Una ermita amb vespes que fan rum-rum

Els aplecs i les ermites expliquen mitja història del país. Als pobles es teixien relacions, transaccions i plans de futur en dates assenyalades. La pervivència d’ermites, aplecs i altres activitats xiroies avui, malgrat l’enrenou i el caos que ens habita, té alguna cosa d’anomalia del temps. Anomalia benefactora que no s’ha d’identificar ni amb el folklore ni amb el paternalisme, sinó que s’ha de veure com un focus irradiador de contes lligats a un paisatge cu...

Els aplecs i les ermites expliquen mitja història del país. Als pobles es teixien relacions, transaccions i plans de futur en dates assenyalades. La pervivència d’ermites, aplecs i altres activitats xiroies avui, malgrat l’enrenou i el caos que ens habita, té alguna cosa d’anomalia del temps. Anomalia benefactora que no s’ha d’identificar ni amb el folklore ni amb el paternalisme, sinó que s’ha de veure com un focus irradiador de contes lligats a un paisatge cultural. Ras i curt, hi ha ermites que d’alguna manera ens narren una història. Aquesta comença així: al terme de Bigues i Riells (Vallès Oriental), a la ratlla amb l’Ametlla del Vallès, entre urbanitzacions que s’entrecreuen, s’obre una clivella amb vistes a la Vall Roja. És l’ermita de Sant Bartomeu de Mont-Ras, que popularment es coneix com Sant Bartomeu de les Vespes. (Aquí ve quan l’escriptor del relat fantàstic comença a fer feina, perquè, lluny dels grans malastrucs que contraposen la literatura de la rea­litat amb la de la imaginació, les vespes volen soles i alt, sense privacions ni permisos.) Expliquen que el 1936 una bonior de vespes va desdir uns milicians de robar les campanes de l’ermita per fondre-les per aprofitar-ne el plom. I d’aquí el nom popular que n’ha quedat.

Després va passar un poeta, Carles Sindreu, una d’aquestes figures fulgurants, inductor d’iniciatives d’avantguarda durant els anys republicans, que hi va fer una cargolada més: es va inventar un aplec de motos vespa a l’esplanada de davant de l’ermita. Dins de l’ermita romànica, restaurada de dalt a baix, es conserva un cartell de la primera edició, el 1959. Els participants van sortir de la plaça Barangé de Granollers —dècades després coneguda com la plaça del Cony, per raons que ara ens farien perdre el fil de la història—, se’ls convidava a un “ofici diví assistit per la Banda de Trompetes del Regiment de Caballeria de Numància” i, després, a un esmorzar. Se’ls prometia un retorn “lliure”, adjectiu que enmig de la dictadura franquista per força havia de donar una mica d’aire. Més endavant l’indret es convertirà en aplec habitual de motards. I a l’ermita i voltants s’hi faran activitats de moltes menes, com sopars, balls, recitals de poesia o presentacions de llibres, a l’aixopluc de l’associació d’amics de l’ermita. Fa poc, aplegats al voltant d’un llibre de poemes, els assistents descobrien amb certa meravella aquesta ermita mig amagada, o bé hi tornaven al cap d’anys i se la miraven com una supervivent entre casalots d’urbanitzacions replicades. No s’hi sentia cap zumzeig ni cap rum-rum. Però parant pàmpols i mirada, se’n podia resseguir algun rastre de la història. No calia anar gaire lluny. A una banda de l’ermita hi ha enterrades les cendres de Filo de Paz, l’entranyable companya de viatge de Carles Sindreu.