‘Poesia completa. Volum I, Sonets i dècimes’, del Rector de Vallfgoona: Sotanes i faldilles mondongueres

L’any que som en fa 400 que va passar avall Francesc Vicent Garcia (Saragossa, 1579 – Vallfogona de Riucorb, 1623), el famós no tan famós Rector de Vallfogona, el poeta, comediògraf i eclesiàstic que va capitanejar l’estètica literària del Barroc a les terres de parla catalana. Un autor amb aurèola de paradigma, del qual al llarg del 2023 se’n celebrarà l’Any, efemèride que segons les paraules del seu comissari, el poeta Josep Pedrals, servirà per tornar aquesta personalitat “al pedestal que li correspon”.

Pedrals mai ...

L’any que som en fa 400 que va passar avall Francesc Vicent Garcia (Saragossa, 1579 – Vallfogona de Riucorb, 1623), el famós no tan famós Rector de Vallfogona, el poeta, comediògraf i eclesiàstic que va capitanejar l’estètica literària del Barroc a les terres de parla catalana. Un autor amb aurèola de paradigma, del qual al llarg del 2023 se’n celebrarà l’Any, efemèride que segons les paraules del seu comissari, el poeta Josep Pedrals, servirà per tornar aquesta personalitat “al pedestal que li correspon”.

Pedrals mai no ha triat cap paraula a la babalà. Si va dir “pedestal” i va dir “correspon”, és perquè la figura del Rector de Vallfogona encara corre una mica tumefacta gràcies als entotsolats de la Renaixença i els diglòssics de fins avui, que van batejar tres segles amb el malnom de Decadència. És veritat que el casament entre Felip el Bell i Joana la Folla inaugura la castellanització rampant de la catalanofonia, per bé que el procés és lent i desigual. Entre el descobriment d’A­mèrica i el Tractat dels Pirineus, l’imperi espanyol castellanitza tot el que toca. Mentrestant, el català va continuar sent l’idioma natural d’un poble i d’uns quants escriptors de primera magnitud, populars i llegits, veritables fenòmens de masses. Hi ha primeres espases durant el Renaixement, el Barroc i la Il·lustració, i a cadascun li correspon un pedestal massa sovint escamotejat.

Any de restitució, any d’alta volada, en aquest marc l’Editorial Barcino ha publicat el primer volum de l’obra completa de Francesc Vicent Garcia, que n’acabarà omplint tres. A cura de l’escriptor i catedràtic de filologia Albert Rossich Estragó, som davant d’un llibre important, i ho és per raons de pes.

D’entrada, la perquisició de Rossich és d’una magnitud i d’un valor encomiables. El filòleg ha passat pel sedàs d’un rigor marmori tota l’obra fins ara coneguda de Vicent Garcia, n’ha esporgat els apòcrifs i les falses atribucions (que es publicaran al tercer volum), ha restituït peces censurades o esborrades dels aplecs anteriors, ha fixat criteris lingüístics (l’aparell de notes bé val una missa solemne) i ha escorcollat caixes, lleixes i lligalls per establir un corpus que, tot i no ser definitiu, és absolutament definitori de l’homenatjat. Valgui de botó de mostra l’apèndix on s’explica el mètode per establir el text, granat de testimonis i fonts, la bibliografia niàgara i l’índex del final.

En segon lloc, i de resultes de la investigació ampla i fonda, aquest volum s’obre amb una presentació i un estudi de Rossich que faran les delícies del lector que vulgui context i constel·lació. Hi trobarem el personatge històric, en direm el Francesc Vicent Garcia real, l’home ben connectat amb el poder i alhora a frec del poble, de la seva rectoria estant, pastor de la llengua, escriptor superdotat i paradoxalment desmenjat amb la pròpia collita. També s’hi aborda el mite popular, aquell sac d’anècdotes que l’imaginari col·lectiu li va atribuir convertint-lo en una mena de campió de l’humor clerical, ara picant, adés desesperadament divertit, sempre escatofílic. De bracet, Rossich informa l’època, com es transmetien les obres, l’estètica, l’ambient, el rerefons polític i social, quina revolució idiomàtica i quin revoltim temàtic es van promiscuar en el Rector. I, finalment, veurem com retorna el ceptre de clàssic al Vicent Garcia, entre Ausiàs March i Jacint Verdaguer, netejant-li l’expedient que alguns factòtums de la Renaixença li van tacar amb tantes llànties.

Un tercer punt, un motiu tant o més important que els anteriors, és que el lector disposarà d’un tresor literari comentat. Amb un català olímpic, sucós i versàtil, els sonets i les dècimes del Rector dringuen amb gràcia i clarividència. Hi predomina el punt de vista humorístic, és clar, però més aviat hauríem de parlar d’un pessimisme eufòric —ara diríem que és un tret típic de la postmodernitat—, el sentir d’un home hiperconscient, que sotja a les bambolines d’una època desenganyada i la plasma en una rastellera faceciosa de personatges, d’idees xocants i de llocs comuns escorxats amb alegria. Sempre viu i enjogassat, el lector gaudirà amb una poesia intel·ligent, mordaç, que fa companyia mentre t’obre els ulls. Llarga i feliç vida a la iniciativa editorial, i un bon aplaudiment a tots els implicats, el Rector de Vallfogona al capdavant.