Sota terra hi ha art

Amb un acte de paraula podem expressar més d'un pensament". La frase del filòleg Pompeu Fabra, convertida en una fórmula matemàtica pel físic Jorge Wagensberg, es gravarà d'aquí a unes setmanes al terra del nou vestíbul de l'estació de Provença dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC). Cada dia milers de persones caminaran sobre el granit, la gran majoria sense saber que estan trepitjant la darrera obra que l'artista Jordi Benito (1951-2008), mort el passat més de desembre, va concebre amb el poeta Antoni Marí.

Benito, conegut per les seves impactants i truculentes ...

Amb un acte de paraula podem expressar més d'un pensament". La frase del filòleg Pompeu Fabra, convertida en una fórmula matemàtica pel físic Jorge Wagensberg, es gravarà d'aquí a unes setmanes al terra del nou vestíbul de l'estació de Provença dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC). Cada dia milers de persones caminaran sobre el granit, la gran majoria sense saber que estan trepitjant la darrera obra que l'artista Jordi Benito (1951-2008), mort el passat més de desembre, va concebre amb el poeta Antoni Marí.

Benito, conegut per les seves impactants i truculentes performances, va titular aquesta obra Meeting point, per una banda amb l'objectiu de ratificar la seva aspiració a convertir-la en un punt d'encontre i, per l'altra, perquè és el fruit de la trobada entre dos literats, un científic i un artista, símbols de tants altres mons que volen sortir del seu aïllament autista per aprendre a treballar junts.

"En casos com l'estació de Roquetes, l'artista ha involucrat els veïns en el procés creatiu"

"Un grup d'experts es dedica a valorar les propostes que es presenten a concurs"

"Els artistes no han de servir per decorar espais ingrats o reparar errors arquitectònics", diu Marí

Meeting point forma part d'un ambiciós projecte d'intervencions artístiques a les estacions del metro i dels Ferrocarrils de la Generalitat a Barcelona. És un exemple del nou rumb que està adoptant l'art públic a la ciutat. Les imponents obres escultòriques monumentals, que van caracteritzar la decoració de l'espai urbà durant segles, van deixant pas progressivament a peces que sorgeixen del propi lloc on s'ubiquen i dialoguen amb l'espai i els seus usuaris. Encara que les grans dimensions es mantenen en la majoria dels casos com una condició necessària, l'evolució de les temàtiques, els continguts i l'estètica es reflecteix en una transformació que afecta a suports, materials i tècniques. Junt amb les grans masses de bronze apareixen obres pictòriques, audiovisuals, interactives i canviants, pensades no només per celebrar, commemorar i recordar, sinó també per dignificar llocs inhòspits, que queden com ferides en la pell de la ciutat.

És el cas dels espais buits que sorgeixen de l'encreuament entre les grans artèries urbanes i les carreteres de circumval·lació. L'artista Albert Ràfols-Casamada, un dels protagonistes de l'art abstracte català de la segona meitat del segle XX, està treballant -amb la col·laboració de l'escenògraf Josep Castells- en les estructures murals de la rotonda que es generarà a la C-17, a l'alçada de Montcada i Reixac, a la cruïlla amb l'autopista a Girona. D'aquí a poc més d'un any, els automobilistes que tan sovint pateixen les retencions a l'entrada i sortida de Barcelona podran intentar relaxar-se amb els signes de Ràfols-Casamada, de la mateixa manera que els que arriben des de la C-31 pels túnels de la Gran Via disfruten des de fa ja gairebé dos anys amb una obra de Margarita Andreu. La peça, realitzada amb plaques fonoabsorbents, es desenvolupa al llarg d'un kilòmetre i mig, a l'altura de L'Hospitalet, i està pensada per veure's des del cotxe en moviment.

"Vaig treballar amb la idea de pintura en moviment i vaig utilitzar seqüències de 12 colors, amb predomini de blaus i verds, per arribar a un efecte monocromàtic, que s'aprecia recorrent els túnels a una velocitat superior als 70 kilòmetres per hora", explica Margarita Andreu. Encara que això ja no és possible en tot el recorregut, no només pel trànsit, sinó també per les recents restriccions de velocitat, l'artista no es queixa: "treballar en l'espai públic significa saber adaptar-se als canvis".

Tot i que es tracti d'artistes molt diferents, per generació, tècnica i contingut, el procés de l'obra pública sempre és molt semblant: comença amb un dibuix, continua amb maquetes i finalitza amb reproduccions digitals tridimensionals, però fins a la seva materialització final queda encara un marge per a l'atzar i la sorpresa. "Hem volgut involucrar els artistes en la gènesi i la definició dels nous espais urbans, perquè els dotessin d'una sensibilitat estètica i una personalitat vinculada al llegat social i cultural de l'entorn", indica Josep Parera, responsable de les intervencions artístiques de Gisa, l'empresa de la Generalitat encarregada de les obres públiques.

Per la seva banda, la pròpia empresa del Transport Metropolità (TMB), en el marc del seu programa de remodelació de les estacions, ha anat escollint dissenys capaços de millorar les seves prestacions i destacar la seva personalitat i singularitat. És el cas de les estacions de Liceu i Drassanes, realitzades respectivament per Luís Pau i els joves arquitectes de l'estudi On-A. Quant a la possibilitat d'establir algun vincle entre l'estació de Drassanes i el Centre d'Art Santa Mònica, anunciada pel nou director del centre, Vicenç Altaió, "TMB té bona disponibilitat i està a l'espera d'analitzar la proposta concreta".

Fins ara Gisa i el departament de Política Territorial i Obres Públiques han portat a terme un ampli programa d'intervencions artístiques a les estacions del metro i dels FCG, que compta ja amb 14 obres, inclosa la de Benito. Molta gent les ha vist i s'ha aturat a contemplar-les i, encara que hi ha gustos discrepants, la gran majoria dels vianants aprecia l'esforç de donar altres connotacions a aquests espais de trànsit. "Volia que la gent pogués mirar al cel des d'un lloc tancat, de manera que la peça ha estat concebuda com una mirada a l'univers, un petit punt de referència en el qual aturar-se malgrat estar en la situació de trànsit que el metro exigeix, i de la qual l'ésser humà és part fonamental. A més, va ser la primera peça que vaig fer amb impressió lenticular, una tècnica digital que permet l'aparició i desaparició dels fragments fotogràfics, que construeixen la imatge final", recorda Begoña Egurbide, autora amb Francesca Llopis de La Via Lactea, una peça d'11 metres de llarg i dos d'alçada que es va instal·lar l'any 2001 al vestíbul de l'estació de Valldaura, iniciant així el projecte.

"El centre té ja molts atractius, així que ens centrem en els barris perifèrics", indica Parera. Els artistes van respondre amb obres vinculades a l'entorn i la seva història, enfrontant-se a la memòria des d'una perspectiva que rebutja les idiosincràsies del monument tradicional: autoritat, imposició, prepotència i autocelebració. En ocasions es va arribar a involucrar els veïns a en el procés creatiu. Per exemple, per escollir les frases que entapissen el pou d'accés a l'estació de Roquetes, on Salvador Juanpere plasma un recorregut poètic pels últims 55 anys del barri, que es visualitza pujant als ascensors panoràmics que enllacen les andanes amb el vestíbul.

L'obra es va instal·lar el 2008, juntament amb les taques de pintures retro-iluminades d'Antonio Ortega, que comparteix l'estació de Trinitat Nova amb Metamemoria, d'Enric Maurí, una obra fotogràfica lenticular, dinàmica i tridimensional, que recull la història del barri en unos textos sobre els quals van florint roselles. "Tenim previst posar en marxa de forma imminent 14 intervencions i 38 més als pròxims anys. Per això vam decidir crear un grup de treball específic, integrat per experts, dedicat a l'anàlisi i la valoració de les propostes que es presenten a concurs", diu Parera, explicant així la gènesi de la Comissió d'Assessorament en la qual participen el director del Museu d'Art Contemporani de Barcelona (Macba), Bartomeu Marí; la presidenta del Foment de les Arts i del Disseny (FAD), Beth Galí; i representants del recentment creat Consell de les Arts.

"És important no caure en resultats clàssics i decoratius. Els artistes no han de servir per decorar espais ingrats o reparar errors arquitectònics. Cal integrar el seu treball al d'arquitectes i urbanistes. És un moment molt important, perquè permet repensar l'art en l'espai públic, segons la sensibilitat i els anhels de la contemporaneïtat", afirma Marí. A més de formar part de la flamant comissió, el director del Macba també és membre del Consell Assessor d'Escultures de l'Ajuntament, instituït a finals dels anys noranta i els membres del qual van ser renovats a principis de 2008 per l'alcalde de Barcelona, Jordi Hereu.

"El model d'integració entre escultura i urbanisme que es va desenvolupar a Barcelona durant el període pre i post olímpic s'està esgotant. Més que emplaçar grans elements conmemoratius, es vol plasmar la relació amb l'entorn social. Hi ha un debat en curs entre els urbanistes, que segueixen volent marcadors espacials monumentals, i el sector artístic, que demanda projectes amb altres característiques, més d'acord amb els temps", assegura Jordi Martí, delegat de Cultura i vicepresident del Consell, que és presidit per Ramón García Bragado, regidor d'urbanisme. Aquest òrgan s'ocupa de respondre a les necessitats urbanístiques i valorar totes les propostes, projectes d'artistes i peticions d'associacions, col·lectius i entitats. Per exemple, ara està buscant un emplaçament per al Monument als Castellers, d'Antoni Llena.

"La sensibilitat contemporània genera obres, realitzades amb tecnologies experimentals, encara massa inestables, que suposen grans problemes tècnics i ingents despeses de manteniment", apunta l'arquitecta Maria Luisa Aguado, cap del departament de projectes urbans de l'Ajuntament. És el cas d'Aquí hay tomate, d'Eulàlia Valldosera, una instal·lació formada per set telescopis turístics, en els quals es projecten breus escenes entre poètiques, surrealistes i crítiques, que mesclen el present i el passat del barri. L'obra, que segons Aguado "requereix atencions contínues", a més de suportar els agents atmosfèrics de l'esplanada del Fòrum, està sotmesa a una interacció molt freqüent i sovint agressiva.