‘Les opcions de Barcelona’, de Ramon Grau Fernández: Barcelona afortunada

S’han presentat els dos primers volums d’una obra monumental llargament esperada: Les opcions de Barcelona. Reuneix, revisades i millorades, les principals publicacions de Ramon Grau Fernández sobre la història de la ciutat, així com alguns textos escrits expressament per a aquesta recopilació.

Els volums 1 i 2 es titulen Els historiadors i els mites de la ciutat i El segle de Capmany; el tercer i quart, en preparació, El segle de Cerdà i La ciutat i la resiliència. Als que vam...

S’han presentat els dos primers volums d’una obra monumental llargament esperada: Les opcions de Barcelona. Reuneix, revisades i millorades, les principals publicacions de Ramon Grau Fernández sobre la història de la ciutat, així com alguns textos escrits expressament per a aquesta recopilació.

Els volums 1 i 2 es titulen Els historiadors i els mites de la ciutat i El segle de Capmany; el tercer i quart, en preparació, El segle de Cerdà i La ciutat i la resiliència. Als que vam assistir a l’acte a la sala Carreras Candi del Muhba —plena de gom a gom—, se’ns proporcionà una indicació de la magnitud impressionant de la compilació amb les quatre citacions que encapçalen cadascun dels volums i que suggereixen l’abast del material que se’ns posa a les mans. Els autors i les dates de les citacions són ni més ni menys que Francesc Eiximenis (1386), Francesc Romà i Rossell (1768), Jaume Balmes (1844) i, finalment, Agustí Calvet Gaziel (1923). L’empresa impressiona. Tant per la profunditat de les qüestions que se’ns proposen per comprendre i analitzar la història de la ciutat, cap i casal de Catalunya, com per l’amplitud del compàs temporal i analític del que se’ns ofereix. Barcelona ha tingut sort que Ramon Grau s’hagués proposat ja fa molts anys reprendre la meditació sobre la història de la ciutat.

Insistim en el concepte reprendre. L’historiador és més conscient que ningú, tal com ens va exposar, que treballa en el marc d’una tradició continuada d’explicació i reflexió sobre allò que ha estat la ciutat. Aquesta tradició marca un punt d’arrencada i uns límits que convé conèixer i transcendir. No és pas poca cosa. Antoni de Capmany, Avel·lí Pi i Arimon, Francesc Carreras Candi, Josep Puig i Cadafalch, Agustí Duran i Sanpere, Jaume Vicens Vives, són precursors d’una línia interpretativa que ha estat sotmesa a un desafiament continuat per part d’un historiador que ha après d’ells a la vegada que se’n distanciava per anar més enllà. Grau i algunes de les persones que han treballat amb ell al llarg d’un cicle de dècades —de manera destacada, Marina López Guallar, coautora sovint, i Manuel Arranz—, així com el personal de la Casa de l’Ardiaca i del Museu d’Història de la Ciutat, presenten els resultats d’una feina que assenyalarà un abans i un després de la història de la ciutat. El títol d’aquesta nota no és una exageració.

Citant Grau, aquesta és la ciutat de la “resiliència”, de les expectatives potser fallides, potser reeixides

L’atenció de Grau als qui van contribuir a la historia de la ciutat no ens ha sorprès. Ell ha estat sempre interessat tant en els relats sobre Barcelona com en la història de la ciutat en si mateixa, fins al punt que molts dels estudis d’historiografia sobre la ciutat —matèria negligida per tants historiadors— n’és l’objecte principal.

En la seva obra Barcelona esdevé un gran laboratori historiogràfic en què s’analitzen les narratives il·lustrades, positivistes i modernes en relació amb els moviments intel·lectuals europeus. És significatiu que, entre les moltes imatges que contenen els dos primers volums, hi trobem fotografies d’Henri Berr, Lucien Febvre i Fernand Braudel. La ciutat i la seva història es converteixen en un cas pràctic des d’on Grau imparteix lliçons amb una perspectiva extraordinàriament original. El seu enfocament es podria qualificar de calidoscòpic: des de múltiples perspectives però a partir d’uns elements nuclears clarament establerts —com ara la noció de positivisme o la idea de progrés—, ens ofereix interpretacions dels discursos historiogràfics complexes, plurals i fluides, molt ben estructurades.

En l’acte de presentació, Grau va fer referència, mig de broma però potser no tant —amb ell no se sap mai—, a una certa condició postmoderna de la seva obra. I una mica de raó no li faltava: la seva mirada ha estat una combinació de ciència social i postmodernitat avant la lettre, una visió difícilment classificable que ja era captivadora quan impartia docència a la UB i que ha deixat una empremta considerable. Serà interessant veure la reacció dels especialistes d’altres països quan se’n publiqui, segons se’ns ha promès, la versió anglesa.

Cap dels treballs aplegats en aquests primers dos volums, com tampoc les introduccions que els precedeixen, són d’erudició. Són erudits, sí, però no escauria definir-los com a treballs de la mena d’erudició que el marc local de vegades imposa. Ben al contrari, apunten vers una visió de la transformació de la ciutat en els contextos més amplis on aquesta es va produir, des del món medieval i la suposada decadència posterior en les crisis medievals tardanes, fins al desplaçament de la iniciativa comtal vers els horitzons hispànics (mediterranis i atlàntics) fruit dels canvis de l’època moderna. La tradició artesana i industrial urbana hi és discutida a fons; com ho és Antoni de Capmany meditant sobre el “comercio y las artes de Barcelona” i participant decisivament en les Corts de Cadis, aplanant el camí de la transformació de la ciutat en la capital marítima i industrial de Catalunya; l’urbs que Cerdà haurà d’ordenar. Aquesta és la clau: interrogar els testimonis rellevants del passat per refer el fil de la transformació de la ciutat, els èxits i les insuficiències de “les opcions de Barcelona”.

Hi ha un element que no passarà desapercebut al lector de l’obra de Grau. Els quatre volums, que fins a l’aparició del tercer i el quart no podrem valorar exhaustivament, mostren una coherència modulada en un pentagrama que organitza el conjunt. Es podria expressar així: s’estableixen uns fonaments i precedents, per comtals que siguin; un cim que destaca de mitjan segle XVIII a principis de segle XX, els segles dels grans artífexs, de Capmany i de Cerdà; i finalment, un convuls segle XX i un marc polític advers que es prolonga fins a la Barcelona dels nostres dies. Citant Grau: aquesta és la ciutat de la “resiliència”, de les expectatives potser fallides, potser reeixides. Dilucidar la manera de veure-ho en el terreny dels fets i de la cultura és la qüestió sobre la taula.