Don Tòfol

Aquest setembre celebràrem el centenari del naixement de Cristóbal Serra, don Tòfol, una de les presències més peculiars de la literatura espanyola dels darrers seixanta anys, i també de la vida cultural mallorquina. La seva obra, esparsa, inclassificable, conté algunes de les millors pàgines que he llegit sobre la cultura i el paisatge mediterranis, a vegades esmentats de forma explícita, d’altres transsubstanciats en territoris d’una imaginació quimèrica. Místic, antimodern, juganer, cristià, taoista i follet, ens...

Aquest setembre celebràrem el centenari del naixement de Cristóbal Serra, don Tòfol, una de les presències més peculiars de la literatura espanyola dels darrers seixanta anys, i també de la vida cultural mallorquina. La seva obra, esparsa, inclassificable, conté algunes de les millors pàgines que he llegit sobre la cultura i el paisatge mediterranis, a vegades esmentats de forma explícita, d’altres transsubstanciats en territoris d’una imaginació quimèrica. Místic, antimodern, juganer, cristià, taoista i follet, ens ha fet feliç a molts i roman com un (no tant) secret per a lectors exquisits.

Serra escriví la seva obra en castellà, i mantenia unes opinions no sempre justes (ni ben informades) amb la literatura catalana, tot i que sentia devoció per un grapat d’autors canònics, com ara Llull, Turmeda o Foix. Dolentó com podia ser a vegades, recordo que un dia el meu amic Carles Cabrera li demanà quina opinió tenia d’aquest darrer, i Tòfol contestà: “Ah, no era en Pere Gimferrer, no!” Dolentia doble, perquè Gimferrer li havia escrit, anys enrere, un esplèndid pròleg per al seu llibre de notes Con un solo ojo. Però Serra era mallorquí, circumstància que sovint implica un especial deler per les pessigades sarcàstiques in absentia. “Entre noltros...”, anunciava Serra, i a continuació ja sabies que vindria una ironia. Crec que mai he rigut tant com visitant aquell octogenari excèntric amb els meus escassos vint-i-cinc anys...

El que jo voldria desbaratar avui, però, és la idea que la cultura catalana a Mallorca tingués una mala relació amb Serra

El que jo voldria desbaratar avui, però, és la idea que la cultura catalana a Mallorca tingués una mala relació amb Serra. El malentès es substancia en algunes anècdotes velles (com una topada amb el cantautor Guillem D’Efak que el mateix Serra conta a Las líneas de mi vida) o el seu desencertat suport a un manifest, o cosa semblant, promogut per UPyD farà dotze anys, llenegada que provocà la reacció aïrada d’un petit nombre de figures francament secundàries de la literatura illenca.

En canvi, Serra va ser amic de Joan Perucho, amb qui s’admiraven sincerament; comptà amb l’admiració del poeta Bartomeu Fiol (qui em digué un dia, als passadissos d’El Corte Inglés: “Cadascú troba la seva veu en la llengua que li toca, i punt”); rebé un dels seus pocs reconeixements institucionals, el premi Ramon Llull de la comunitat, gràcies a l’entestament del llavors conseller Damià Pons; i el sempre enorme Jaume Pons Alorda rebé la notícia del seu decés amb tristor, perquè feia mesos que intentava arranjar una cita per conèixer-lo.

Vull dir que la literatura sempre troba els camins necessaris per superar els malentesos i lligar les mirades de tots aquells que l’estimen. I que Serra era ben nostro.