‘Xacona’, de Jordi Masó: L’instant fatal

L’últim llibre de Jordi Masó (Granollers, 1967), Xacona, un títol que fa referència a una composició musical caracteritzada per una estructura de variacions sobre una sèrie harmònica i melòdica, és una novel·la de reiniciació: en un instant fatal, una viuda, mentre endreça el despatx del Gustau, el seu marit, enterrat el dia abans, troba una carta d’amor sense data i firmada per una tal Clara R., i en el desenrotllame...

L’últim llibre de Jordi Masó (Granollers, 1967), Xacona, un títol que fa referència a una composició musical caracteritzada per una estructura de variacions sobre una sèrie harmònica i melòdica, és una novel·la de reiniciació: en un instant fatal, una viuda, mentre endreça el despatx del Gustau, el seu marit, enterrat el dia abans, troba una carta d’amor sense data i firmada per una tal Clara R., i en el desenrotllament de la ficció d’immediat apareixen la Roser i l’Enric, la filla i el gendre; i no trigaran gaire a entrar a l’escena uns altres secundaris tan imprescindibles com l’Asunción, la dona de fer feines; un inspector que es diu Quintana, i el doctor Fígols. A partir d’aquesta troballa, Xacona es converteix en una multiplicada caixa de sorpreses, o potser en una caixa de Pandora, on el lector assisteix atònit a les espectaculars figures de calidoscopi, tantes com lletres té l’alfabet, que Jordi Masó traça com un il·lusionista portentós —”imaginem trucs de naips, el vol d’una capa negra, els arabescos sinuosos de la vareta màgica, barrets de copa que vomiten conills i coloms”—, com el mestre de les apropiacions subtils, de les imitacions que superen el model i de la referència demolidora que el lector amb sort —uns pocs feliços— ja coneixia de Polpa (2016), La biblioteca fantasma (2018) o L’hivern a Corfú (2019).

Crea un cercle d’infinites combinacions argumentals d’intriga picaresca i devastadora que s’entrellacen o s’impugnen

Encara que Xacona pugui fer recordar el desafiament narratiu que Paul Auster va ordir a 4321, on la vida del protagonista de la novel·la es ramificava en quatre models o possibilitats —¿què hauria passat si en comptes d’optar per una opció A hagués triat una opció Z?—, l’interès de Jordi Masó es decanta ambiciosament cap a l’exploració meticulosa —o cap a l’autòpsia implacable— del punt de partida, i una vegada i una altra, com si en fossin alteracions colossals, el lector es troba de nou davant del moment precís que una viuda, en el despatx del seu marit difunt, localitza a pesar seu —o no— la carta d’amor que Clara R. li va enviar no se sap quan. Com en un retorn etern, la novel·la es reinicia contínuament, des de la a fins a la zeta, i en cada una de les lletres el lector topa amb el fet que els personatges esdevenen uns herois tan polifacètics —la primera viuda és molt pràctica, la segona abnegada, antisentimental la tercera, i una víctima de d’Alzheimer la quarta, per exemple— com polifacètiques són les seqüències narratives que originen, talment com si l’aclaparador postmodernisme clàssic de Robert Coover es conjuntés amb el torrent imaginatiu de Balzac i s’organitzessin per crear un cercle d’infinites combinacions argumentals d’intriga picaresca i devastadora que s’entrellacen, s’impugnen o es complementen. Visiblement constatables en una primera aproximació, com uns exercicis d’estil calculats de manera semblant a un teatre d’operacions de la simpatia, el joc, el divertiment, la broma, l’experimentació formal i el sentit de l’humor concedeixen el goig de l’eufòria lectora —com si s’estigués davant d’una novel·la estructuralment vodevilesca—, però alhora es revelen a la manera d’un mecanisme protector contra un altre ineluctable instant fatal, el transcórrer ineludible del temps, la futilitat mortífera de la rutina sentimental, el trist final de tots els Gustaus del món —i de les viudes, de les filles, dels gendres, dels Quintanes i dels doctors Fígols—, que no tots aconsegueixen entendre que viure ha consistit a aprendre en què ha consistit viure: a Xacona la convivència entre el tràgic i el burlesc no és incompatible, però el que quedarà a la memòria del lector és que Jordi Masó hi elabora un artefacte narratiu explosiu i fecund com si erigís un homenatge perdurable, en honor a la literatura, a la gràcia d’escriure, a la gràcia de llegir, o a la gràcia de fer-se gran dignament.

Quan Susan Sontag va llegir l’Italo Calvino de Si una nit d’hivern un viatger, se li va ocórrer preguntar-se com era que no se li havia acudit a ella la idea que animava la novel·la, els primers capítols d’una sèrie d’aventures que quedaven interrompudes per problemes de compaginació editorial: una cosa semblant passarà amb els escriptors que gosin llegir Xacona, decebuts que la seva imaginació estructural no sigui tan fèrtil com la de Jordi Masó. Els lectors amb més sort, perquè no escriuen i tan sols llegeixen, enduts potser pel subtítol —”una novel·la epistolar”—, recordaran Poe i “La carta robada”, el conte on algú deixa una carta comprometedora a la vista perquè no vol que sigui descoberta: és el que passa amb Jordi Masó i la seva literatura, a l’abast de tothom perquè es produeixi l’instant fatal —és addictiu— de llegir-lo.