Un any decisiu?

És evident que l’esdevenir d’una llengua és un continu difícil d’afitar i compartimentar, però sembla que l’enguany 2023 promet ser rellevant per al futur proper de la llengua catalana, o si més no afegir-se als canvis de mentalitat i percepció de la salut de la llengua que s’estan operant des que va arrencar la dècada. Qui sap, potser un catalanoparlant del futur mirarà enrere i contemplarà els anys vint del segle XXI com una època en què es va salvar el català, tal com nos­altres fem de temps pretèrits. O a l’inrevés, potser ...

És evident que l’esdevenir d’una llengua és un continu difícil d’afitar i compartimentar, però sembla que l’enguany 2023 promet ser rellevant per al futur proper de la llengua catalana, o si més no afegir-se als canvis de mentalitat i percepció de la salut de la llengua que s’estan operant des que va arrencar la dècada. Qui sap, potser un catalanoparlant del futur mirarà enrere i contemplarà els anys vint del segle XXI com una època en què es va salvar el català, tal com nos­altres fem de temps pretèrits. O a l’inrevés, potser el veurà com un intent debades i de fet el subjecte en qüestió ja no és ni catalanoparlant.

L’any 2023 és important perquè s’hi ha d’elaborar la nova Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població. No en veurem els resultats fins l’any que ve, però l’EULP és la millor fotografia que tenim sobre la situació de la llengua, i mantindrà la seva vigència durant cinc anys; per tant, serà decisiva per al disseny i posada en marxa de la política lingüística del proper quinquenni. A més, per fi tindrem dades dels usos lingüístics dels nens i nenes que van abandonar la llengua al pati de l’escola i que ara entren a l’enquesta; atès que l’EULP només recull dades a partir dels 15 anys, fins ara estàvem mancats de dades que corroboressin la intuïció col·lectiva que entre els més joves el grau d’abandonament de la llengua és més que majúscul.

Venim d’un any, el 2022, que ens n’ha donat de fredes i de calentes, en especial en dues de les potes més importants per sostenir el català, l’escola i l’audiovisual. Pel que fa a l’escola, tot han sigut despropòsits de part d’un Departament d’Educació que no ha sabut contrarestar el setge judicial (després d’haver-ho promès), que no ha posat en marxa l’ambiciós pla de formació de tot el cos docent davant l’alarmant abandonament del català a les aules, i que es va acontentar a crear un comitè d’experts que va presentar una llista de 50 propostes (algú n’ha tingut més notícia?). Pel que fa a l’audiovisual, en canvi, els últims progressos permeten un 2023 optimista: s’ha eixamplat el doblatge i la subtitulació a les plataformes digitals, s’ha explorat la producció de programes com Eufòria, s’ha rellançat la programació infantil i juvenil i s’han doblat al català pel·lícules de taquilla generosa com és Avatar. Fins i tot l’èxit d’Alcarràs ens ha acompanyat.

El 2023 veurem una cosa inèdita, ja anunciada en roda de premsa al novembre passat, com és la mesura de govern que l’Ajuntament de Barcelona posarà en marxa al primer trimestre. Està encara per veure en què consistiran les accions projectades i quin impacte tindran, però és fonamental que la tercera institució en pressupost adopti una certa política lingüística pròpia, com ho seria que d’altres ciutats mitjanes i grans assumissin la difusió del català com a part de les seves polítiques públiques. Si no s’hi posen contrapesos, Barcelona patirà doblement la reculada de la llengua catalana: d’una banda, per la lògica de pèrdua de parlants general que presenta el català arreu; de l’altra, per la conversió de la ciutat en meca turística i d’expats i el degoteig d’expulsions de la població local.

Aquest any hem de veure també el Pacte Nacional per la Llengua, a hores d’ara una incògnita que promet decebre’ns a més d’un. Fa tota la sensació que es tractarà d’un pacte de mínims signat a cinc bandes (ERC, Junts, ECP, PSC i CUP) amb ben poques mesures concretes de foment del català. Pel que es diu, tot el conjunt de propostes resultant del procés participatiu passarà a engrossir la política lingüística dels propers anys, mentre que el text del Pacte pretén operar un tomb en el marc mental col·lectiu sobre la percepció de la llengua. Estem en un ­país­ en què n’hi ha molts que pensen que amb el català no n’hi ha per tant, que ja s’hi troben bé tal com estem, com encara és molt alt el percentatge de catalanoparlants que canvien de llengua si l’altre parla en castellà o que directament fan servir aquesta llengua amb els estranys. De la mateixa manera que s’ha normalitzat que un ciutadà anònim indocumentat exigeixi a crits, en un acte públic, que la persona que pronuncia unes paraules salti al castellà, perquè sí, sota la coartada de la bona educació, la comprensió mútua o el cosmopolitisme sòmines. L’esperem amb ànsia, aquest tomb promès pel Pacte, i seria una notícia excel·lent que els polítics s’hi posessin al davant.