‘Vides i doctrines dels filòsofs més il·lustres, vol. III’, de Diògenes Laerci: L’indiscret encant de la biografia

La biografia és un gènere literari que es defineix per la seva indiscreció, per la llibertat del biògraf de no explicar tan sols allò que convé d’explicar (això ja ho fa l’hagiografia), de no dir només allò que convé dir, de no callar sobre allò que sovint el biografiat voldria silenciar o que fos oblidat. La bona biografia té la virtut d’acostar-nos les vides de persones amb els seus llums i ombres, de mostrar-nos que una vida autèntica és sempre una vida pintada en clarobscur, d’homes i dones que tant creen un excels sistema filosòfic com s’enamoren d’heteres, són una calamitat com a pares o...

La biografia és un gènere literari que es defineix per la seva indiscreció, per la llibertat del biògraf de no explicar tan sols allò que convé d’explicar (això ja ho fa l’hagiografia), de no dir només allò que convé dir, de no callar sobre allò que sovint el biografiat voldria silenciar o que fos oblidat. La bona biografia té la virtut d’acostar-nos les vides de persones amb els seus llums i ombres, de mostrar-nos que una vida autèntica és sempre una vida pintada en clarobscur, d’homes i dones que tant creen un excels sistema filosòfic com s’enamoren d’heteres, són una calamitat com a pares o marits o fins i tot abracen una mort estrambòtica.

De Diògenes Laerci no en sabem gairebé res; per no saber, no sabem amb precisió ni quan va viure, probablement entre els segles II i III; de si era d’aquí o si va treballar allà, potser a Alexandria, on li hauria estat molt fàcil accedir a la llista inacabable d’obres que cita a les seves sucoses vides dels filòsofs més il·lustres. És molt probable que formés part d’aquell formidable corrent cultural conegut com a Segona Sofística, enyorada sempre del passat gloriós de la Grècia antiga i erudita d’un saber enciclopèdic com pocs altres corrents culturals de la història de la humanitat. Per no saber no sabem quines van ser les seves conviccions filosòfiques, si va ser peripatètic o estoic, si bé és veritat que sovint el traeix la seva simpatia per l’hedonisme d’Epicur, per l’escepticisme de Pirró, per l’incommensurable Plató o pels cínics, conservats en bona part gràcies a Diògenes Laerci. Aquesta obscuritat total sobre la seva persona ha estat, però, il·luminada per l’hel·lenista Sergi Grau, editor i analista amb escalpel de Vides de Diògenes Laerci i dels tòpics biogràfics que vertebren aquesta gran obra.

Les vides i doctrines dels filòsofs més il·lustres tenen la virtut de bona part de les obres de la Segona Sofística: transformar, mitjançant una paraula fèrtil, l’erudició en divulgació, en una narració apassionada i apassionant sobre la imatge del filòsof i de l’activitat filosòfica de pensadors il·lustres o amb menys llustre, des d’un Plató o un Aristòtil a un Espeusip o un Teofrast. El seu mèrit, que no és poc, és fer d’un petit fet particular, més o menys curiós, més o menys escandalós de la vida íntima d’algú, un fet revelador del caràcter i tarannà d’una persona.

L’indiscret encant de la biografia permet fer els gegants de la filosofia grega més humans, fins i tot massa humans, persones que cauen de cara dins un clot per quedar-se esbalaïdes en observar absortes el cel sota la resplendor de les estrelles, com Tales de Milet; que disposen al seu testament la manumissió de la seva esclava, com Plató; o que són pares d’un fill tingut amb una concubina, com Aristòtil amb Nicòmac. Diògenes Laerci va ser sensible a la perspectiva de gènere explicant la vida de la filòsofa cínica Hipàrquia —la mateixa que va abandonar la llançadora i la va canviar per l’educació, un bé preferible davant del temps que hauria perdut al teler— i també es va servir per a les seves biografies dels treballs de la filòsofa Pàmfila d’Epidaure.

Ja tenia uns anys la traducció d’Antoni Piqué Angordans d’una obra preuada per Montaigne i Nietzsche, el número 50 d’aquella autèntica i necessària biblioteca en català que va ser la col·lecció “Textos Filosòfics” de l’Editorial Laia. Però l’edició de Sergi Grau són paraules majors, paraules de filòleg amb majúscula tant pel que fa a l’edició en grec com a l’esplèndida traducció catalana, un bon hàbit de filòleg capaç de traduir tant vides com antologies obituàries de filòsofs.