Treure moralitats de les novel·les

Una de les tendències més cridaneres d’avui és llegir novel·les traient moralitats a cada cantonada. Parlo de les ganes de veure-hi herois i heroïnes que ens acomboïn en les idees i els prejudicis, o de trobar-hi violències i distàncies que ens aferrin als nostres benestars. I aleshores, per oposició o per tranquil·litat, ens n’anem a dormir amb l’esperit ben peixat: “Veus que bé, triomfen els meus, els bons, em donen la raó”. O bé: “Per sort, això no té res a veure amb la nostra realitat” —que vol dir la meva, el que vull ve...

Una de les tendències més cridaneres d’avui és llegir novel·les traient moralitats a cada cantonada. Parlo de les ganes de veure-hi herois i heroïnes que ens acomboïn en les idees i els prejudicis, o de trobar-hi violències i distàncies que ens aferrin als nostres benestars. I aleshores, per oposició o per tranquil·litat, ens n’anem a dormir amb l’esperit ben peixat: “Veus que bé, triomfen els meus, els bons, em donen la raó”. O bé: “Per sort, això no té res a veure amb la nostra realitat” —que vol dir la meva, el que vull veure—; “per sort, això queda molt lluny d’aquí” —que vol dir de mi. La tertulianització del pensament s’ha escolat per tot arreu.

Un tic lector habitual és alinear la novel·la amb una experiència pròpia o una opinió d’ús corrent i obviar els matisos i els mecanismes de la ficció que ens proposa. Fa poc vaig participar en una passejada literària a Els sots feréstecs, això és, els verals de la novel·la de Raimon Casellas, publicada el 1901, que transcorre pel Figaró (Puiggraciós, la fondalada de Montmany, la masia de l’Uià...), amb les vicissituds del mossèn, l’Aleix de les Tòfones i la Roda-Soques. Els sots feréstecs —potser massa tapada pel boom de Víctor Català?— és una novel·la moral, que contraposa l’ideal abonyegat de l’intel·lectual modernista davant d’una societat que no es deixa desvetllar (l’edició a cura del professor Jordi Castellanos és molt il·luminadora). La llengua i la narrativa extremades, d’un alt valor expressionista, treballen al servei d’aquests mons en xoc. Quan, més d’un segle després, trepitgem l’escenari de la novel·la, com la llegim? Per què hi ha qui confon la novel·la amb un documental? Casellas es fabrica l’escenari a mida, per molt que el conegués bé de quan havia passat estius a la masia de l’Uià. En aquella caminada, agradabilíssima, parava l’orella en els comentaris d’alguns participants: fixa’t, com vivien; fixa’t, com de­vien ser, en aquella època... I activava, sense adonar-se’n, el bonpensament del segle XXI.

Si sempre he sentit una predilecció per Els sots feréstecs també és perquè l’Uià m’és una masia familiar: la meva besàvia i la seva família, pagesos masovers —per tant, nòmades i emigrants—, pelats com una moixina, s’hi havien estat. Em vaig divertir pensant com reaccionarien si de cop els situava la meva besàvia en aquell entorn que prenien per tan salvatge. Potser hem tallat tantes connexions amb el passat que es fa impossible admetre que avis i besavis van viure en fondalades fosques i alhora es fa impossible imaginar el joc al qual ens fan ballar les novel·les realistes. Però en un tres i no res la passejada avança, deixem enrere la ferralla que s’amuntega a l’Uià, l’església de Montmany a punt de caure, i ja ens trobem admirant un pou de calç mig amagat.