La prosa de Mandelstam

La literatura russa —començant pel “fundador” Puixkin, fins als grans poe­tes, ai!, del temps de Stalin— sempre ha estat molt ben representada a Catalunya. Encara que les traduccions solien fer-se de les intermèdies versions franceses, Dostoievski i Tolstoi, Gontxarov i Txékhov han tingut, tard o d’hora, lectura en català.

...

La literatura russa —començant pel “fundador” Puixkin, fins als grans poe­tes, ai!, del temps de Stalin— sempre ha estat molt ben representada a Catalunya. Encara que les traduccions solien fer-se de les intermèdies versions franceses, Dostoievski i Tolstoi, Gontxarov i Txékhov han tingut, tard o d’hora, lectura en català.

Óssip Mandelstam (1891-1938) no és cap excepció: convé recordar l’antologia que Helena Vidal va fer de la seva poesia (Quaderns Crema, 2009), així com la més ampla, completa traducció de Jaume Creus (Edicions de 1984, 2014). Ell mateix ha fet ara públic un recull molt significatiu de la prosa d’aquest escriptor: Óssip Mandelstam, La remor del temps i altres proses, edició i traducció de Jaume Creus (Edicions de 1984, 2023). El llibre recull les 14 proses que donen títol al llibre, més “El segell egipci”, “La quarta prosa” (text importantíssim) i “Estiu fred”.

D’ençà que Puixkin va demostrar les possibilitats musicals de la prosòdia i la fonètica de la llengua russa, aquell país ha estat el lloc més versificant de la terra, quasi superat per Catalunya, lloc en què, entre Aribau i el final del modernisme, va produir-se una de les inflacions més sensacionals dins el panorama poètic del continent —la pega és que fins a Verdaguer no es pot dir que hi hagi grans poetes a la Catalunya contemporània: què hem de pensar de Lo Gaiter del Llobregat?, què dels autors amb pseudònim: Lo Gaiter de la Muga, del Ter i del Francolí? Va anar així, i no es pot dir que la Renaixença sembrés una llavor d’importància per a la nostra poesia —patriòtica, segur—, però una part important de la que encara es fa es basa més en els models i les inflacions sentimentals del segle XIX que en la llavor sembrada per Verdaguer i Maragall, i després per Carner, Riba o Foix en especial. El fet és aquest: Catalunya és molt amiga de la poesia, bona o dolenta. No ho distingeix.

També a Rússia hi va haver un gavadal de poetes després del pio­ner que hem esmentat, i gairebé podria dir-se que la nostra revolució noucentista va tenir a les terres russes un equivalent en la dita generació dels acmeistes —d’acmé, que en rus vol dir “cim” o “zenit”— essent Mandelstam mateix i Anna Akhmàtova o Mikhaïl Kouzmin els primers i més importants representants del moviment. (Vegeu-ne el gran article de Jane G. Harris a Handbook of Russian Literature, editat per Victor Terras, Yale UP, 1985.)

Aquest llibre de proses que comentem avui és tan exemplar com la poesia de l’autor pel que fa a la innovació de Mandelstam en matèria de versificació i d’estil. Com a Catalunya, l’empremta dels poetes simbolistes, francesos i no, va ser determinant en aquest autor —trobareu escrit que els acmeistes es van desmarcar del simbolisme, però això només és cert pel que fa a la “claredat” o “concreció” que aquests demanaven a la poesia i a la prosa; no ho és pel que fa al treball a fons sobre la llengua. Mandelstam va experimentar noves formes de versificació, com va impregnar la seva prosa d’un moviment inèdit en la prosa russa: d’aquí, sembla, l’originalitat estilística de Joseph Brodsky —que va conèixer Akhmàtova—, tant en vers com en prosa: ve a ser una mateixa cosa quan la prosa actua musicalment. (Això sí que té molt pocs representants en la prosa catalana de qualssevol temps, a pesar que el català té una amplada en l’escala musical força superior a la que té la llengua castellana.)

Allò important de La remor del temps és justament aquesta mixtió dels elements que suposem propis de la poesia i els que atorguem a la prosa: Mandelstam hi sintetitza l’efecte estètic amb la informació autobiogràfica; hi reuneix la metàfora amb la descripció realista; suma la metafísica a la contingència, l’aspiració religiosa (era jueu, encara que es va fer batejar a l’església metodista) a la contingència. Per això molts crítics han assenyalat que aquestes proses posseeixen una “estratègia poeticonarrativa” que les agermanen amb les proses urbanes de Walter Benjamin: aquest les va dedicar a Berlín, Mandelstam a Peterburg.

Aquest home de lletres berlinès no degué conèixer el seu col·lega rus durant els dos mesos que va passar a Moscou, al tombant dels anys 1926-1927, però segur que en va tenir notícia, almenys a partir de l’any 1922, quan a Berlín es van editar dues antologies de poesia i de prosa del rus en traducció alemanya, i encara més després del 1933, quan Mandelstam va publicar una “Oda a Stalin” —millor que molts poemes polítics escrits en circumstàncies similars—, poema pel qual va ser detingut per primera vegada. La segona, l’any 1938, va ser la definitiva: Mandelstam va ser castigat amb l’ostracisme: els russos díscols solien anar a parar a Vladivostok, però ell va morir abans d’arribar-hi. Molt de temps després de l’estalinisme, la seva viuda, Nadezda, va escriure unes memòries que són el millor document per entendre la vida de Mandelstam i les angúnies dels escriptors amb geni en la Rússia de Stalin i del censor Lunatxarski: Contra tota esperança (Quaderns Crema, 2012). Llegiu-ho tot.