El trist festival Dahmer a les plataformes

Fa quinze dies no en sabia res de Jeffrey Dahmer. Ara em sobra el que sé. Resulta que la sèrie Dahmer, de Netflix, és, segons notícies no sempre fiables, un dels seus actuals èxits internacionals. Va ser aquest motiu el que m’acostà a un títol del superpoblat gènere del true crime. Una ficció de 10 episodis d’uns 50 minuts sobre la pe...

Fa quinze dies no en sabia res de Jeffrey Dahmer. Ara em sobra el que sé. Resulta que la sèrie Dahmer, de Netflix, és, segons notícies no sempre fiables, un dels seus actuals èxits internacionals. Va ser aquest motiu el que m’acostà a un títol del superpoblat gènere del true crime. Una ficció de 10 episodis d’uns 50 minuts sobre la peripècia criminal de Dahmer. Jeffrey Lionel Dahmer (1960-1994) va ser acusat de l’assassinat de 17 homes entre 1978 i 1991. El canibalisme i la necrofília sobre els cadàvers de les víctimes arrodonien la seva conducta criminal. La sèrie, potser per tranquil·litzar al públic, narra en el primer episodi la detenció de Dahmer i l’armari de l’horror que era el seu pudent apartament amb caps a la nevera i cossos mutilats desfent-se en àcid. La sèrie està feta amb una previsible correcció narrativa, critica la incapacitat policial per capturar-lo i no estalvia la descripció dels seus anys escolars i de l’ambient familiar com un apunt d’explicació de la seva conducta patològica. Però aquest no és l’únic títol sobre el personatge que hi ha a disposició del públic de plataformes.

Sense comptar els documentals genèrics que volen trobar una explicació a la figura de l’assassí en sèrie on inevitablement surt esmentat, Netflix també ofereix una minisèrie documental de tres episodis d’una hora -Conversaciones con asesinos: las cintes de Jeffrey Dahmer- on el principal ganxo són les gravacions que va fer la seva advocada defensora de les converses que va tenir amb l’assassí que, un cop detingut, va admetre i explicar tot el seu historial criminal. És un producte tòpic que planteja les preguntes més comunes sobre, per exemple, si aquests tipus criminals ja neixen condemnats a ser-ho, la influència de viure en una família desnortada, l’existència de determinats trets biològics,... Tot i ser un documental, no estalvia la recreació d’escenes familiars. Una de molt insistent és la de baralles en el matrimoni, amb un pare absent de casa -per raons laborals i per fugir de la dona- i una mare amb problemes mentals. En la recerca d’un “denominador comú” en aquests criminals, el documental formula hipòtesis previsibles sense cercar gaire literatura científica: presenten un baix ritme cardíac perquè no tenen por a les conseqüències dels seus actes, hi ha neuroanomalies com manca d’empatia i menys activitat a la zona cerebral de les emocions... El pare de Dahmer, que també va publicar un llibre poc abans que el seu fill fos assassinat a la presó, s’està rumiant si es querella contra Netflix per aquests dos títols. Motius: ús sense permís de gravacions dels advocats i “romantització” de la figura del seu fill.

Una consulta sobre la filmografia que hi ha d’aquest personatge et dona documentals i films de 1992, 2012, 2013, 2017, 2020... A Filmin i Amazon Prime Vídeo, per exemple, hi ha una pel·lícula de 2017, Mi amigo Dahmer, sobre la seva etapa infantil i escolar amb les ja conegudes escenes familiars, l’aïllament i les amistats tòxiques, el seu crescendo en la desviació de la conducta,...

Aquesta abundància de títols resulta preocupant. La simple condició de protagonista absolut d’aquests documentals i ficcions converteix l’assassí en un ídol sense necessitat, és clar, que els exòtics clubs de fans que van crear-se i existeixen defensin racionalment la conducta. Per Halloween, als Estats Units, ha estat molt popular disfressar-se de Dahmer. Hi ha una inadvertida, o no, adoració i el seu nom és popular mentre que el dels homes i joves assassinats continuen sent ignorats. Convindria capgirar el punt de vista i donar el benefici de la celebritat a les víctimes. O potser no seria comercial?