El temps condensat

Proust es va passar més de mitja vida freqüentant els salons de París, literaris, profans i prostibularis

L’escriptor Marcel Proust.Heritage Images (Getty Images)

És sabut que la novel·la de Proust, A la recerca del temps perdut, presenta a la primera pàgina, i a l’última, la paraula temps, que es troba al títol general de l’obra. Comença, en llengua original: “Longtemps je me suis couché de bonne heure”, i acaba amb una frase llarga, res estrany en aquest llibre, l’última paraula de la qual, amb inicial majúscula, és Temps.

No presenta cap problema, quan es tradueix, acabar el llibre amb aquesta paraula, fonamental en el transcurs dels milers de pàgines de l’o...

Suscríbete para seguir leyendo

Lee sin límites

És sabut que la novel·la de Proust, A la recerca del temps perdut, presenta a la primera pàgina, i a l’última, la paraula temps, que es troba al títol general de l’obra. Comença, en llengua original: “Longtemps je me suis couché de bonne heure”, i acaba amb una frase llarga, res estrany en aquest llibre, l’última paraula de la qual, amb inicial majúscula, és Temps.

No presenta cap problema, quan es tradueix, acabar el llibre amb aquesta paraula, fonamental en el transcurs dels milers de pàgines de l’obra, però sí que n’hi ha, en català i en castellà, per poder començar amb la paraula temps, com fa el francès dins la paraula composta: longtemps. Josep Maria Pinto (Viena) no podia fer altra cosa, a l’inici del llibre, que traduir “Durant molt [de] temps me’n vaig anar a dormir d’hora”. L’antiga traducció d’Estela Canto (Losada), que sol llegir-se només a l’Argentina, hi posava: “Durante mucho tiempo me acosté temprano”, també molt correcta. Mauro Armiño (Valdemar), que va oferir a partir de l’any 2000 una excel·lent traducció i, a més, la més completa, anotada i documentada de les edicions que s’han publicat mai en castellà, va traduir: “Mucho tiempo me acosté temprano”: és lleugerament incorrecta segons la gramàtica d’aquella llengua, però té l’avantatge d’acostar-se molt a la brevetat sentencio­sa de la frase francesa. Per fi, les traductores María Teresa Gallego i Amaya García, que han començat a difondre una nova traducció castellana de La Recher­che, complica la llengua per amor d’exactíssima correcció gramatical: “Durante mucho tiempo me estuve acostando temprano”. El pronom me podria anar agafat al verb i llavors la frase seria una mica més eufònica, descomptant, és clar, que la fonètica i la prosòdia de les llengües francesa i castellana no tenen res a veure entre si (guanya quasi sempre el francès, llevat d’alguna paraula castellana d’origen àrab; vegeu si no la diferència entre oiseau i pájaro; el català, per contra, té una més gran proximitat a la fonètica i la prosòdia del francès: vegeu, per cas, oiseau, ocell). No tenim a mà les antigues traduccions de Menasché (Santiago Rueda) o la de Salinas, Quiroga i Berges, però les que hem esmentat són millors. Potser n’hi ha més —parcials, segur— però no les hem vist.

La traducció de Gallego i García ha estat editada per Alba quan el mercat sembla saturat de recerques, potser perquè era un projecte de fa temps, i que costa molt de culminar atesa l’enorme dificultat de la traducció i l’enorme llargada del llibre. Però no costa gens afirmar que és una traducció que té les seves virtuts —encara que preferim les dues catalanes, en funció ja no solament de la traducció, sinó de les característiques de la llengua “de sortida”. L’editorial Alba, amb seu a Barcelona, ha donat en llengua castellana una quantitat enorme de clàssics universals, generalment molt ben vessats al castellà, i qualsevol lector comú n’ha d’estar agraït. Alba ha fet unes edicions que la col·loquen en el primer lloc de les contribucions d’una editorial a la difusió de la literatura estrangera a Espanya. Les edicions acadèmiques de Crítica i de Castalia són útils per al lector universitari (que ja no llegeix, per cert), però no tant per al lector comú.

Proust es va passar més de mitja vida freqüentant els salons de París —literaris, profans i prostibularis, tot compta—, i quan va tenir clar quin projecte tenia al cap i com l’havia de redactar, va escriure la primera i totes les altres frases de La recherche sense gairebé sortir de casa. Havia viscut un temps vari, amb els esclats de la belle époque i els esclats més tenebrosos de l’afer Dreyfus i de la Gran Guerra. Si s’hagués emmirallat en Saint-Simon o en Chateaubriand, hauria escrit una mena de crònica històrica adés objectiva, adés amb tinta romàntica; però va inventar una cosa nova. A la història han passat moltes coses, la major part de les quals no han estat viscudes per nosaltres, i aquests fets sempre han estat presentats com un dipòsit factual que no tenia per què afectar-nos: “A mi què em fa, que Cèsar fos assassinat!”; “Els cartaginesos van ser eliminats per Roma?, què m’importa!”; “Ara no em parli del Compromís de Casp, per dues raons: ni sé quan va passar, ni cal saber-ho”, dirà un estol, més gran com més va —vegeu els índexs de comprensió lectora de l’alumnat català.

Proust, per contra, va convertir en temps viu, en temps present en la consciència del narrador, per tant subjectiu, tot allò de què va tenir notícia: des de les tafaneries que sentia a l’Hotel Ritz, fins a la bellesa d’un Vermeer o del Partenó, passant per tota la història i la cultura de qualsevol temps. Diguem que l’experiència del temps com a rememoració i les reminiscèn­cies actualitzades constitueixen per a l’autor una manera inèdita d’inscriure’s en el complex edifici del que entenem boirosament per Història. L’ideal seria fer-ho escrivint, com Proust; però Déu-n’hi-do si ho fem llegint els milers de pàgines seves.

Más información

Arxivat A