‘Els ulls de sorra’, de Joan-Lluís Lluís: Els mecanismes de la por

Tres dècades després de la història que es narra, lluny d’Algèria colònia francesa, un periodista es disposa a interrogar l’únic colonial supervivent de fets que es produïren durant la guerra d’independència. Li han fet saber que un ancià, reclòs en una llar de jubilats, disposa d’informació de primera mà sobre un polític de la seva ciutat. No és un testimoni qualsevol. Quan la guerra, Driss Mehamli era el cap d’un escamot que va ser exterminat per un destacament francès. L’algerià havia estat l’únic supervivent del grup. El país era certament una colònia molt particular. Als tres departaments...

Tres dècades després de la història que es narra, lluny d’Algèria colònia francesa, un periodista es disposa a interrogar l’únic colonial supervivent de fets que es produïren durant la guerra d’independència. Li han fet saber que un ancià, reclòs en una llar de jubilats, disposa d’informació de primera mà sobre un polític de la seva ciutat. No és un testimoni qualsevol. Quan la guerra, Driss Mehamli era el cap d’un escamot que va ser exterminat per un destacament francès. L’algerià havia estat l’únic supervivent del grup. El país era certament una colònia molt particular. Als tres departaments costaners d’Orà, Alger i Constantina, hi vivien un milió de francesos, descendents d’emigrants de l’Hexàgon, Espanya i les illes Balears, amb el complement de funcionaris i soldats. A la resta del vast territori, exclosos de l’esquema administratiu esmentat, hi vivien vuit milions i mig d’àrabs i amazics (berbers), els descendents d’aquells sobre els quals es projectà l’onada d’ocupació d’ençà del 1830, la França del cèlebre quadre de Delacroix de la llibertat espitregada guiant el poble.

La història que reconstrueix Joan-Lluís Lluís és una metàfora que mostra com sol ser de difícil trencar amb el passat. La narració se centra en la peripècia d’un escamot format per set àrabs i un cabilenc. Un destacament francès desorientat els captura. Ho narra Mehamli, el cap de l’escamot guerriller que feia part d’un exèrcit que els francesos mai reconeixerien. Trenta anys després, cec i tancat en una residència, relatarà la història terrible d’aquell grup de resistents.

Tres dècades després de la història que es narra, un periodista es disposa a interrogar l’únic colonial supervivent

És aquesta asimetria entre la guerra en majúscules i la colonial el factor que ajuda a entendre la voluntat de Mehamli de proporcionar un testimoni sobre el tracte brutal del tinent Philippe Renoir. Un per un, els algerians foren conduïts cap a una mort cruel al llarg d’un penós trajecte vers el penal on, se suposa, se’ls condueix si es presten a informar sobre on s’amaguen els caps insurgents. Eliminats els seus companys, en un moment de desesperació i ressentiment, Renoir buidarà els ulls a Mehamli en comprovar la confusa inutilitat de les delacions. El patiment sobre el territori d’uns presoners amb els ulls embenats o extirpats, empesos cingleres avall a unes morts segures, constitueix el gros de la nouvelle sense tancar-la. El denouement es produirà anys després a l’espai metropolità, digna fi d’una història espantosa. Una història de ficció que mereix ser recordada i repensada, i no pas des d’un sol angle.

Renoir duia una maleta prou pesada quan arriba a Argèlia com un jove oficial d’acadèmia. Porta el record del pare: un desertor de la gendarmeria on treballava per no haver de delatar jueus indefensos i col·laborar amb l’ocupant alemany. Mehamli i el seu escamot ocupen, com es pot suposar, el lloc del gendarme del 1940, d’aquell qui llavors sentí l’obligació (patriòtica) d’expulsar l’ocupant. Renoir és conscient d’aquella simetria, però vol anar més enllà amb una crueltat vacil·lant. Amb la major brevetat, vol saber com funcio­nen per dins els mecanismes de la por.

Vist des de fora tot era, i és, més senzill. Ho tapava el mantell de la civilització que França dugué a la colònia, una línia que separava les dues ocupacions. Els francesos eren sempre els mateixos, fos resistint l’ocupant germànic, fos exportant aquells valors vers un territori que no els pertanyia. Ara bé, la novel·la permet lliscar cap a un Re­noir que no es creu del tot aquella llegenda justificadora repetida fins al vòmit. La brutalitat actua com una mena de teràpia de xoc. Ves a saber si el mecànic Berger i l’esposa, aquells que ensenyaren la llengua francesa a un jove Mehamli que treballava al seu taller, tenien les entranyes més endreçades. L’algerià sembla creure-ho així. A la inversa, Renoir seguia carregant aquella maleta quan, diputat anys a venir a l’Assemblea Nacio­nal, es proposà accedir a l’alcaldia de la ciutat en nom d’un partit nascut del ressentiment dels derrotats. Ho intuïm a mesura que avança el relat, en la necessitat de parlar del tinent sense arribar mai a un final cert. I es confirma del tot quan el periodista que havia enregistrat la història amb la qual l’algerià vell i cec volia enfonsar la carrera política de Renoir és assaltat per robar-li cintes i notes. Massa veritat en el relat d’un vell que passa fred cada tardor amb l’arribada inexorable de l’hivern de Normandia.