El ‘Quadern’ que cal

Un diari que s’editi, imprimeixi i distribueixi a Catalunya s’ha d’escriure en català. O com a mínim, també en català. Això que ara sembla una obvietat, no ho era en absolut l’any 1982, ara fa exactament 40 anys, quan no hi havia premsa digital. Els diaris de gran difusió que s’editaven aleshores a Catalunya, que ja només eren dos en aquell moment, no tenien planes i encara menys una quadernet sencer, un suplement, en català. Si tampoc atenien gaire la cultura en general, una secció que pròpiament va ser EL PAÍS qui la va propulsar, a sant de què havien d’atendre la cultura catalana amb espais...

Un diari que s’editi, imprimeixi i distribueixi a Catalunya s’ha d’escriure en català. O com a mínim, també en català. Això que ara sembla una obvietat, no ho era en absolut l’any 1982, ara fa exactament 40 anys, quan no hi havia premsa digital. Els diaris de gran difusió que s’editaven aleshores a Catalunya, que ja només eren dos en aquell moment, no tenien planes i encara menys una quadernet sencer, un suplement, en català. Si tampoc atenien gaire la cultura en general, una secció que pròpiament va ser EL PAÍS qui la va propulsar, a sant de què havien d’atendre la cultura catalana amb espais propis i amb una atenció específica?

L’arribada d’EL PAÍS a Catalunya va ser tot un esdeveniment. Mai abans una capçalera fundada i editada a Madrid havia gosat entrar en territori català, i EL PAÍS ho va fer sense complexos, amb tots els mitjans que calia: una redacció sencera, una planta amb les rotatives per imprimir el diari, una de les primeres redaccions informatitzades i sense les pesades i sorolloses màquines d’escriure, i un sistema de transmissió de les planes via satèl·lit que va permetre la primera experiència de multiimpressió a Espanya, molt abans de la transició digital, el web, les xarxes socials i el declivi del paper.

Tot això es devia a un fenomen d’ampli abast comercial: EL PAÍS, com a diari nascut després de la mort del dictador Francisco Franco, amb una oberta vocació de modernitat, ja tenia un potentíssim mercat de lectors i d’anunciants a Catalunya, resultat del seu paper crucial en la Transició política i en la construcció de la democràcia constitucional i l’Estat de les autonomies. Sortir a Catalunya, on les vendes eren ja extraordinàries, era consolidar el lideratge hispànic i afermar l’aposta editorial en favor de l’autogovern, la recuperació de la llengua catalana, la pluralitat lingüística i cultural, a Espanya i a Catalunya, i també la bicapitalitat espanyola compartida entre Madrid i Barcelona. Calia explicar-ho, defensar-ho en els articles i també aplicar-ho a la pràctica.

L’equip fundador, encapçalat per l’enyorat Antonio Franco, un dels millors directors de la història del periodisme català, ho va tenir clar des del primer dia: cal un suplement cultural en català, cal Quadern. Aquella convicció va ser rebuda de forma desigual: alguns col·legues dels grans mitjans d’aleshores, que després han destacat pels seus abrandaments nacionalistes, hauran oblidat de segur els seus sarcasmes i la seva indiferència. Durant molts anys, potser inclús ara mateix, les planes de Quadern han estat les de més difusió històricament en català, especialment quan sortien en diumenge —una tradició recentment recuperada—, el dia de la setmana de més vendes, que a Catalunya podien superar llargament els cent mil exemplars a l’època dels diaris en paper.

Els mèrits de l’edició catalana d’EL PAÍS van molt més enllà de l’aportació que significa Quadern, amb el seus milers d’articles i centenars de firmes on es troba el bo i millor de la literatura i del periodisme català, des de Joan Ferraté i Narcís Comadira fins a Valentí Puig i Jordi Llovet. Amb aquella operació empresarial es va construir un pont periodístic entre Madrid i Barcelona com mai havia existit, amb riquíssims resultats a banda i banda. EL PAÍS Catalunya va ser un planter de talents periodístics, per al diari i per als mitjans en general: directors, corresponsals, articulistes... I sobretot, un estímul a la competència, a l’excel·lència i a la pluralitat periodístiques que va sacsejar una societat encara força conformista.

Tot i haver nascut a Madrid, tot just sis anys abans de començar l’aventura catalana, la projecció a Catalunya era part de la vocació fundacional d’EL PAÍS com a eina d’integració espanyola i europea, que és la que ha donat sentit i orientació a la seva línia editorial, projectada envers el món global i especialment les Amèriques. En el món digital del segle XXI, Quadern és precisament un instrument de màxima universalitat que trasllada al món sencer els continguts en català a través del lideratge digital del seu web en espanyol i en anglès. Perfectament local i global a la vegada, com correspon a la nostra època.