‘Kennedyana’, de Vicenç Pagès Jordà: El llibre de final d’any

Josep Pla deia que per suportar l’existència el millor és tenir cura d’una obsessió. El ventall de dèries pot anar de la grafomania a passar mitja vida cuidant l’hort, enganxant segells en un àlbum. Pla venia a dir que l’absurditat de la vida (tantes vicissituds a primer cop d’ull atzaroses) només es pot aguantar si hi superposem rutines o patrons. En tot cas, vistes les vocacions i les fal·leres del personal, la veritat és que els obsedits fan una mica de basarda, però solen ser taujans. Melòmans, mitòmans, col·leccionistes,...

Josep Pla deia que per suportar l’existència el millor és tenir cura d’una obsessió. El ventall de dèries pot anar de la grafomania a passar mitja vida cuidant l’hort, enganxant segells en un àlbum. Pla venia a dir que l’absurditat de la vida (tantes vicissituds a primer cop d’ull atzaroses) només es pot aguantar si hi superposem rutines o patrons. En tot cas, vistes les vocacions i les fal·leres del personal, la veritat és que els obsedits fan una mica de basarda, però solen ser taujans. Melòmans, mitòmans, col·leccionistes, maniàtics, cultivadors de la fanfiction o il·luminats, tant se val: mentre es distreuen no fan gaire mal a ningú.

Pla va publicar unes 45.000 pàgines al llarg de 60 anys. Un altre Josep (Josep Pujiula, àlies Garrell, Argelaguer 1937-2016) va dedicar-se durant mig segle a construir el parc de Can Sis Rals prop del seu poble. Feia un quilòmetre de llarg i tenia cabanes, escultures, passarel·les aèries, l’hort, torres de fins a 30 metres, un laberint i diversos embassaments, a més d’una tomba faraònica dedicada a Garrell El + Tosut (sic), una font totèmica i coves. Aprofitant materials industrials de rebuig (és a dir, elements que prèviament havien estat altres coses) i fusta i pedra, Pujiula va crear un pastitx físic i narratiu únic, en podríem dir una Obra, amb majúscula, el fruit d’una ceba sostinguda que només s’atura, momentàniament, quan en mor l’arquitecte.

Bescanviant quatre lletres, el Parc Garrell fou una mena de Park Güell transposat al to menor de l’Art Brut. Això vol dir que Gaudí va necessitar plànols, els braços de cent manobres, unes quantes màquines i la feina prèvia de cent artesans. En canvi, Pujiula en va tenir prou amb les seves pròpies mans i una fixació. Si de cas, a l’un i a l’altre els emparenta la missió del creador que se sap una dena de la Creació, una mística segons la qual tot està connectat i clama per ser reinterpretat, i la idea que el temps tan ­aviat esborra com llima o immortalitza —però mai no és un destorb ni mai conclou res.

Segons l’antroposofia, els registres akàshics floten en l’èter primordial i són un compendi de tots els fets, pensaments, emocions i paraules universals, un còmput de tot el que ha passat i passarà —en resum, tot està escrit i guionitzat. Des d’un punt de vista recreatiu, aquest concepte sempre va atraure un dels nostres escriptors més brillants, Vicenç Pagès Jordà (1963-2022). La prova és que bona part de la seva obra completa es basa a llegir els fets, les modes i les teories com si fossin part d’un guió establert prèviament, amagat però rastrejable, en qualsevol cas susceptible de pastitxos permanents.

VPJ va treballar molt el pastitx-homenatge i la intertextualitat erudita-pop. El seu primer llibre (Cercles d’infinites combinacions, 1990) explorava la possibilitat d’un codi ocult en el diccionari de Pompeu Fabra. Després van venir diversos llibres en què el mètode paranoicocrític de Dalí s’alia­va amb l’amor pels detalls, que, connectats, donaven a llum rea­litats paral·leles. Ara s’ha publicat la seva obra pòstuma, Kennedyana, un llibre que tanca provisionalment l’Obra de tota una vida.

VPJ neix l’any que assassinen Kennedy. Aviat agafa un gust peculiar per connectar tots dos fets, i aquest gust (aquesta fixació) travessa tota la seva producció literària. Al pròleg de Kennedyana hi trobareu l’arqueologia de l’obsessió, de “l’ombra que m’ha acompanyat sempre”. A partir d’aquí, assistireu a un prodigi orfèbric de reconstrucció d’uns fets amb una mirada semblant a la dels cabalistes. La maledicció dels Kennedy hi és llegida com si el “Gran Guionista” fos un jugador (o un crupier, o un titellaire) còsmic que mercadeja amb els ninots humans. El goig de la lectura augmenta quan VPJ eixampla els cercles combinatoris fins Onassis, Maria Callas i la família del teòric assassí de Kennedy. Escruix, també, que VPJ acabés de revisar Kennedyana mentre es moria, perquè hi trasllueix la consciència de la mort, d’un arquitecte conscient que l’Arquitecte hi continuarà sent.