Inés García López, María Teresa Hincapié i el neoliberalisme entremig

Si aquest fos un principi d’infinit, mostra dedicada a l’artista colombiana María Teresa Hincapié, que es pot veure fins al 23 de febrer al Macba, i Calla i paga. Encontres entre política i psicoanàlisi, d’Inés García López, editat per Edicions del Periscopi i Escola Bloom de Literatura, són dues manifestacions culturals recents a Catalunya que es miren i conviden a mirar-se el món contemporani com una aberració principalment destructiva, sense lloc per a la creació de res que no s...

Si aquest fos un principi d’infinit, mostra dedicada a l’artista colombiana María Teresa Hincapié, que es pot veure fins al 23 de febrer al Macba, i Calla i paga. Encontres entre política i psicoanàlisi, d’Inés García López, editat per Edicions del Periscopi i Escola Bloom de Literatura, són dues manifestacions culturals recents a Catalunya que es miren i conviden a mirar-se el món contemporani com una aberració principalment destructiva, sense lloc per a la creació de res que no sigui un principi més de destrucció d’encara més coses. Totes dues li prenen el pols, i sobretot li ensenyen les dents, una en acte i l’altra en anàlisi i proposta. Que costi d’anomenar-la, l’aberració, és poderosament simptomàtic, i segurament una estratègia més d’autoprotecció de l’ordre que imposa, i que, de moment, s’imposa.

Si María Teresa Hincapié exerceix la seva activitat d’artista al llindar del teatre, la performance i les arts visuals, des de la Colòmbia de finals del segle XX, en un context d’hiperproductivitat, materialisme i consumisme desbridats, la publicació, aquest últim mes de maig, de l’assaig Calla i paga, sembla ser una pertinent continuació de la història. Crida l’atenció retrobar en l’anàlisi d’Inés García López pràctiques de què Hincapié es va servir per escopir a la cara del capitalisme tardà, i retrobar-les, pervertides, o si més no, reapropiades, en mans d’allò o d’aquells contra qui anaven dirigides les escopinades, les belles escopinades de María Teresa Hincapié, mestra tenaç del silenci, la lentitud, el gest, la disciplina i la intuïció. El resultat de l’aposta dels comissaris Clàudia Segura Campins i Emiliano Valdés, autors també d’un rigorós treball d’investigació previ sobre l’artista, de “traslladar a l’espai expositiu el que hauria estat ser davant d’una acció de María Teresa Hincapié”, dona una mostra gairebé sense obres, substituïdes per testimonis i deixebles del seu art materialment efímer però de llarg recorregut espiritual. La performance, en el sentit menys estricte i més lliure possible, va ser l’espina central del seu treball sempre fronterer: la forma era una arma contra el materialisme i una via d’accés a l’espiritualitat on Hincapié respirava i volia fer respirar un món que l’asfixiava. “Hacia lo sagrado” i “Pies que lamen”, proves del seu interès pel teatre antropològic d’Antonio Barba, el teatre-dansa oriental com ara el butȏ o el nȏ, la disciplina i el rigor sobre el propi cos, i els pobles ancestrals de Colòmbia, són moments cabdals de la trajectòria d’Hincapié, entreteixits amb l’impuls pedagògic que la va dur a fundar l’Aldea Escuela, a la Sierra de Santa Marta, amb la idea de propiciar la convivència entre artistes i estudiants. La pràctica d’Hincapié anava directa a trencar els peus al monstre, que ella va saber apartar de la vida, i per tant de l’art, amb una rotunditat granítica.

El monstre ha volgut, vol i seguirà volent treure rèdit de tot, però certs artistes se li avançaran sempre, i certes plomes sortiran com talps per dir amb totes les lletres el que li aniria bé de mantenir difús

Però el monstre ha mutat, sense perdre gens ni mica de perillositat, ni arronsar-se; el que Inés García López podria anomenar “la subjectivitat de l’època” és una altra, o és aquella més aquesta altra, de fa quatre dies. “El materialisme està démodé” és una de les primeres reflexions de Calla i paga. L’hiperconsum creix en el mercat d’experiències i de benestar, que paradoxalment, perquè la premissa major és que sigui sempre inassolible, “garanteix una millora perpètua de les nostres condicions de vida”: retirs espirituals, massatges tàntrics, fusta-teràpia, tot són exemples de la idea de confort en sèrie que el neoliberalisme vol fer passar per una suposada felicitat que tothom ha de voler. El mindfulness és la gran perversió de l’espiritualitat de la nostra època, i Inés García López és clínica en la seva dissecció. El que ella anomena “la retirada a l’espai interior neoliberal” és una part de la roda en què es tracta de refer-se dels estralls del capitalisme desenfrenat i la seva orquestra cultural per tornar-s’hi a incorporar ben a dins, i “rendir” més i millor, sense haver-ne sortit mai. Al subjecte que vol forjar el neoliberalisme, se l’espera, se li ha traçat un pla, que ha de coincidir amb el que es traça a tothom, sense límit: “tothom vol les mateixes coses”, i per a qui no, hi ha previst un tractament.

Hincapié sembla haver-se anticipat a aquest canvi major, a qualsevol deriva que vingui d’aquest mateix corrent. “Yo vine acá a estudiar y María Teresa me pone a trotar”, són paraules d’alumnes seus reportades per Santiago Zuluaga, fill seu, que continua amb el projecte de l’Aldea. La constant de les seves performances és ser on no se l’espera, i posar els altres en una situació semblant. El monstre ha volgut, vol i seguirà volent treure rèdit de tot, però certs artistes se li avançaran sempre, i certes plomes sortiran com talps per dir amb totes les lletres el que li aniria bé de mantenir difús.