Cartes de la presó

Del cantaire Porrina de Badajoz, que duia unes corbates espaterrants i signava amb el títol fantàstic de Marqués de Porrina, vaig sentir uns tangos flamencs (“Adiós, patio de la cárcel,/ rincón de la barbería,/ y al que no lleva dinero/ lo afeitan con agua fría”) i, en recitar-li jo aquests versos a un company que havia passat temps a la presó, va comentar que encara sort si no t’ho fan sense aigua.

A la França del XVIII, en temps del rei, abans de la revolució, les presons eren ‘de pago’: e...

Del cantaire Porrina de Badajoz, que duia unes corbates espaterrants i signava amb el títol fantàstic de Marqués de Porrina, vaig sentir uns tangos flamencs (“Adiós, patio de la cárcel,/ rincón de la barbería,/ y al que no lleva dinero/ lo afeitan con agua fría”) i, en recitar-li jo aquests versos a un company que havia passat temps a la presó, va comentar que encara sort si no t’ho fan sense aigua.

A la França del XVIII, en temps del rei, abans de la revolució, les presons eren ‘de pago’: els presoners per estar a la presó pagaven, i si no tenien res quedaven reduïts al “cèntim del rei” (le sou du roi), és a dir, a patir fred i gana. El marquès de Sade es queixa perquè els funcionaris diran que el presoner està bé encara que estigui malalt, no fos cas que el traguessin de la presó i es quedessin sense la pensioneta… amb la qual el director, com ho endevina i explica el marquès en una carta a la muller, es paga unes disbauxes “ultramuntanes” (que era una manera de dir homosexuals), ja que baixa cada dia a ciutat, a París, a les sis de la matinada, i quan torna a la feina, a la presó, només el preocupa que no s’hagi escapat ni mort cap presoner. I així Sade escriu a la muller el 1780, quan fa més de dos anys que és a la presó (i n’hi passarà dotze, en aquesta tongada prerevolucionària): “Per molt imprescindibles que siguin les coses que demano, me les neguen sempre objectant-me la regla, com si al món hi hagués regles que haguessin de ser sagrades davant de la necessitat o de la salut dels malaurats. Però calen ànimes per sentir això, i aquí només hi ha bosses i estómacs que s’han d’omplir, és això la regla”.

Els funcionaris toregen l’artista, condemnat, com diu ell, a abstenir-se de Venus, i ell se’n venja llegint i escrivint sense parar cartes i llibres. Els llibres, amb exagerades sobredosis de Venus, van fer escàndol, han provocat l’aparició de l’adjectiu sàdic, proclamen un ateisme descarat, li valdran el motiu de “diví marquès” i tot el que vulgueu, però les cartes són molt millors: s’hi desplega una ploma àgil, crítica, impertinent, irònica, divertida, àcida i, quan cal, seriosa, de la línia dels grans xaladors francesos (Villon, Rabelais…), però tancat a la presó i sense altre plaer que escriure.

Era “més malaurat” del que es pensa, i a la vegada no tant, sinó que era lliure i feliç en la fondària de la seva intimitat

La famosa Laura destinatària de les cançons del bo de Petrarca era provençal. Sembla, si més no per al poeta italià, que era una senyoreta difícil, distant, i no es veu clar ni si va arribar a pessigollejar-la mai. Aquesta dama de totes les dames, que havia d’infectar, sense voler-ho ella, tota la poesia europea subsegüent, i encara dura, ai las, era d’Avinyó i de casa bona, i es deia Laura de Noves. El 1325 es casa amb un senyor de la comarca, Hug de Sade, i va tenir onze fills, els dos primers foren eclesiàstics i el tercer, Hugonet de Sade, va continuar el llinatge i el títol, i així en línia recta s’arriba al nostre marquès. Sense oblidar el seu oncle patern, l’abat de Sade, autor d’unes Mémoires pour servir à l’histoire de Pétrarque (1764-1767), que és un dels llibres que Sade li demana a la muller que li faci arribar a la garjola, l’1 de febrer de 1779. Al cap de poc, el 17 de febrer, el marquès escriu a la dona: «Tot el meu consol aquí és Petrarca. El llegeixo amb un plaer, una avidesa que no es pot comparar amb res. Però ho faig com Madame de Sévigné amb les cartes de la seva filla: ho llegeixo a poc a poc, per por de ja haver-ho llegit. Quina obra més ben feta…! Laura em fa rodar el cap: li soc com un infant: la llegeixo tot el dia, i de nit la somio. Escolta un somni que vaig tenir d’ella ahir, mentre tot l’univers s’estava divertint [devia ser carnaval]. Era cap a mitjanit. M’acabava d’adormir, amb el seu llibre a la mà. Tot de cop, se m’ha aparegut, ella… La veia! L’horror de la tomba no havia alterat gens l’esclat dels seus encants, i als ulls encara li lluïen tants focs com quan Petrarca els celebrava. Anava embolcallada en un crespó negre i els bells cabells rossos hi flotaven lliures al damunt. Semblava que l’amor, per fer-la encara bella, volgués endolcir l’aparell lúgubre amb què se m’oferia als ulls. “Per què gemegues a la terra?”, m’ha dit. “Vine’t a reunir amb mi. No hi ha mals, no hi ha penes, no hi ha torbació, a l’espai immens que habito. Tingues el coratge de seguir-m’hi”. Amb aquestes paraules, me li he prosternat als peus i li he dit: “Oh, Mare…!”. I els sanglots m’han ofegat la veu. Ella m’ha allargat una mà que he emplenat de llàgrimes; ella també en vessava. “M’agradava —ha afegit— portar la mirada cap a l’esdevenidor, quan vivia en aquest món que detestes; veia com se’m multiplicava la posteritat, fins a tu, i no et veia pas tan malaurat”. Aleshores, ple de tendresa i desesper, li he llançat els braços al coll per retenir-la, o per seguir-la, i per regar-la amb llàgrimes, però el fantasma ha desaparegut. Només m’ha quedat el dolor. Vosaltres que patiu treballs, veu’s el camí:/ veniu amb mi, si algú no us barra el pas (Petrarca, sonet 69)».

I continua, acomiadant-se de la muller: “Bona nit, estimada amiga, t’estimo i et beso amb tot el cor. Tingues doncs una mica més de pietat amb mi, t’ho suplico, perquè t’asseguro que soc més malaurat del que et penses. Jutja com pateixo, i l’estat de la meva ànima, per com tinc d’ombrívola la imaginació. I també envio petons a la gent que em fan morros, perquè d’ells només odio les equivocacions”. Així acaba la lletra, i signa: “Aquest 17 de febrer, al cap de dos anys de cadenes horribles”.

Totes dues coses són veritat: que era “més malaurat” del que ens podem pensar, en “cadenes horribles”, i també que la seva re-rebesàvia Laura, quan era viva i mirava al futur, fins al diví marquès, “no el veia tan malaurat”, o sia, el veia lliure i feliç, i és que en alguna fondària de la seva interioritat ell se sent així, malgrat els impediments cruels, físics i morals, amb què els seus contemporanis el turmenten realment. I aquesta felicitat subterrània i venjativa, clandestina, es transparenta amb bon humor i mala llet a les cartes.