisa i Patti Smith. Encetem L’any del mico i ens llevem en un motel de Santa Cruz, a Califòrnia, i, com la Patti al país de les meravelles, comencem a parlar amb els rètols. Així com hi ha rehabilitacions de centres històrics a partir de llibreries, hi ha turisme per a peregrinar-les, ens diu un rètol trempat. Ens plantegem si ara hem de passar a L’any del jardiner: agafar-nos als consells que dona Karel Čapek per cuidar i fer créixer l’hort... i tenir confiança, confiança en la vida que avança, que dona fruits i s’obriran les flors. És la mateixa confiança que propulsa l’obra gràfica del dibuixant Chris Ware, la seva monumentalitat i detall infinit. Quan ens hi aturem, a la llibreria de còmics, embadaliment general. Passeu un cap de setmana amb Fabricar historias o Rusty Brown. Passeu un cap de setmana pel temps flotant de les llibreries de Calonge.