Vida als cementiris

Amb més de 4 milions de visitants per any, el cementiri d'Arlington, a Washington, ocupa el dotzè lloc en la llista de les dotze atraccions turístiques més sol·licitades de la capital dels Estats Units. El cementiri Père-Lachaise, de París, atén dos milions de visitants anuals. Si en el cas d'Arlington, la memòria d'heroïcitats bèl·liques i la cinefília en són els principals atractius, les mitomanies literària, política i musical són el que fan gairebé inevitable la passejada pel Père-Lachaise si es vol respirar les essències de París. A Catalunya, en canvi, els cementiris han estat considerat...

Amb més de 4 milions de visitants per any, el cementiri d'Arlington, a Washington, ocupa el dotzè lloc en la llista de les dotze atraccions turístiques més sol·licitades de la capital dels Estats Units. El cementiri Père-Lachaise, de París, atén dos milions de visitants anuals. Si en el cas d'Arlington, la memòria d'heroïcitats bèl·liques i la cinefília en són els principals atractius, les mitomanies literària, política i musical són el que fan gairebé inevitable la passejada pel Père-Lachaise si es vol respirar les essències de París. A Catalunya, en canvi, els cementiris han estat considerats fins fa molt poc únicament com a llocs d'inhumació i de record dels difunts. Són notícia per Tots Sants i es crida només l'atenció sobre el preu de les flors i la logística per arribar-hi.

Tot i que semblen de tota la vida, els grans monuments de la mort són un invent il·lustrat que no es va començar a generalitzar fins al segle XIX. Prèviament, les despulles dels morts tenien com a destí els interiors dels equipaments religiosos i, en funció de la proximitat al poder terrenal o diví, més o menys distància de l'altar. La falta absoluta de poder, o sigui la majoria de la població, portava a raure els ossos en fossars parroquials més o menys anònims.

A Catalunya, el primer intent de dotar-se d'un cementiri parteix del bisbe Josep Climent, que va acabar sent denunciat a la Inquisició per les seves postures polítiques, el 1775, aproximadament on actualment es troba el Cementiri de Poblenou, a una distància molt considerable de la muralla i a l'altra banda de la poc amigable Ciutadella.

- Una ciutat, nou cementiris

Una de les particularitats de Barcelona, pel que fa a cementiris, n'és el nombre. Normalment, les ciutats comencen tenint-ne un i no en fan un altre fins que no els ha quedat massa petit. En el cas de la capital catalana, el Cementiri de Poblenou va convertir-se en Cementiri Vell que, havent superat la seva capacitat, es va posar en peu el de Montjuïc, en el període d'expansió de la ciutat que va comportar també l'agregació de municipis de pla, cadascun amb el seu cementiri. Per tant, a més de Poblenou i Montjuïc, Barcelona va incorporar els cementiris d'Horta, Sarrià, Sants, les Corts, Sant Gervasi i Sant Andreu.

Per tant, a més de Poblenou i Montjuïc, Barcelona va incorporar els cementiris d'Horta, Sarrià, Sants, les Corts, Sant Gervasi i Sant Andreu. Llevat del de Montjuïc, gràcies al pla d'usos de la muntanya, els altres han anat quedant clarament incorporats a la trama urbana i, tot i que amb disponibilitat d'espai per a inhumacions, limitats per cobrir tota la demanda. Per això, més recentment, a més dels del segle XIX, Barcelona compta amb un cementiri del segle XX, el de Collserola, inaugurat el 1972.

- Antídot de l'oblit

L'enderroc de les muralles que constrenyien Barcelona, l'ordenació de l'Eixample, la construcció del Cementiri de Montjuïc i l'agregació dels municipis del pla són un seqüència sobradament explicada sobre la base de la qual es contrueix la idea de la ciutat impulsada per una burgesia emprenedora. Passejant pels cementiris, en canvi, la realitat es converteix en menys seqüencial i més complexa. El 1821, Barcelona va patir un epidèmia de febre groga que va deixar una mortalitat gairebé mai vista fins aleshores.

"Si us voleu divertí un rato,

Escolteume ab atenció,

Que de la febre amarilla

Vos cantaré una cansço;

Ahont veureu las grossas penas,

Los apuros y alambins

Que han passat en la campinya

Los pobres Barcelonins".

La febre groga , Barcelona, 1821 (R. Marco)

Tot i la lletra de cançó, no tothom va sortir de la ciutat cames ajudeu-me. Molts es van quedar, entre ells persones acomodades que tenien facilitat per marxar. Entre aquests, regidors de la ciutat, metges i infermers, que van perdre la vida per haver-se quedat al peu del canó. La ciutat els va erigir un hipogeu que encara avui presideix una de les principals avingudes del Cementiri de Poblenou.

- Episodis col·lectius

Si la Guerra Civil espanyola té diversos i coneguts memorials al cementiri de Montjuïc, de vegades sembla com si les guerres de Cuba o les Filipines no haguessin anat amb la ciutat. Que això no sigui així, ja se'n cuiden els monuments en record dels combatents que van morir a la pèrdua de les colònies d'ultramar que hi ha al Cementiri de les Corts. Són un antídot contra la desmemòria. Igual que el momument a Montjuïc que recorda la colònia francesa de la ciutat i els seus fills que es van deixar la vida a la Guerra del Catorze.

Testimonis d'episodis de sang, poc recordats o oblidats, com les carlinades, les bullangues o les revoltes obreres. D'aquestes últimes, n'hi ha memòria sobre pedra, per exemple a Poblenou, on hi ha un monument erigit "a la memoria de los que fueron fusilados en la Vila de Gracia entre 28 de julio y 4 de agosto de 1856". O a Sarrià, on hi ha la tomba de Josep Margenat "farmacéutico que fue muerto el día 5 de septiembre de 1843 siendo síndico procurador del ayuntamiento de este pueblo por cuyo bien se desvelaba", i que seguint les quatre facetes de la seva tomba podem llegir els textos que relaten com va ser assassinat.

- Rics i pobres

Els plans urbanístics van alterant amb el temps els carrers i les places de Barcelona, esborrant algunes de les petjades que evidenciaven la diversitat de classes socials i costums, mentre que els cementiris s'han mantingut, en aquest sentit, inalterables.

Al costat de les grans agrupacions de nínxols, disposades en carrers, hi ha places i jardins on els més rics i poderosos es feien construir tombes i panteons a imatge del seu propi pas per la vida. El qui tenia casa al passeig de Gràcia, també volia una tomba dissenyada per Domènech i Muntaner o Puig i Cadafalch, un escultura de Clarà o de Campeny... N'hi ha que volien anar a l'última com els Milà, amb un panteó faraònic en tots els sentits, i n'hi ha que es conformaven amb gravar a la làpida del nínxol la llarga llista d'enterrats, amb noms, cognoms, causa de la mort i unes dates de naixement i decés que revelen que la canalla moria molt jove en anys de "diarreas estivales".

Sobretot a Montjuïc, hi ha autèntics barris de panteons on a tots es pot llegir els cognoms més granats de la societat barcelonina i, encara que són molts, sense haver-los comptat un a un, sembla clar que no arriben a 400, un recompte més recent, lligat al cas Millet, del qual els cementiris, però, no en donen encara testimoni.

- Galeria d'il·lustres

Sobre els il·lustres barcelonins enterrats als cementiris de Barcelona, hi ha un volum farcit d'anècdotes a càrrec de Margarita Puig i Jaume Nolla ( Morts il·lustres als cementiris de Barcelona , 2007, Angle. Hi ha també edició en castellà). Alguns il·lustres ho són a nivell local. D'altres han tingut un reconeixement que ha traspassat fronteres. Alguns van ser tinguts per il·lustres en el seu moment i, potser, ara mateix, no mereixerien una gran consideració. D'altres, anònims en el passat, ara serien persones apreciades i valorades socialment. La història d'una ciutat, amb totes les seves contradiccions, viu enterrada en el seus cementiris.

Si fem cas dels gustos o usos actuals, les grans atraccions fins a dia d'avui als cementiris de Barcelona són els presidents Macià i Companys, que cada any són objecte d'homenatge públic, visita a la tomba i atenció institucional i mediàtica. Sent el país com és i les inclinacions dels seus ciutadans, un altre acte social que té un cert ressò és la visita de membres de la junta directiva del Futbol Club Barcelona a la tomba del seu fundador Hans Gamper, enterrat a l'antiga 'zona d'estrangers' -eufemisme que, en matèria de cementiris, a l'època, 1930, volia dir no catòlic-, després d'una mort poc esportiva, fruit del suïcidi.

- Cites anuals

Les cites anuals que conformen el calendari dels cementiris no acaben en aquesta mena d'homenatges de caràcter insititucional. Llibertaris, anarquistes i totes les seves derivacions actuals, no falten mai a la cita cada novembre davant de les tombres d'Ascaso, Ferrer i Guàrdia i Durruti, col·locades l'una al costat de l'altra en una mena de balcó sobre el port de Barcelona, amb l'epitafi compartit: "Ferrer, Ascaso, Durruti, simbolizan y nos recurdan a tantos anónimos que dieron sus vidas por los ideales de libertad y justicia social". Flors, discursos, i alguna excursió per acostar-se on estan enterrats altres icones de l'oberisme, com Seguí o Layret, o de l'espiritisme, com Fernández Colavida ("Nacer, morir, volver a nacer y progresar siempre. Tal es la ley").

Els escriptors també tenen parroquians fidels i, per damunt de tots, Verdaguer. Mossèn Cinto ja va tenir un enterrament multitudinari, com mai no s'havia vist a la ciutat i cada juny hi ha gent, no molt nombrosos però de molts països, que s'ajunten per recordar-lo, llegint textos seus i escoltant, indefectiblement, El cant dels ocells interpretat amb violoncel.

Les cites anuals també serveixen per afermar sentiments de pertinença a la patria chica , com passa amb Ignasi Iglésias al Cementiri de Sant Andreu. A més de lectures de fragments de textos de l'autor teatral dels obrers, hi ha discursos i Guàrdia Urbana de gala, no debades va ser regidor de Barcelona.

"Aquí yace D. Narciso Monturiol, inventor del Ictineo, primer buque submarino en el cual navegó por el fondo del mar en aguas de Barcelona y Alicante en 1860, 1861 y 1862". Algunes grans fites, per si de cas, que quedin ben gravades a la pedra. Com la del professor d'anatomia Francesc Farreras, amb un perfecte esquelet sobre la tomba que revela les dedicacions del seu amo.

- Fe culer

Coincidint amb la Primera Guerra Mundial neixia un paral·lel de teatres i espectacles. Si primer havien sigut les clases burgeses les que havien consolidat un Liceu, ara es crearà tot un món de coristes, revistes, sarsueles i espectacles, primer en carpes i posteriorment en totxo. Mary Sampere, Raquel Meller, Tórtola Valencia, Mario Cabré, el tenor Viñas, Herta Frankel i Arthur Kapps ajuden, entre d'altres, a fer aquest recorregut. Els casos de Cassen i Emili Vendrell, a més, evidencien voluntat o satisfacció per la feina feta, com ho demostren els seus epitafis. Cassen: "Quien bien te quiere te hará reir". Vendrell: "La meva missió s'ha complert, fer estimar la nostra cançó arreu de Catalunya".

Coincidint amb aquest naixement d'un paral·lel amb teatres i espectacles, l'esport prenia una forta presència pública. Primer, amb esports clàssics com la boxa, el ciclisme o la pilota i, posteriorment, amb nous esports que arribaven a Catalunya de la mà d'estrangers que venien a treballar a les noves indústries.

Kubala, naturalment, és un dels grans visitats, però la fe culer fa que molts es facin enterrar embolicats amb la bandera. Fora del futbol, la mort del gimnasta Joaquim Blume va ser un cop molt fort que va ocupar les portades dels diaris i la seva tomba a Montjuïc és també lloc de peregrinació.

- Pocs epitafis

Els de Barcelona, no són cementiris molt rics en epitafis, encara que n'hi ha. A més d'alguns que han estat recollits més amunt, n'hi ha de ben autoritaris: "Detén el paso, viajero, / y párate, en esta losa. / Aquí reposa en santa paz / Don Anton Brusi, impresor. / En su patria introductor / Fue de la litografía. / De impresor la nombradía / Logró de su Majestad: / Pide al Dios piadoso / Que en eterna gloria sea". D'altres, com el d'Alselm Clavé, són més sobris ("Progrés, virtut i amor"), però no per això menys descriptius del tarannà del mort que acompanyen.

Parlant d'acompanyants, Clavé, que és enterrat a Poblenou, va compartir tomba amb Rusiñol fins que les restes del segon no van ser traslladades anys més tard al panteó de la família del pintor i dramaturg a Montjuïc. Ve a tomb perquè la virtut de l'epitafi sota el que va jaure no va ser sempre una de les constants de l'impulsor de les festes modernistes.

D'altres epitafis, en canvi, com el de la tomba de Carles Riba i Clementina Arderiu al cementiri de Sarrià ("L'amor no morirà mai") són tan senzills com eficaços, ja que tothom assenteix quan el llegeix, potser endut per la tendència al recolliment i la trascencència que provoquen els cementiris.